Primera llei

Un relat de: llpages

A punt d'iniciar-se la sessió de partides, el que es sentí pels altaveus del pavelló va deixar paralitzat el quasi miler de participants al torneig d'escacs:
- Atenció! Atenció! Es prega a tots els assistents, sense excepció i sota cap concepte, s'abstinguin de tocar cap peça del joc! Repetim: a tots els assistents, es prega de no moure cap peça del tauler! - i a la tercera emissió del missatge, es feu un silenci quasi total.
Alguns ja havien encaixat les mans, d'altres passaven a complimentar les planelles, o bé comprovaven el rellotge, però aquells que es disposaven a centrar les peces en les caselles de sortida van enretirar els dits com si aquestes cremessin. Les cares de consternació reflectien les lògiques preguntes sense resposta: per què no es podien tocar les peces? Estàvem davant d'una amenaça seriosa i, si aquest era el cas, a qui podia interessar de boicotejar la festa dels escacs? No va ser fins que van fer acte de presència les primeres unitats d'artificiers de la policia local que es va confirmar el rumor: dissimulada en una de les peces del joc s'hi amagava una bomba d'efectes devastadors, segons la trucada anònima que acabava de rebre el secretari del comitè organitzador al seu mòbil, sense concretar si es tractava d'un explosiu o bé d'una arma biològica. Terrorisme aterrant a l'escaquer?
Els jugadors i la resta de gent van anar fent rotllana al voltant de la zona de joc, deixant accés a l'andròmina desactivadora que envaí l'espai acordonat. Es tractava de la darrera generació de robots antimines, completament autònoms i amb els darrers avenços en detecció de material altament inflamable. Malgrat estar proveït d'un braç articulat acabat en pinça, que permetia agafar qualsevol objecte amb precisió quirúrgica, la lentitud amb què l'extremitat de metall es desplaçava per sobre el tauler, sumat al temps invertit en prendre la peça, enregistrar-ne el seu pes mentre la mantenia a l'aire i tornar-la seguidament al seu lloc, tot plegat va fer adonar a l'autoritat competent que de cap manera podia esperar-se un anàlisi complet de les milers de peces abans d'un parell de setmanes. Conseqüentment, per agilitzar el procés, es sol·licità l'assistència de més efectius, mobilitzant tots els robots disponibles en la comunitat on es celebrava el torneig.
Ni així, que els cinc autòmats aplegats funcionant en paral·lel no eren prou ràpids per acabar la tasca en un temps prudencial. Aleshores es donà avís a l'autoritat superior, la policia nacional, qui va estudiar el cas i decidí d'enviar encara més maquinària a la zona afectada. La comprovació de les trenta-dues peces durava uns cinc minuts, i amb els robots dedicats les vint-i-quatre hores del dia, els quatre dies del torneig ja se n'anaven en la simple confirmació de l'amenaça. Davant d'aquesta evidència, hi hagué unanimitat en demanar més enginys a l'estranger, amb caràcter d'urgència, a fi de treure'n l'entrellat el més aviat possible. L'alternativa de cloure el torneig i retornar les inscripcions va estimar-se com a darrer recurs, mesura que fou acceptada per majoria en una assemblea ad hoc amb l'assistència de tots els participants.
Així fou com van començar a desfilar, davant de la curiositat de tothom, robots procedents del Japó (i quin fart de reverències abans no es decidien de posar mans a la feina!), d'Alemanya (entrada al pas de l'oca, natürlich!), enginys americans (les banderes amb les barres i les estrelles, ja fossin en forma d'enganxina o de banderoles, de tantes que n'hi havien per tot l'aparell, quasi bé els camuflaven, God bless the USA!), robots francesos (de moviments exquisits, sumptuosos, com si reproduïssin un rondó versallesc, comme il faut!) i fins i tot els de darrera generació procedents de les universitats nacionals més acreditades (sota les sigles BOC s'hi amagava una Barretina Oclusiva Catalana que déu-n'hi-do).
El paisatge de la pista central del pavelló que podia contemplar qualsevol dels jugadors que s'havien apuntat al torneig era, pel cap baix, inèdit: un veritable exèrcit d'autòmats ocupant la meitat de les places destinades als jugadors de carn i ossos, dedicats a la recerca de l'element terrorista. L'efecte estètic era impactant, sobretot quan la freqüència del cicle comprovador (pinçar, aixecar, pesar, dipositar, deixar anar, i torna a començar) coincidia en més d'una màquina, una al costat de l'altre, sincronitzades talment com si fos un ballet clàssic amb tutús envoltant una cintura de llauna. No cal dir que l'esperit dels espectadors es mantenia d'allò més interessat en l'esdeveniment dels fets, que inscriure's a un torneig d'escacs i trobar-se contemplant una acció coordinada internacionalment de desactivació d'explosius només pot entendre's en les mentalitats més surrealistes.
I, coses de la programació cibernètica, quan una filera de taulers va acabar d'analitzar-se, les andròmines van situar-se en les posicions oposades a les que havien ocupat, de manera que, gens casualment, un robot va trobar-se movent les peces blanques davant d'un altre que ho feia amb les negres (o viceversa).
I així s'obrà el prodigi: la pinça metàl·lica que engrapà el peó de rei no tan sols va aixecar-lo de la seva casella, sinó que el situà dos quadrats més endavant; aleshores, el robot a l'altra banda de la taula va fer el mateix però amb el peó d'alfil de dama, i l'obertura siciliana va aparèixer sense haver estat convidada a aquest congrés d'automatismes del tot improvisat. Els responsables de supervisar els aparells van quedar bocabadats davant de la iniciativa que es desenvolupava davant dels seus ulls: una vertadera partida d'escacs entre robots! I multiplicada pels milers de participants fets de silici, fil de coure i llauna! El més sorprenent fou que els enginyers van confessar als organitzadors del torneig que alguna cosa se'ls havia escapat de les mans, que no sabien com aturar-ho a no ser que es desconnectés a la vegada tota la maquinària. Evidentment, l'aturada total era impensable si es volia confirmar l'amenaça de bomba anunciada. El comitè organitzador, donat el sorprenent gir que havia pres el torneig, amb quasi bé tots els espectadors discutint les jugades dels robots, aliens a la seva inoperant situació personal en trobar-se del tot capbussats en la màgia dels escacs, va declinar l'oferiment d'interrupció de l'escrutini, preferint que la mateixa evolució de les partides dictés el final d'aquell desori.
En aquestes que un retruny de por va sentir-se per tot el pavelló. Un robot japonès, derrotat per mat ignominiós, havia decidit tirar pel dret i engrapar al seu rival alemany pel braç articulat, tombant-lo a terra amb un decidit moviment circular que recordava ben bé una clau de judoka cinturó negre. Abans d'arribar al subseqüent conflicte diplomàtic entre els països implicats, malgrat velles aliances que ara no vénen al cas, el fet és que els enginyers respectius van posar-se d'acord de seguida en els següents punts: que aquests aparells valien una fortuna i que una cosa és que es perdessin manipulant un artefacte perillós per salvar vides humanes i una altra ben diferent destruir una andròmina sofisticadíssima per no saber perdre en un joc de taula intranscendent. Després d'aconseguir desactivar ambdós contendents, el que quedava clar és que allò era un primer avís del que podia succeir a mesura que s'acabessin les partides, una possibilitat de batalla campal versió Guerra de les Galàxies.
Efectivament, un representant de llauna alemany va etzibar un cop de puny sobre un robot nacional, inutilitzant-lo per a ulteriors missions, a la vegada que un enginy francès ventava plantofada al seu homònim americà en el més pur estil de duel romàntic, sense que l'afectat tingués temps ni de reflexionar si acceptava el repte. El clima de violència entre les màquines va enrarir-se de manera exponencial a mesura que s'acabaven les partides, exigint una intervenció immediata si, al conflicte diplomàtic ja engegat, s'hi afegia una batussa incontrolable.
Va ser un aficionat als escacs qui va prendre la iniciativa de fer de cavall blanc i tallar de soca-rel els enfrontaments escaquístics amb final bèl·lic entre els robots antimines. Amb una sang freda típica dels grans jugadors, va sol·licitar al responsable de l'andròmina que li quedava més a prop que inactivés el circuït electrònic que feia funcionar l'aparell. Seguidament, el separà de la taula i s'assegué davant del seu oponent de silici (no especificarem nacionalitats de cap bàndol, que no es tracta de ferir els sentiments xovinistes dels lectors més sensibles a aquestes foteses). Aquest darrer va detectar immediatament el canvi de rival: aixecà el braç lentament per sobre l'escaquer, provocant les primeres gotes de suor en l'home que tenia davant, qui ja es veia pinçat sense remei pel ganyot. No obstant, contra tot pronòstic, el braç mecànic va agafar un cavall i el va moure a una casella amenaçada per un peó, un sacrifici dubtós que el deixava en una aparent posició desavantatjosa. El jugador humà va aconseguir de mantenir el seu sistema nerviós a ratlla i va acceptar l'oferiment, per continuar jugant com si es trobés en el més comú dels tornejos, rematant la posició sense problemes. En aquest moment, la respiració de la resta d'observadors va contenir-se: rebria el seu representant el càstig implacable de la màquina perdedora (i veuríem volar a l'incaut humà després de ser engrapat pel canell)? Estava en greu perill la vida d'aquell valent per haver vençut al robot? Ningú apostava un cèntim per l'agosarat jugador, convençuts de la seva fi imminent. Però el robot va inclinar el seu rei i va plantar la seva urpa d'acer a l'alçada del pit del seu rival; l'home s'atreví a agafar-la com si fos un palmell i, després d'un lleuger sacseig, la va deixar anar. La màquina va tornar a la posició de repòs que indicava que estava a l'espera de rebre ordres, instant que es va aprofitar per a separar-la de la resta d'androides.
Després de la reacció de l'autòmat que havia vist tot
hom, els assistents més valents van optar per fer el mateix que el seu agosarat company, alenats per unes ganes terribles de jugar als escacs (que al cap i a la fi havien vingut per això): sol·licitaren la inactivació del robot que tenien més a la vora i s'assegueren per combatre en el seu lloc en la partida plantejada pel seu oponent de cervell sec de l'altra cantó de la taula. I en tots els casos les partides acabaren amb victòria dels humans, aconseguint-se així de neutralitzar l'escalada de violència que s'havia engegat quan els robots jugaven entre ells. Una cridòria d'eufòria continguda va omplir l'espai del pavelló quan el darrer autòmat va rendir el seu rei. Per fi s'havia aconseguit la pau després de tanta guerra.
El torneig ja tenia un clar vencedor, un nou heroi dins i fora la quadrícula blanca i negra. Qui havia tingut la santa pensada de lluitar la partida contra un enginy destinat a desactivar bombes va explicar a la resta el perquè de tot plegat:
- El primer principi de qualsevol màquina creada per l'home per a substituir-lo en funcions iteratives i/o arriscades i dotada d'un alt nivell d'enteniment és que en cap cas es rebel·larà contra el seu creador. És la primera llei de la robòtica, que resa que un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal, una regla moral inviolable. Ara bé, el dubte era saber si això aplicava als escacs: el robot, perfectament dotat per a saber si juga contra un oponent del seu mateix gènere o bé contra un humà, pot vèncer a aquest darrer interpretant que no li està infringint cap mal? En el cas d'un programari d'ordinador, la cosa està clara perquè no sap contra quin tipus d'oponent s'enfronta, però en un robot de darrera generació, molt més sofisticat, calia saber si eren figues d'un altre paner… Perquè perdre una partida d'escacs sempre cou un xic, no us sembla? Per descomptat, el perill de què la meva mà activés l'explosiu estava completament neutralitzat perquè prèviament havia observat que els dos autòmats ja havien mogut totes les peces sobre el tauler, sense conseqüències - concloent així el seu raonament amb un somriure triomfal d'orella a orella.
El torneig va cloure's sense haver-se jugat una sola partida entre els participants, però havia estat un èxit si atenem als comentaris dels jugadors sobre les seves experiències contra els rivals electrònics. Estaven exultants no tan sols per haver vençut, sinó també per haver sabut conduir una situació perillosíssima, per la qual cosa el comitè va decidir de repartir els premis entre les partides més interessants, segons votació democràtica de tots els jugadors.
Amb tot això, va explotar cap peça? Ni una, i es va esbrinar que la trucada rebuda pel secretari del comitè organitzador havia estat mal interpretada pel mateix i s'havia deixat endur per un atac de pànic del tot irracional, contagiant-lo a la resta de membres sense cap comprovació elemental prèvia. Perquè la frase "Sobretot no toqueu cap peça, perill d'explosió imminent!" va resultar ser pronunciada pel lloro d'un estibador del port veí habituat a manipular contenidors amb material pirotècnic (de la Xina, és clar) i que la repetia divertit ara i adés mentre l'au l'acompanyava sobre la seva espatlla dins la cabina de la grua en hores de feina. Cal dir a favor del desafortunat senyor secretari, que la veu enrogallada del lloro repetint les amenaçadores paraules feia tot l'efecte de procedir de la gargamella d'un malfactor avesat al xantatge més aclaparador. També cal esmentar que el número de mòbil des d'on s'havia fet la trucada evocava certa maldat atàvica que tenallà la voluntat generalment decidida del senyor secretari, i ho entendreu de seguida: 666.666.666.

llpages

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

996 Comentaris

295420 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.