Dies per recordar i recordar-te

Un relat de: Maria Magdalena C
Vaig arribar, sense invitació. Sense haver-me convidat a casa teva, però vaig ser benvinguda. Em vares rebre amb l’il•lusió més gran del món, feres de mi la teva princesa i la teva nina preferida, i jo inconscientment també et vaig fer un gran regal. Dies de llum. Vares tornar a riure i pareixia que tot anava a millor, que potser treuries forces d’on no n’hi havia i tiraries envant. Sabies el meu nom més que el de cap altre. Aprofitaves el temps al màxim, em donaves tot l’amor que tenies guardat, perquè sabies que tard o d’hora hauries d’anar-te’n, a contracor. A poc a poc, vares deixar de parlar-me, de parlar-nos… Cap mot s’escapava dels teus llavis, però em parlaves amb la mirada, que se t’il•luminava en veure’m. Ja no recordaves qui eren els que t’envoltaven, ni entenies per què no et deixaven sortir al carrer, ni perquè ja no podies portar-me a passejar, però a mi si que em reconeixies. No sé com ho vaig fer, perquè jo no ho recordo, però n’estic orgullosa d’haver-te marcat d’aquesta manera, padrí.

M’han contat com, inconscient de la situació, m’enfilava per damunt teu mentres seies tranquil i sense obrir boca, a la teva butaca de sempre, et posava un color a la mà i deia al pare i a la mare: Ho veieu? Dibuixa! I et parlava, sense cansar-me, esperant a que algun dia tornàssis a dedicar-me un “bon dia princesa, què hem de fer avui?”. M’agradaria tant poder-te recordar… Tu ho vares fer fins el darrer moment, recordar-me. I no saps que feliç que em fa saber això, m’hagués agradat poder haver-te donat alguna cosa a canvi, però ara aquells anys no tornaran, i tu, tampoc.

El record no viu per sempre, a vegades amb el temps s’extingeix, però el passat mai s’esborra. Sé que et vaig fer somriure quan tot era color negre, sé que amb el meu naixement vares fer-te una mica més fort, encara que no fos suficient aquesta dosi de força al darrer moment… Tot això són històries que m’han contat, moments nostres, i possiblement no les sàpiguen totes, perquè pel que m’han dit passàvem molt de temps junts; aquest secret el guardam per nosaltres dos.
Ens vares deixar amb la ment en blanc, sense saber qui eres, qui érem. Però mai vares deixar de somriure, per molt dura que fós la teva vida, que lentament, acabava.

Em sent orgullosa de tu i de mi, de nosaltres i dels records que ja no hi són, però que un dia vàrem crear.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer