"Quan començo amb formalismes és senyal que estic nerviós...".

Un relat de: Maria Magdalena C
Els odio. Odio els formalismes i les barreres que aixequen, les distàncies que marquen. No podem parlar a menys de dos pams i mig de la boca. Hem de mirar-nos sempre als ulls, res de desviar la mirada a un altre facció de la cara que ens agradi més, res de signes de feblesa. Que hi predomini un to neutral, mots gèlids que glaçen ànimes, deixem-nos de paraules càlides. S'ha acabat demanar abraçades perquè sí, i interrompre la conversa amb petons sense permís. Ja basta de somiures de complicitat, de jocs de mans i d'atreure's com imants. Què aquesta és una escena seriosa senyors! Ens donarem la mà, com dos jugadors de futbol abans d'iniciar el partit. Aquest cop som d'equips contraris. Serem correctes i educats. Com dos extranys, com qui demana una direcció quan es perd (i ben perduda estic jo).
Distàncies que separen més que mars, paraules que tallen més que ganivets i que em dolen més que la pèrdua mateixa. No sabeu de quina manera puc arribar a odiar els formalismes...

Comentaris

  • betixeli | 28-11-2012

    Quina llàstima que tothom es posi d'acord per imposar aquests formalismes, com si de base haguéssim de ser freds i poc amics de la gent. Suposo que fa falta molta energia per ser capaç de passar-los per alt i fer aquelles abraçades que moltes vegades faries però que sovint acabes deixant al tinter.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: