PARÍS I ELS SEUS ENCANTS. II

Un relat de: Maria Magdalena C
A la fi! Havia arribat a l’hotel i havia saludat al porter amb la seva simpatia habitual, com feia tres dies. Va pujar per l’ascensor i va aturar al tercer pis. Creuà el passadís de parets violetes i ficà la tarjeta al pany de la porta per deixar-se caure al llit. Es va despertar i ja era de nit, no sabia quantes hores havia dormit però potser si s’arreglava aviat i agafava un taxi arribaria a la segona sessió del ballet de l’Òpera. Es calçà els tacons que s’havia comprat el dia anterior per fer sonar les seves passes. Portava un vestit negre de lluentons ben elegant que tenia amagat al fons de l’armari per alguna ocasió especial. I decidí donar un toc de color al seu rostre amb una mica de roig de llavis i rímel per aquells ulls que havien encandilat a més d’un. Aquella nit, l’espectacle era ella.

El taxi la deixà just al davant de l’escalinata de l’Òpera. Na Sandra entrà amb seguretat, trepitjant fort. Feia temps que no es sentia tan gust amb si mateixa. Amb la cara ben alta i el somriure lluent com de costum, es dirigí a primera fila per agafar el seu lloc corresponent. Li agradava el seu seient, era feliç amb la seva petita inversió. El que ella buscava aquella nit era l’història que amagaven els cossos dels ballarins, les siluetes que es dibuixaven en la foscor, les llums fluorescents atravessant-les, les figures que es deixaven entreveure per aquells pocs afortunats que sabien entendre les formes del joc que era a punt de començar. Volia olorar la passió que desprenien, la força i l’energia. I alhora, fer una mica de lladre juganera i endur-se’n un bocí de cada un d’aquests tresors per fer-se’ls seus.

A poc a poc, la gran sala vermella i daurada s’anà omplint, i quan tothom va estar enllestit va ser hora d’aixecar el teló i fer màgia. Damunt aquell escenari es creà una altre dimensió, un forat negre que xuclava na Sandra i feia que cada vegada s’hi endinsés més. Podia sentir l’emoció en forma de rubor a les galtes de les primeres ballarines. El valor de cada salt, i el sacrifici de les puntes. Aquell espectacle que durà tres hores amb una pausa a mitja part per sortir a fumar, fou una lliçó de vida. Quan tornaren il•luminar la sala, va reconèixer un rostre que li resultava familiar. Era allà, al fons, a l’esquerra. El jove artista s’aixecava del seu seient amb els ulls plens d’espurnes.

Sense pensar-s’ho, la nostra protagonista donà la primera passa per acostar-se al noi i dir-li vés a saber què. El primer que li passàs pel cap, un “Hola, com estàs”, o un “Deixa’m descobrir-te a poc a poc”, qui sap. Sabria que dir-li en tenir-lo davant i mirar-lo als ulls, miralls d’aigua fosca sense fons. Però just en el darrer moment, decidí tornar marxa enrera. Tota aquella tensió entre aquells dos desconeguts i el misteri que ho embolcallava tot, eren els ingredients de la fantasia perfecta. Ara tenia un llapis i un paper en blanc per escriure l’inici d’aquesta, però podia resultar no ser el que esperava, res de Montmatre ni el seu encant. El millor que podia fer, era conservar el record d’una encantadora tarda freda d’hivern i del jove que havia conegut per casualitat o caprici del Destí.

Per això, es tornà a seure i deixà que la sala anegada de gent s’anàs buidant, a la mateixa velocitat que minvaven les possibilitats de posar nom i llinatges a la seva fantasia, i convertir-la en realitat.
Quan ja només quedava ella entre aquell mar de butaques, decidí que ja era hora de sortir fora i tornar al seu hotel.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: