PARÍS I ELS SEUS ENCANTS. III

Un relat de: Maria Magdalena C
La flama del cigarret que es va encendre davant la porta de l’Òpera no era res més que un dels milions de llums que feien brillar París aquella nit freda de novembre. Fredor, que requeria una abraçada per apagar-la o una mica de calor dins el llit. Mentres el Marlboro es consumia, ella esperava un taxi, recolzada en una farola a la vora de la cantonada. D’entre la foscor, paraules en francès inteligibles que es confonien amb els crits del vent. Una mirada que glaçava la sang atravessava unes ulleres de pasta negra tacades de tinta. L’atravessaven. Aquest cop no feia falta donar-se la volta per descobrir qui era el desconegut que li havia oferit el plaer d’aquells mots que difícilment arribava a comprendre, a ella tan sols l’importava la cançó que aquests componien.
***
M’observà atentament. Anava malgirbat, amb la taca permanent de tinta a les ulleres. Una mica despentinat, culpa del vent i el seu egoïsme. Portava la paraula emoció tatuada al front, podia veure com se m’ encenien les galtes en mirar-la. Aquella nit vaig retre honor a la paleta monocromàtica, vestia camisa blanca mig desembotonada, tot i què el fred atravessava la pell i se’m ficava el cos; també portava pantalons negres i sabates de vestir. Molt clàssic. Jo també l’observava. La vaig mirar d’adalt a abaix, no em vaig perdre ni un detall d’aquella hora de dedicació en arreglar-se de na Sandra. Fins i tot em concedí la llibertat d’acostar-me una mica a ella i tastar el seu perfum. Roses.
Em vaig incorporar, i començaren les presentacions. David Moreau, vinticinc anys, cinc menys que ella. Em guanyava la vida fent el que podia, vivint-la a la meva manera. Un dia feia retrats al carrer de davant casa meva, l’altre treia els meus quadres a la placeta de Montmatre per mirar de vendre’n algun. Si tenia sort, alguna nit treballava de cambrer en algun bar fins que sortia el Sol. Però el que més feliç em feia era exposar en petites galeries d’aquells barris. Només ho havia fet dues vegades, però res m’havia satisfet més que veure com altres admiraven i es delectaven amb les meves obres. Sabia que no era una vida fàcil, que mai viuria com un rei, però era la vida que havia decidit viure. Amb calma, amb el just i necessari. Amb allò que m’omplia. Solitari, sense presses, ni mals de caps. Dur alguna cosa per menjar cada dia, cuidar del meu gos, tenir un raconet per anar a l’Òpera sempre que en tingués ganes i des de aquell mateix matí, convidar a un cafè a una dona extranya i amb presses, amb moltes presses. Amb un somriure que em cegà en veure-la, amb aquella poca organització, falta d’orientació i maldestresa que la feia especial. Per això, vaig tornar a provar sort, amb una invitació d’allò més descarada, aquella mateixa nit, a acompanyar-la al seu hotel.
***
Na Sandra sabia el resultat del passeig fins a la seva habitació. Li passaria el braç per sobre les espatlles, protegint-la del fred i les estrelles envejoses del seu esplendor, li explicaria mil històries sobre la seva vida i el que cercava en ella. Potser li dedicàs unes quantes paraules dolces i quatre mirades penetrants, rematades amb un petó d’aquests que t’arrissen els cabells. Davant la porta de l’hotel, ell es despediria, com a jove ben educat que era. Ella el convidaria a pujar. Un minut dins l’ascensor cap al cel que es feia etern, els pujaria directes al llit i s’estimarien tota la nit. Amb els cabells descambuixats i les cames embolicades entre llençols, es giraria per escoltar aquell “Bonjour” que tant li agradava. Ell ja no hi seria. Una nota damunt el coixí: Encantat d’haver-te conegut. Adéu, fins sempre i sort.
O almenys això era el que ella creia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer