Quan el Ningú té un preu

Un relat de: ximxim

Aquell dimarts al matí que la senyora Antonieta va sortir a escombrar el replà i es trobà el cadàver del veí del cinquè, el senyor Josep, es produí al barri una situació força estranya, en alguns moments, fins i tot amb un deix de comicitat. La dona, espantada, va xisclar fins que la filla va sortir a veure què passava i la va calmar; però tot i la velocitat de la noia, els crits ja havien despertat tot el veïnat, de manera que aquell matí tots ens vam llevar bruscament. Mitja hora més tard, la mort del senyor Josep ja era l'objecte de totes les converses. Al bar, els avis que jugaven al dòmino en parlaven amb cert respecte pel tema, potser perquè aquell crit matiner els havia recordat que aviat els tocaria a ells. A les escoles, tots parlaven de la misteriosa mort del Pep, apuntant enrevessades hipòtesis sobre com s'hauria produït.

Mentrestant, en Martí, agent de policia, es passejava pel replà anotant en el seu bloc tots els detalls de l'escena del crim, al pur estil de les pel·lícules de detectius, però amb la diferència que ell, en aquells detalls, no hi veia res d'anormal; ni petjades, ni burilles tacades de pintallavis, ni un escuradents, ni cap altre clar indici d'un assassí. Tot i això, semblava evident que sí que havia estat un assassinat. L'autòpsia no va fer més que confirmar el que tots havien vist clar des del crit de l'Antonieta. Les marques del coll del senyor Josep, i el color lilós de la seva cara revelaven que havia mort ofegat. Quan, com i on era el que calia esbrinar. I òbviament, qui ho havia fet. Però això li portaria molta feina, a en Martí, que tot i posar-hi tota la seva voluntat, era incapaç de resoldre un cas d'aquelles característiques.

El senyor Josep havia viscut sol des de la mort de la seva dona, i d'això ja en feia uns deu anys. No tenia fills, ni cap altre familiar proper. Tampoc tenia amics, només els coloms del parc, a qui cada tarda visitava fes fred o calor. No era home de parlar gaire, tan sols aquelles converses de cortesia amb els veïns, si és que es pot arribar a qualificar de conversa l'intercanvi d'un "hola, bon dia". El senyor Josep era el típic personatge emblemàtic d'un barri no gaire ric, l'home vell i solitari que només parla amb els forasters, amb els coloms i amb les màquines escurabutxaques. Tothom sabia qui era i tothom el trobaria a faltar als llocs que freqüentava, però passats uns dies la seva figura seria substituïda pel buit, i la seva presència passaria a formar part de l'oblit. Ningú s'havia parat mai a escoltar-lo, tret de la seva dona, i quan ella va morir, ell tampoc va saber fer-se escoltar per ningú més. Es va resignar, i va centrar la vida en el seu petit món, amb els coloms i amb el barri. I així es va convertir en el personatge que de tant en tant amenitza les converses; i aquell dimarts, ho va tornar a fer.

Aquella tarda, a la perruqueria, encara es comentava que havien trobat en Josep, el dels coloms, mort a l'entresol del seu bloc. Assassinat. Les dones ho comentaven tot fullejant les revistes del cor i d'una forma totalment despreocupada. Jo m'estava fent la permanent i parlava amb la meva veïna, que es tenyia les canes. La dona m'explicava, a tall d'anècdota, que quan el seu Vicenç era viu havien tingut una bona relació amb el senyor Josep i la senyora Elvira, la dona; deia que aleshores el senyor Josep era amable i educat, i que en quedar-se vidu s'havia convertit en un antisocial. Era indignant, veure com encara criticaven el mort, quan mai havien estat capaços d'oferir-li un cop de mà ni de parar-se a parlar-hi. Però és clar, jo no era la persona més indicada per dir això, ni tan sols per pensar-ho. De fet, jo potser no em podia considerar ni persona.
Vaig pensar en això mentre la perruquera transformava els meus cabells llisos en rínxols daurats que em queien sobre el cap al més pur estil "princeseta". Li vaig demanar que quan acabés me'ls tenyís, també; havia de semblar bona noia, però tampoc calia passejar-se pel poble amb pinta d'angelet. I vaig continuar pensant, mentre els rínxols grocs es tornaven pèl-rojos. Em mirava al mirall i no m'hi volia veure, necessitava un canvi per no reconèixer-me, m'odiava. Però sabia que passats uns dies se'm passaria, tot tornaria a ser com abans i em podria mirar en un mirall sense avergonyir-me del què era, del què sóc. Si no ho hagués fet jo, algú altre ho hauria fet.

Quan la noia va acabar jo encara em trobava immersa en les meves cavil·lacions, però vaig fer un somriure magnífic i li vaig dir que m'agradava molt com m'havia deixat. Després vaig pagar, vaig demanar la factura; les meves despeses anaven a càrrec de la immobiliària. Ells en traurien un bon pessic de la meva feina, que em paguessin les despeses era el mínim. El pis me l'havien proporcionat ells i tampoc m'havia hagut de preocupar per pagar res del què havia consumit durant aquell mes de feina. Eren moltes les facilitats que em posaven, unes condicions de treball realment envejables. Però jo a canvi m'hi jugava molt, i això ho sabia jo i ho sabien els de la immobiliària.

Sortint de la perruqueria vaig anar cap al pis per última vegada. A baix encara em vaig trobar un grup de veïns parlant de l'assassinat i recordant com n'era de graciós veure el senyor Josep envoltat de coloms. Em vaig quedar a parlar amb ells una estona, la meva última actuació magistral, almenys en el cas del senyor Josep i davant d'aquells veïns. No hi havia hagut cap detenció, fins el moment, ni n'hi hauria. L'inepte del Martí seguia amb el bloc de notes com a primera hora del matí, i encara no tenia la més mínima idea de què podia haver motivat l'assassinat d'aquell pobre home. Fins i tot em va saludar quan vaig baixar carregada amb tot el meu equipatge, per no tornar.

Vaig caminar amb les maletes fins a l'estació. Feia una temperatura molt bona, i em vaig torturar pensant que al Josep li hauria agradat estar-se amb els seus coloms; però no vaig plorar, ni vaig tenir cap problema per somriure als darrers coneguts que m'aturaren per desitjar-me sort a la universitat. Finalment vaig pujar, al tren. Vaig seure i vaig respirar profundament. Ara només calia esperar; esperar que el pis del Josep es vengués i em paguessin la meva comissió.

El tren arrencava i vaig mirar el bloc del senyor Josep, el bloc de la senyora Antonieta. Ningú em recordaria, ningú em relacionaria amb el senyor Josep. I si ho feien, jo ja seria molt lluny. Podria viure molt temps amb els diners del senyor Josep. Diners tacats de sang, però diners. Després... després volia buscar una feina digna. Però sabia que aquesta dèria també se'm passaria en uns quants dies, i tornaria a acceptar una feina bruta i vergonyosa... els mercenaris som així.

Comentaris

  • Està bé, però trobo que...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 22-12-2008 | Valoració: 8

    El relat és bo, però jo trobo que li falta més literatura.

    És com un "relat ultrarealista", que no per això ha de ser pas dolent, de fet per mi és bo (però res més que mitjanament bo).

    Li falta més guspita literària, no sé, més emoció...

    En fi, però tal vegada ens llegirem més per aquesta web de Déu...

    Salut!!

  • Està molt bé![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 20-08-2004 | Valoració: 10

    Veig que els amants del misteri en aquesta pàgina web deixen el llistó ben amunt.
    M'agrada molt com redactes. Com diu la shuhua, hi ha frases molt boniques, i realment es veuen treballades i originals. La lectura és agradable.
    Pel que fa a la història, has sabut treure-li el suc. La trama és relativament senzilla, però aquesta és precisament la gràcia: li dónes el punt just de misteri i el resultat és una obra que ben mereix el premi que ha aconseguit. Enhorabona, ximxim!

  • aconseguit[Ofensiu]
    Shu Hua | 19-08-2004 | Valoració: 8

    Està clar que tu domines els misteris. m'ha encanta quan m'enganyen... els relats, s'entén. Això que el protagonista, de cop i volta, es torni el dolent, queda molt bé, perquè no t'ho esperes. Hi ha alguna frase molt bona: "però passats uns dies la seva figura seria substituïda pel buit, i la seva presència passaria a formar part de l'oblit". Em sembla original i precissa.

    felicitats i endavant
    gloria

Valoració mitja: 8.67