PARÍS I ELS SEUS ENCANTS. IV

Un relat de: Maria Magdalena C
Finalment, na Sandra aconseguí obrir la boca i pronunciar alguna cosa. Acceptà l’invitació, però es va prometre a si mateixa, que seria prudent. Que aquella nit, no seria infidel a l’home que l’esperava a casa. Pel simple fet, que esperava. Varen caminar davall un sostre d’estels i foscor durant mitja hora. No més aprop d’un pam, amb prudència. Res de mirar-li els llavis mentres li parlava dels seus viatges, dels seus quadres, del gos que sempre portava pintura a les potes, de la que havia estat la seva musa, la música. Mentres li preguntava qui era ella, d’on venia. Mentres, ella es fonia amb la seva veu… i desitjava fondre’s amb ell. Però no, aquella nit no.
Na Sandra no va mentir amb la seva edat, no va mentir amb qui era. Simplement, va fer una veritat més dolça. Ni una dada sobre el seu estat civil, ni si tenia un cotxe familiar, o un escarabat restaurat. Ni si vivia a un pis, davall un pont, o a un xalet. Es va limitar a dir-li:
-Sóc i seré sempre meva, sóc on m’emporta el vent. I per ventura o desventura, m’ha portat fins aquí.
En David no li va fer més preguntes. Pensava que aquella dona era més estranya del que s’havia imaginat. Però havia d’admetre que tot aquell misteri augmentava el seu interès cap a ella. Arribaren a la porta de l’hotel amb els nassos vermells, les galtes enceses i els peus a menys quatre graus. Na Sandra sentia la necessitat de que algú els hi encalentís, però s’havia fet una promesa a si mateixa. Així que quan en David se li acostà al coll per olorar per darrer cop el seu perfum, després de dir-li “Bonne nuit”, ella es va mossegar la llengua i va somriure amb els ulls. Sí, amb els ulls. Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima no? Doncs ella s’acomiadà amb aquest gest sincer, sobretot per por d’obrir la boca i que les paraules brotessin de la seva gola com si tenguéssin vida pròpia. I lamentant-se, va donar-li una besada a la galta. Es varen donar els telèfons i varen deixar una probable nova trobada en mans de la pròpia memòria.
Va pujar per l’escala. No esteia d’humor per haver d’esperar un minut l’arribada de l’ascensor. No volia estar-s’hi sola. Entrà a l’habitació i curiosament, la trobà més buida que de costum. Res li va fer més mal que haver-se d’abaixar la cremallera del vestit ella sola, creia que això era feina per homes, en un gest passional. Va deixar tota la roba estessa al terra i es ficà dins el llit intentant contenir tots els pensaments que arrassaven la raó, transpassaven les barreres del que era correcte o incorrecte, tot ho destrossaven. Com una allau de neu. Es tapà amb el llançol i amb les dues mantes, fins el nas. Es va remoure, encongir i estirar, fins que aparagué el motor que la va fer parar. En girar el cap i obrir els ulls, es trobà de cara amb el millor regal que podrien haver-li fet aquella nit. El servei d’habitacions havia tengut el detall de deixar-li una petita peça de xocolata blanc damunt el coixí. Va llevar-li el paper dorat que l’embolcallava, a poc a poc, com si hagués descobert un tresor. L’assaborí amb tots els sentits, mentres clucava els ulls pensant que no hi havia una manera més dolça de dir bona nit a aquell vespre parisí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: