Mecanismes en marxa, sentiments a punt d'explotar.

Un relat de: Maria Magdalena C
Tant de temps esperant el moment, somiant-lo nit sí, nit també. Imaginant com seria quan et tornàs a veure; si seria com el primer cop, o com si mai ens haguéssim vist, o tal volta, com si només haguéssin passat dos dies des de la darrera vegada que estares amb mi. I de sobte, com un estel fugaç i efímer, entre les cares d’altre gent, en reconec una que m’és molt familiar, me la sé tant de memòria com el camí cap a casa. I com qui no vol la cosa, se’ns creuen les mirades. Faig un esforç per no deixar escapar de dintre un crit que m’ofega, per no deixar regalimar la llàgima que té ganes de banyar la meva galta, per no fer-me miques, per no llançar-me als teus braços i dir-te: mira’m, sóc aquí, i sóc tota teva. Veig com em mires, i com et canvia la cara. Fas un esforç per somriure, però no és a mi a qui dediques la rialla, sinó a algun dels teus amics. Veig, bocabadada i sense paraules, com m’esquives, com fas com si no sabéssis qui sóc, com si res hagués estat real. I més que mai tenc ganes de cridar, i de dir-te que sóc aquí. Em sent petita, tan que a poc a poc deix de ser algú per tu, em faig inexistent, i començ a formar part de totes aquelles cares desconegudes entre les que et confonies a principis de la nit. Tenc ganes de sacsejar-te i demanar-te per què. Demanar-te per darrera vegada que obris els ulls i reconeguis, de bona gana, que t’estàs equivocant.

Passes pel meu costat, ens tocam sense voler-ho i sembla que dintre meu alguna cosa explota i s’activen els mecanismes que fins ara havien retingut tots els sentiments que tenien ganes de fogir de dintre meu per donar-se a conéixer i ensenyar-te’ls. Salten espurnes i milers de focs artificials il•luminen la foscor dels meus ulls, s’enlairen; finalment cauen dins la mar i broten en forma d’aigua salada, morint als meus llavis. Ho ignores, a mi i tot el que t’envolta. Totes les senyals que et porten a mi, et deixes endur pels camins que ens han separat i segueixes el teu, sense portar-me de la mà.

Faig el possible per ser forta, per treure’t de la meva ment i disfrutar de les hores que queden per davant, però se’m fa tan increible veure’t tan aprop i alhora tan alluny i distant… Que ara sí, sense oposar resistència, em deix endur per la marea d’idees que m’enfonsen en un mar de dubtes i records. Em desfaig, en mils bocins i se’ls emporta el vent traicioner que, vegada rera vegada, em duu fins els teus peus. Aixec la cara, mig ennuvolada per tanta tormenta, et torn a veure, i encara em fa més mal que la vegada anterior. Crec que t’has posat una bena als ulls que et costarà treure’t, i has tancat amb pany i clau el teu cor. Llavors, quan sigui l’hora en que vulguis desfer-te d’ella i vulguis tornar a estimar, no seré jo qui t’ajudi a fer-ho.

Comentaris

  • genial[Ofensiu]
    JunkOfTheHeart | 08-05-2012 | Valoració: 9

    El text m'ha encantat i és preciós!
    Però no t'enfonsis, hi ha moltes més oportunitats!:)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: