PARÍS I ELS SEUS ENCANTS.

Un relat de: Maria Magdalena C
Aquesta és la història de na Sandra i el seu viatge a París. El perquè del seu destí i com hi va arribar és del tot irrellevant; ja que se’m va oblidar just després de que obrís aquella boca de llavis sensuals per preguntar-me com arribar a l’hotel Parklane. Però bé, no adelantem aconteixements i anem a fer-ho així com toca.
Sandra Mir atravessà l’Avinguda Haussman amb el seu somriure habitual. El so d’aquella rialla fresca s’havia convertit en la banda sonora de la seva breu estància en aquella ciutat estrangera. Definitivament, aquell ambient impregnat d’art, erotisme i perfum de croissants i cafè recent fet pels matins, l’havia captivat. La ciutat l’havia fet seva, objectiu utòpic per alguns. Caminava mentres contemplava la gent passar. Bufandes gruixudes, boines i abrics de pell extravagants. Aquella avinguda era una desfilada de moda d’allò més singular. Tot i això, l’encandilava. No ho podia evitar, es summergia en aquell mar de cares desconegudes i alhora tan properes que li passaven pel costat; algunes amb aires de superioritat, d’altres amb pressa, però la gran majoria no podia evitar calcar el somriure que ella es dibuixava cada matí.

I ja ho havia tornar a fer… S’havia perdut buscant qui sap què (o qui) entre totes aquelles cares. Potser la seva, la que es sabia de memòria com el camí cap a casa. I precisament era allà on l’havia deixat, a casa… Decidí deixar d’ennuvolar-se la ment amb records inútils i tornà al món en el que es trobava llavors. Va treure el mapa, o millor dit, el que quedava d’ell de la seva motxilleta de cuir. Per molt que ho intentàs no aprenia a situar-se en aquella immensa ciutat, la xarxa de metro se li feia infinita, com si es tractàs d’una segona París, però aquesta, subterrània, privada de llums i perfum de croissants i cafè pels matins. S’esforçà en descobrir com arribar al seu destí, necessitava aquella habitació 307 i la seva banyera.

De sobte, un “Bonjour” a cau d’orella. Se li arrissaren tots els pèls del còs; mai superaria la seva debilitat incondicional pel francès i el seu erotisme. Era la seva salvació, l’encant parisí. Amb rapidesa i foc als ulls es girà per descobrir el rostre del seu salvador. No trigà gaire en rebre indicacions de com arribar a l’hotel Parklane. No podia distreure’s, havia d’arribar el més aviat possible i dormir unes quantes hores de tirada. Motiu pel qual va haver de denegar la invitació a un cafè devora l’Òpera amb aquell curiós desconegut. Aquell jove de mirada penetrant i amabilitat sorprenent li havia cridat l’atenció, les mans plenes de restes de pintura i les ulleres de pasta gruixuda amb les potes tacades de tinta delataven els seus interessos. El món ocult de Montmatre, el barri dels bohemis, dels pintors, de les nits màgiques de París, dels gats pujats damunt les taules dels cafès, dels retrats d’innumerables persones de rostre cansat, d’anys d’art, d’encant amagat en carrerons. Va ser el primer lloc que va visitar de la ciutat, el que més l’havia estirat a venir aquí, aquella necessitat de trobar-se en aquell nou món, ja que en el món real, esteia perduda des de feia temps…

Mentres esquivava coloms i corbs, anava arrepentint-se de la seva resposta, d’aquell “no” a un cafè amb bona companyia. Es demanava que se’n faria d’aquell jove, qui devia ser, si vivia endinsat en la màgia d’aquell món paral•lel de flaires a tub d’oli sec. El millor seria deixar-ho córrer. Fogir. Perdre’s per acabar trobant-se. Com aquest mateix viatge, realment era una recerca. Què cercava, ja no ho tenia tan clar. A si mateixa, a un roig de llavis que no fes fulana, a la seva veritable vocació, un somni que pogués omplir els buits que la seva absència psíquica produïa. Perquè sí, realment na Sandra tenia un home. Un treball, una casa i una hipoteca. Un home, que es passava el dia enganxat al sofà bevent cervesa zero, pensant que així, sense aixecar el cul per anar al gimnàs, aconseguiria un còs deu. Un home, que només li deia t’estim quan feien l’amor. Un home, que se’n anava i tornava sense dir res, que s’oblidava les dates importants i no deia bon dia. Un home, que després de tot això, havia aconseguit fer-la immensament feliç anys enrera, fet que donava fruit a les cendres de l’amor que encara els quedava. Però no era aquest home que havia deixat a casa, cervesa en mà, el que era el centre de les seves preocupacions. Sinó el jove d’ulleres de pasta i el seu encant parisí.

Comentaris

  • Continuarà, continuarà![Ofensiu]
    Maria Magdalena C | 07-11-2012

    Tranquil que no et quedaràs amb l'intriga, hi ha una segona part, i fins i tot una tercera! Però anem a fer-ho a poc a poc i bé. Gràcies per el teu comentari, una besada :)

  • Continuarà?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-11-2012 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt i molt aquest relat, que deixa entreveure un abans i un després. que hi ha un després, potser? Sigui com sigui, retornar a París és sempre una gran atracció. El teu relat m'hi ha portat, olorant els croisants, el cafè (fluixet) i gaudint de les gorres als caps de les noies. Tres bien! Une abraçade, o com es digui.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: