QUALSEVOL NIT

L’escriptor va ser qui els va convidar, dies enrere, a sopar aquell vespre. Ell no ho havia considerat mai que ho fos, d’escriptor, comentava sovint que només enganxava lletres, això sí, amb una certa imaginació i destresa. Tampoc era la seva professió, ell s’ho prenia com un sentiment transfigurat en paraules, sense pretensions. Bé, potser la única il·lusió era l’aprovació del lector. La d’ell ja la tenia. Ja n’hi havia prou per seguir escrivint.
La trobada havia nascut d’una cançó de la terra que va passejar per les seves oïdes en un rampell de les ones. Benvinguts, sense exclamació ni catifa barroera, sempre havia estat un mot que l’omplia d’utilitzar. Era un presagi per una bona sobretaula amb gent estimada habitualment i en aquella ocasió, obviant els herois dels contes, que ja els havia cultivat durant la infantesa del seu fill de carn i ossos, va considerar, agraït pels bons resultats, passar pel davant d’altres intencions els darrers personatges sortits del seu enginy. De fet era el pare dels seus convidats, pare i mare alhora doncs els havia parit també. Ja feia temps que volia compartir una estona distesa amb alguns dels seus personatges un cop enllestida la feina i més enllà de les lectures. Convocar les seves muses, el seu tema predilecte, sempre restava a l’abast de la mà i de la imaginació, però degut al rebombori dels relataires va organitzar un àpat que volia que fos de prestigi i raonat. Dies enrere ja havia començat a rumiar què oferiria als seus hostes per mostrar-los el seu agraïment i empatia. Volia maridar la personalitat de cadascú d’ells amb un plat adient per a l’ocasió. Vindrien tots, o gairebé, ell en tenia la promesa.
Dels fiords de Noruega volaven cap a terres catalanes la mare escocesa, pèl-roja i pigada, amb el vailet i el seu gat negre crescut. El marit que va fugir amb la gata maula havia mort amb ella un fatídic dimarts i tretze en un accident de rafting. Ironies del destí. De la plana penedesenca arribarien la mare, l’àvia que no s’hi veia i les dues canalles sense butlletes ni escopetes. El pare que van fer fora no va tornar mai més, algú li va fer una mala jugada. Des de la serra del Montsià, a les Terres de l’Ebre, la pubilla de Cal Mulet de pitrera generosa vindria però sola, encara pendent de trobar algú que no perdés el cap. De la capital de l’asfalt, l’alumne de bon cor, que ja no plorava el mestre, amb el seu somriure i les ganes d’aprendre més de tot. Sense recances de cap mena també hi era convidat l’avi del pedrís que faria cap amb la seva filla sorda empenyent la cadira de rodes del foraster que ja no ho era. I d’un tros del passat present avui, en una tartana estrafolària, arribarien també la gitana remeiera i el marrec rapinyaire. El seu home, el de la gitana, escarransit i poca pena, s’hauria quedat adormit al tamboret tot fent equilibris al taulell de la taberna. Recuperat encara que no del tot, el noi que havia tornat a néixer vindria acompanyat de la seva infermera que també era el seu àngel de la guarda, o potser alguna cosa més. Tots ells, que no es coneixien fora dels propis relats, tindrien l’oportunitat d’assaborir les experiències dels altres i de saber per fi el nom amb que l’escriptor els havia batejat a tots ells portes endins. L’escriptor que sempre procurava d’evitar posar noms als seus personatges, era com un segell prou arrelat a la seva escriptura, els regalaria la coneixença del llinatge. No és que cap d’ells estigués amoïnat per aquest fet, el de formar part d’un relat sense nom propi, però sempre feia gràcia de saber-ho i si més no serviria com a tema de conversa.
Aquell vespre doncs l’escriptor, sense cap mena de mà amiga, era un bon cuiner i amfitrió, tenia ja parada la taula imperial a la gàbia de les lletres, com ell anomenava la biblioteca on convivia amb el silenci que l’inspirava. La sala disposava de tres panys de paret on els llibres atapeïts i endreçats, dibuixaven una làmina de caliu que el sol, quan s’escolava pels finestrals durant el dia, vestia de gala la bellesa dels colors, de les textures, de les mil i una paraules impreses als lloms, era l’abric que acaronava l’escalf dels seus sentits. Als vespres, quan no tenia convidats i amb la foscor com a companya, les ombres que despertaven un canelobre vell i un llum menut de taula dansaven al seu entorn, dansaven a voltes sense música i les muses escrivien, amb lletra acurada, el seu nom al carnet de ball.
La campaneta de la portalada va sonar per anunciar les primeres cares, prou puntuals i el ning-ning donava el tret de sortida a la festa amb l’afegit de les enganxines, amb el nom, que l’escriptor anava col·locant a les solapes dels convidats després de les salutacions. Ara ja es podrien adreçar pels seus noms per la resta de la vetllada. Només el vailet rapinyaire tenia clar quin havia de ser el seu i els altres van esbossar un somriure de complaença, fins i tot el gat, que enlloc de a la solapa, evidentment, li van penjar del collar, va semblar satisfet amb un miol d’exclamació. En uns minuts tots eren arribats i els va fer anant passar cap al jardí del darrera on amb una copa de cava a les mans els va donar la benvinguda aixoplugats per una nit clara i tranquil·la. La gitana remeiera, imponent, vestia com gairebé sempre d’un negre fosc de dalt a baix, però aquesta vegada d’una roba que lluïa de mudar i la melena atapeïda i recollida, brillava sota la llum de la lluna pels efectes de l’oli de coco que s’havia empastifat i que impregnava l’atmosfera allà per on bellugava, a joc amb la dringadissa de les arracades daurades que duia. Va saludar als presents, un per un, alhora que els regalava una bosseta d’herbes remeieres com a detall de benaurança i se’n va estar de cultivar les seves arts. Assegut en una cadira de ferro forjat, l’avi del pedrís, no perdia pistonada i se la mirava amb ulls de pinxo entremaliat a través de les ulleres de pasta gruixuda, la filla li havia fet posar el pantaló de pana blau marí dels dies de Nadal i la gorra de pell que li havia regalat pel seu aniversari i que no havia estrenat encara. S’estava de moment sense fumar després de les reiterades advertències de la filla que advocava pel criteri de l’educació. Ella amb un vestit molt senzill i estiuenc, de grocs i flors estampades, semblava una actriu dels cinquanta i la seva dolça afabilitat no denotava cap discapacitació. El seu home, el foraster que ja no ho era, seia a la cadira de rodes prop de la taula de l’aperitiu al costat d’ella, no és que fossin allà per gana, però era el lloc on l’escriptor els va aturar per una salutació de caire més íntim. Els tenia una estimació d’admiració.
El marrec rapinyaire, tot ell endreçat per a l’ocasió, es movia inquiet fora de lloc o de joc doncs volia fer bondat i va entaforar les mans a les butxaques per esquivar les temptacions. La gitana que ara el tutelava l’havia alliçonat. Amb els ulls com a taronges observava les menges lleugeres de l’aperitiu i també, per descomptat, els objectes que al seu entorn el reclamaven a crits, però no, havia promès a la padrina, ara és com li deia, que no faria cap disbarat. Mentre, la pubilla de Cal Mulet, perfumada potser en excés, xerrava distretament en un racó a tocar de la font, una rèplica reconeguda d’un infant pixant que no feia per un tipus com l’escriptor, amb l’alumne de l’asfalt que d’americana i llacet emulava al seu antic mestre. En poc temps ja no era el jove llegit, la mort del seu pare de la docència l’havia fet madurar.
Al gat negre i gros li va mancar temps per rapinyar un tros de fuet que havia aterrat sota la taula potser sense voler mentre, sospitosament, el seu amo se’n estava fent un fart malgrat les advertències de sa mare que anava un xic atabalada perseguint a l’escriptor per saber on era el bany. El noi de l’hospital encara un xic desmillorat seia mancat de forces al costat de l’àvia que no s’hi veia gaire, de fet va ser aquesta qui va seure al seu costat per tafanejar les causes dels seus mals i de passada per parlar dels seus mentre la seva filla, que feia patxoca i alçava la veu amb l’accent molt reconegut de la seva terra, garlava amb la infermera de quan ella mateixa ho va ser. Ja en feia uns quants anys d’allò, els mateixos que tenia el seu noi que ara, amb sa germana, escoltaven les aventures del marrec rapinyaire amb uns rostres d’aiguabarreig entre la incredulitat i l’enveja d’enlluernament. Ells, els germans, podien parlar de com li anava l’hoquei sobre patins a ella i els estudis d’enologia i el noi de l’escola de cuina i de la seva nova motocicleta comprada amb els seus estalvis. Poca cosa més, ni menys.
Va ser l’hora d’anar desfilant cap a la gàbia de les lletres i seguir amb les converses creuades de tota mena amb el lligam de la llengua i les ganes d’entaular-se. El foraster que ja no ho era i l’alumne que volia ser mestre van ser els únics que es van quedar absorts amb les prestatgeries plenes de llibres i no veien res més. Els altres van anar seient en llibertat al davant d’una taula parada amb tots els ets i uts. Totes les menges de l’àpat eren al centre, repartides davant de cada comensal per que cadascú d’ells en fes mesura. N’hi havia de fredes i també de calentes que s’estaven en uns escalfadors com les tapes en una barra de bar però sense coberta. L’escriptor havia cuinat i preparat una degustació variada per que tothom trobés un mos d’excel·lència. Curosament havia imprès uns fulls on detallava sense presumpció lingüística el menú, per evitar les preguntes de rigor i cada plat tenia un número que coincidia, evidentment, al paper. No hi havia ordre de cap mena, tothom podia començar a gaudir per on volgués. En un extrem de la taula, on va seure el jovent, més o menys, les begudes eren refrescants i sense alcohol, per convicció, i les safates de patates fregides, els filets del tall que es pela arrebossats i les hamburgueses, les tenien a tocar com també els dàtils amb cansalada cruixent, les croquetes de pernil i els daus de formatge brie calent, tot a l’entorn d’un gran plat de macarrons a la bolonyesa que era una aposta segura. També hi era tot això per a la resta de la taula. De fet l’escriptor tenia per costum, bo o dolent, no fer mai curt de res pels seus convidats i una col·lecció immensa de carmanyoles per repartir si convenia a l’hora de l’adéu. Havia cuinat uns flamets d’arròs amb ceps que feien una flaire que enamorava, unes terrines menudes de peus de porc desossats amb naps que necessitaven de pa per acompanyar, unes espatlles de lletó amb farigola i romaní només que es podien menjar amb cullera, una amanida de llenties multicolor, uns calamars farcits en una salsa de pastanaga i un bacallà amb verduretes al seu punt. Era tota una degustació de sabors, textures i aromes. Tota una festa. Apart de l’aigua que ell, l’escriptor, no consumia, hi havia vins monovarietals diversos que aquí sí, estava disposat a explicar. Blancs i negres tots ells de la terra per aquesta ocasió que servien alhora per mostrar la riquesa de la vinya, un sumoll revifat del Baix Gaià, un picapoll del Bages, un trepat de la Conca de Barberà, un callet de Binissalem i una malvasia del Garraf estaven oberts a la taula encara que disposava d’un celler per a contenir qualsevol caprici. Era un dels pocs vicis que tenia l’escriptor.
Les paraules i la remor van quedar un xic ofegades pels primers embats sobre la taula i el dringar dels coberts i copes només van emmudir per uns segons en que l’escriptor, dempeus, els va agrair amb veu pausada, la companyonia d’aquell vespre. De fons, la setena de Beethoven vestia de gal·la l’ambient de la trobada i de tant en tant feia tancar les parpelles a l’escriptor que gaudia d’un instant de màgia introspectiva pel damunt del brogit dels comensals. Com el pare cofoi de tots els seus fills, i l’escriptor en sabia un niu d’això, els observava amb rostre afable i repassava les trajectòries diverses que els havien dut fins aquell vespre. Estarrufat com un gall dindi va oblidar els seus mals endreços, que també els tenia, i va lliurar-se al goig de la conversa. Atent a tothom, escoltava les anades i vingudes de les experiències com si ell no les hagués escrit i en boca dels altres encara se’n feia creus.
Plaent i bellugadís, l’escriptor, no va parar al seu lloc massa estona, com en ell era habitual menjava poca cosa i aprofitava per anar a recollir tertúlies més íntimes. Hi havia gana i van fer, gairebé, cau i net.. Poques carmanyoles hauria de menester. Les postres, que no eren les de les seves fantasies amb les muses, les havia dipositat, a mà, sobre l’escriptori cobert per unes tovalles a quadres com els dels farcells. Arribats a l’hora en que encara quedava un forat per a la traca final els havia preparat una taula de formatges selectes, fruites variades del temps i dos pastissos emblemàtics, que havia fet ell. No era massa llaminer, però la rebosteria li agradava per la seva precisió quirúrgica i sempre es sorprenia pels resultats. Havia enfornat una paulova que a les antípodes li haurien fet l’onada i un pastís sacher carregat digne de la melodia d’un vals austríac. En aquest punt més o menys tothom es va aixecar, estar clar que el foraster no, per servir-se el caprici i gaudir de la sobretaula que tant agradava a l’escriptor que ja barrinava si podria filar una història estrafolària amb la fusió dels seus personatges.
Pocs cafès, alguna infusió i dos parells de xarrups de whisky de malta van harmonitzar les darreres fuetades de la trobada que va bastir el naixement d’una colla. Una colla que ell, l’escriptor, havia reunit per intuïció i n’estava cofoi de la tendresa que respirava, tot i saber del cert que els seus convidats, amb la innocència dels infants, obviaven que no es podrien retrobar mai sinó era amb el seu embruix al paper. Però de vegades a ell també se li escapaven les idees fora del paper.
I va arribar inexorablement el comiat farcit de llàgrimes i promeses il·lusòries de retrobament.
L’avi del pedrís, que potser era el més despert de tots en aquells instants, estava encallat en una xerrera intensa amb l’alumne de bon cor que escoltava amb interès les batalles del passat mentre la pubilla de Cal Mulet, un xic avorrida i dissimuladament, li donava al noi cops amb el peu, dessota la taula, per atraure l’atenció i començar a dir adéu. La infermera, dempeus, feia un petó dolç d’aprovació, a la galta, al noi que havia tornat a néixer, per la seva millora menjant que seria bona per a la recuperació, mentre ell se la mirava amb una brillantor als ulls del color de l’esperança. La mare escocesa, pèl-roja i pigada, mirava d’atrapar el gat que encara duia un mos a la boca i reclamava a viva veu l’ajut del seu noi que s’acomiadava dels altres. La gitana remeiera li feia una abraçada imponent a l’escriptor i li encastava dos petons d’agraïment. La quitxalla somiquejava com quan s’acaben els dies de colònies a peu de l’autocar, però no pas el marrec rapinyaire que fregava amb orgull la satisfacció d’haver estat l’heroi per una nit, heroi sense medalla, pels que l’escoltaven absorts i també per la felicitació de la padrina pel seu comportament. I a la portalada ja, el foraster que ja no ho era i la seva dona sorda però eixerida s’acomiadaven de l’àvia que no s’hi veia gaire i la mare dels nanos. De portes endins i amb les arrels de la tradició escolta, es va filtrar la música de comiat perquè tots ells enllacessin les mans en una rotllana de sentiment. Fou aleshores quan l’escriptor, immers en els seus personatges, va arreplegar un mocador per eixugar-se una llàgrima clandestina i que no arribés el paper.