Ella, Ell i un adéu.

Un relat de: Maria Magdalena C
Una llàgrima rodolava rostre avall de la cara d’Ella. Una llàgrima banyava el rostre d’Ell, incomplit la seva promesa, que temps enrera havia fet a Ella. Ella no podia pensar en res, tan sols l’acariciava, roçava tendrament el seu braç i la seva esquena, sense dir res. Ella omplia el cor buit d’Ell amb silenci. Ell intentava dibuixar-li un somriure. Ella es veia incapaç. Ella es rompia. Ell volia consolar-la, però no trobava paraules que tornàssin aferrar aquell cor trencat. Ella reposava sobre l’espatlla d’Ell, deixant-se anar, ignorant el que l’envoltava, fent-se invisible, fent-se petita. Ella s’havia perdut i no sabia com trobar-se. Ell la mirava, amb una expressió que atravesava l’ànima d’Ella i la feia totalment transparent, fràgil, senzilla. Ella esdevenia cristall. Ell la comprenia, l’abraçava i acariciava els seus cabells curts, demanant-li que no ploràs, que en un futur es tornarien a trobar. Ella cercava una sortida amagada en la nineta de l’ull esquerra d’Ell. Dos cossos a tan poca distància, i alhora tan alluny…
Ella li demanà un darrer petó a Ell, un d’acomiat, per recordar. Ell contestà que a la llarga, aquella besada dolça tornaria agre, que no volia fer-la patir més. Ella s’arriscà. Ell es deixà portar. Ell i Ella es fongueren.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer