Presentació de "Reprimits"

Un relat de: Mercè Bellfort
Després de la meva exposició sobre l’educació en temps del franquisme, amics, arribo a les següents conclusions:

En cap moment interessava formar persones amb esperit crític. Els programes educatius estaven ben allunyats dels interessos dels alumnes i, el que era pitjor, eren propagadors d’un model d’aprenentatge on la comprensió quedava bandejada: s’havia de memoritzar uns conceptes que cap estudiant, per molt brillant que fos, podia assimilar. Què volia dir la frase: “España es una unidad de destino en lo universal?” Molts ens hi vam trencar les banyes intentant desxifrar aquella solemne bajanada. Motivar l’alumne a aprendre coses interessants a través del joc, per exemple, què significava allò? Raonar, qüestionar, investigar, crear? Quins verbs eren aquells?

I així va ser com de l’avorriment a l’aula es va arribar a una mena d'aversió per aquelles classes soporíferes, que ens ensenyaven a no aprendre res. Anar a escola, per a molts nens i nenes, era símil de por. Por a no saber la lliçó de memòria; a fer el ridícul davant els companys, que des de la crueltat més descarada, se’n reien dels més vulnerables i insegurs; por a preguntar, a demanar aclariment sobre conceptes que no enteníem gens ni mica. Por a parlar en la nostra llengua, prohibida arreu.

Tret del mestre, que a tothora s'atorgava la paraula a si mateix, tothom havia de callar: el silenci a les aules era el bé més preuat pels ensenyants, que, altius, es passejaven fumant per la tarima. I tot plegat sota l’atenta mirada del “caudillo” que, dissimulant el seu odi visceral cap els catalans, semblava aprovar els cops de regla que el senyor mestre propinava als dits encongits d’uns nens educats en la xacra de l'autoritarisme.

Per acabar, m’agradaria pensar que el meu llibre “Reprimits” sigui un testimoni més de denúncia d'un model d'ensenyament execrable dut a terme durant les quatre dècades que governà el dictador.

Gràcies!

Comentaris

  • Dictadura[Ofensiu]
    Materile | 02-11-2012 | Valoració: 10


    Sense adonar-me, amb les teves paraules justes per construir un passat ignorat per a molta gent, m'has fet reviure la meva infantesa i part de la joventut. Has sabut plasmar la duresa i la inutilitat sobretot en l'ensenyament. Però, en els nostres esforços i l'afany de superació, déu n'hi do el que vam aconseguir.

    A reveure aviat,

    Materile

  • Bé,doncs,...[Ofensiu]
    Bonhomia | 30-03-2012 | Valoració: 10

    ...jo vaig néixer el setanta-vuit i vaig assistir a una escola pública als vuitanta fins a les olimpíades, i et puc dir que el model d'ensenyament em semblà massa regulador, tot i encara ser després de la constitució, amb moltes contradiccions i filtres del passat, que tots miràvem d'allunyar, professors/res i alumnes, del franquisme.
    Haig de dir, però, que jo vaig ser un dissident per naixença i sort, del franquisme, amb tot el respecte cap a les anteriors generacions a la meva.


    Sergi

  • Hola Merceneta ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 14-03-2012 | Valoració: 10

    Memoritzar , memoritzar, memoritzar... Déu ! Com odiava aquesta frase : España és una unidad de destino en lo universal. Per molt que ho intentava no hi havia manera de gravar-la al meu cervell.
    Jo afegiria a tot el que dius l'ensenyança de les monges : Una religió obsoleta i una mala interpretació de les ensenyances del Evangeli.
    Un relat molt ben configurat , estimaaaaaaaaaaaaaaada Mercè.

    No t'havia dit res però em va fer molta il-lusió que em comentessis el comentari 1000
    Abraçadetes ben càlides.

  • Un sistema represor[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-03-2012

    Com que els teus desitjos són ordres per a mi, benvolguda Mercè, després de llegir que m’esperaves en aquesta “odiosa” convocatòria del mes de març vaig començar a donar-li voltes al cap... fins que vaig trobar un personatge capaç d’odiar.
    Em va costar una mica, però finalment vaig embastar un microrelat i apa! ja hi hem coincidit totes dues de nou en aquesta convocatòria “sentimental”! ;-)

    Un cop feta la feina, vaig decidir venir fins al teu espai a veure a qui odiaves tu com autora i ... caram! així com qui no fa res, has posat a la diana un sistema realment odiós, aquell que partia d’un plantejament memorístic de l’educació, entesa com l’aprenentatge de dades sense gaire utilitat i de vegades ràpidament obsoletes, de continguts en lloc de procediments, d’actituds i normes que només conduïen a l’acceptació, al silenci, a l’ignorància cultural de fons per odi a la forma en què aquesta era oferida i impartida.
    Em trec el barrat davant la teva idea lluminosa, si senyora!

    Sense reprimir-me ni un minut més les ganes, t’envio una abraçada de les bones,
    Unaquimera

  • La repressió no és la solució[Ofensiu]
    free sound | 04-03-2012 | Valoració: 10

    Per sort les coses canvien, la memoria històrica ajuda a que no es repeteixin certs esquemes.També ha canviat l’art d’aprendre, la motivació i el joc van en primer lloc.
    La llibertat d’expressió un primer pas per fer-ne una cançó.
    A través de l’autoritarisme i la por, mai s’ha aconseguit res. Bona reflexió.

  • Molt ben descrit[Ofensiu]
    allan lee | 04-03-2012

    àgilment, un període obscur del nostre temps, i no fa pas tant. El sistema era aquest: por, silenci, autoritat. Podies tenir la sort de caure en mans de bones persones, i llavors tot era una altra cosa. Però les ordres venien de dalt. Per aprendre hi ha d'haver esforç, però també una dosi d'il.lusió o de troballa. Tret tot component de goig i d'alegria, quedava només les hores memoritzant, la por de no recordar-ho. Sovint sense entendre'n un borrall. Un magnífic relat, penso, unes pinzellades de gran qualitat que ens revelen tot un sistema.

    Moltes gràcies guapa pel teu comentari a un verset meu. El vaig treure perquè no m'acaba d'agradar, però t'agraeixo moltissim que em llegeixis. Un petó

    a

  • Descripció precisa[Ofensiu]
    copernic | 04-03-2012

    No cal dir que m'he sentit retratat en aquelles classes avorrides on podies arribar a copsar la idea d'eternitat que t'inculcaven els capellans per fer-te por. Un relat original en el seu plantejament, com si fos la presentació d'un llibre i que juga amb la complicitat del lector (lector adult) per arribar allà on vol. Primer, la satisfacció d'haver-ho escrit com si d'una teràpia es tractés i segon el plaer de rebre la comprensió de tots els afectats per aquell sensesentit que jo especialment no recordo amb odi però sí com si hagués perdut el temps d'una manera miserable.
    Una abraçada!

  • Avorriment, odi, por[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-03-2012 | Valoració: 10

    Relat fantàstic, per la descripció tan acurada que dibuixes d'un temps viscut en dictadura. Relligues perfectament l'avorriment, l'odi i arribes a la por com a final negre. Untemps passat que sembla vol renéixer: darrerement he sentit parlar, en veu de no sé qui del PP, de la "indisoluble unidad de España". Però vaja, endavant tots i endavant amb la literatura! Una abraçada Mercè.

    Aleix

  • bon testimoni...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-03-2012 | Valoració: 10

    i ben cert mercè, jo també vaig sentir sovint aquesta por tot i que ja vaig agafar el final d'aquesta època que expliques... la llàstima és que ara la por la senten alguns mestres....

    moltes gràcies pel teu comentari, ets molt amable

    una abraçada

    joan

Valoració mitja: 10