Prejubilat!

Si és veritat que l’home vertaderament ric és el que disposa de temps, no pas de diners, aleshores en Marià havia esdevingut, de la nit al dia, multimilionari.
El cas és que l’Empresari, Reprimit Oligarca, s’acollí, sense acollonir-se, a la nova llei d’Engegada de Represàlies Oneroses, executada sobre un grup de treballadors que repetien, tremolant, “Estem Reprovats, Oi?”, pregunta a la que l’amo respongué amb el ciri trencat “Escampeu la boira, Refotuts Obrers!”, que passà als annals de les pixades fora de test històriques. L’Expedient de Regulació d’Ocupació, ara sí, fixà unes condicions d’acomiadament força atractives per als més grans de seixanta anys, el que permeté a en Marià de guanyar quatre anys de la seva vida prou remunerats com per a no haver de fotre ni brot fins a jubilar-se. Quatre anys de vacances pagades, setmanes i setmanes que ja no distingirien els dies laborables dels festius. Per a en Marià, a partir d’ara cada dia seria com els del mes d’agost, quan s’agafava el descans preceptiu. Ja no hauria de suportar el jou d’haver de matinar, dels desplaçaments diaris d’anada i tornada amb embussos, de presses per fer una feina que ja hauria d’estar enllestida. I res d’objectius anuals, ara només en tenia un, d’objectiu: gaudir, gaudir i gaudir del temps lliure abans aquest no comencés a passar-li factura i el seu cos iniciés la senectut ineludible. O això és el que ell es pensava.
S’acomiadà dels companys i passà la porta giratòria de l’empresa. Així que arribà a casa a l’hora de dinar, la filla i la dona ja l’esperaven a taula. Quan la seva muller aixecà la tapa de la cassola, una flaire de vegetal bullit envaí els narius dels presents.
- Puré d’espinacs? No és millor prendre’n per sopar? – suggerí ell amb un tacte que resultà insuficient.
- Per sopar n’hi ha de carbassa, que també t’agrada – aclarí la Carme.
- I de tall, què hi ha? – preguntà esperançat.
- Papa, que avui amb els encenalls de pernil salat escampats pel puré ja fem la nostra ració de proteïna, oi mama? – feu la filla, que preveia tempesta familiar.
- Ho he sentit bé? Haig de pescar trossets de pernil com aquell que juga a mossegar una poma que sura en una galleda d’aigua amb les mans lligades a l’esquena? I quin soroll no em farà la panxa quan m’aixequi de taula? Ep, que això hauria de ser un dinar amb tots els ets i uts, no pas un menjador social! – protestà amb un to pujat de veu.
- Mariano – feu la dona, en castellà quan hi havia una amenaça latent – que la nena i jo ens cuidem molt amb el tema del menjar i sempre ens preparem els nostres guisats pensant en un equilibri entre les calories que ingerim i les que cremem. Ah, i t’aviso que, a partir d’ara, formes part d’aquest club, t’agradi o no – sentencià taxativament.
En Marià preferí no replicar, que ja tenia al cap el civet de senglar que cuinava tan bé en Franco, el cuiner en nòmina de l’empresa, el qual els regalava uns àpats per a llepar-se’n els dits. El caldo amb pilota els dilluns, el filet de porc els dimarts, el meló amb pernil els dimecres, l’arròs negre de cada dijous, els cigrons amb sobrassada dels divendres... i hagué d’aturar-se, que la salivera se li transformaria en llàgrimes d’enyorança per haver deixat d’estar sotmès al “règim de Franco”.
Quan es disposà a fer una mica de becaina a la butaca de la sala, no tingué temps d’apuntar el cul que la seva esposa el cridà des de la cuina.
- Me n’oblidava, que avui tenim sessió de “tupperware” a dos de quatre, no t’ensopeixis gaire estona, que ens reunirem aquí. Vols que et desperti d’aquí a un quart? – i seguí remenant per la cuina sense esperar la resposta.
- Després sortirem? – feu ell, abatut.
- És clar, amor, que vull anar a la drogueria, que m’aconsellin una pintura plàstica per a la sala. Oi que et vaig dir que la repintaríem? Doncs ara que tindràs temps, ho podries fer una estoneta cada dia, i així ens estalviaríem una pila de diners – primera amenaça velada del que li espera. En aquests casos, l’atac és la millor defensa.
- I un be negre amb potes roses! Que no recordes quan vaig arreglar-te la pica? De la mala postura que vaig haver de fer per a ficar-me de panxa enlaire sota el marbre, se’m pinçà un nervi de l’esquena i vaig celebrar els meus seixanta anys a urgències del Clínic esperant una injecció que m’alleugés el dolor insuportable. I ara pretens que m’enfili a una escala i em posi a passar el rodet sucat en pintura tot fent moviments forçats que em podrien fer recaure? I ara! – es defensà de forma numantina (i això que allò de Numància va acabar com el rosari de l’aurora...).
La Carme no digué res, que a veure si tanta xerrameca destaparia el secret. Volia donar-li una sorpresa i escollir algun article del veritable tuppersex d’aquella tarda, que així festejaria la prejubilació del seu marit com cal, en la intimitat i revivint proeses de llit passades.
Obrí el diari, per evitar d’adormir-se, veié la cartellera i proposà d’anar a una primera sessió de cinema el dimecres, dia de preu rebaixat,.
- Carinyo, que no et recordes que els dimecres ve a veure’m la mamà? És el seu dia, li tinc reservada la tarda per a què m’expliqui les seves coses. Es fa gran, no entendria que li digués de venir l’endemà, a aquesta edat es despisten de seguida si els treus de la seva rutina, ja ho saps – argumentà ella de manera impecable.
- Així que haig d’esperar que els cinemes ampliïn el seu dia d’oferta? – digué mentre pensà per a ell que l’altra opció, la que no es podia dir, era que la mamà traspassés. Però no tingué resposta, que es veié forçat a abandonar la seva butaca davant la imminent invasió de dones interessades en el que ell suposava era una disquisició sobre pots de plàstic de colors, un tema interessantíssim, on hi ha món...
Decidí d’anar a donar el volt per no interferir en la trobada femenina. A aquesta hora, a la feina, la feia petar amb el company de la segona planta, perico com ell, sobre la marxa de l’equip a la lliga. Després, sempre trobava algú a l’autobús o al tren de tornada, encetant un tema de conversa qualsevol. Ara estava sol, que els seus companys del club d’atletisme encara estaven treballant. Tots? Un copet a l’esquena el feu sortir d’aquestes cabòries.
- Marià! Què fas a aquestes hores pel carrer? Que t’han fet fora de casa? – Era un amic de joventut, amb qui compartí més d’una gresca.
En Marià somrigué, però era ben cert el que li deien.
- Quan de temps sense veure’t, Manel! Com va tot? – de cop i volta, se sentí reconfortat amb l’antiga amistat que acabava de trobar. Després de fer-li cinc cèntims de la seva nova condició laboral, li plorà una estoneta per tot el que li havia passat fins ara amb la família.
- Has de fer com jo: m’he aficionat al flamenc, n’estic ben enamorat. I no em limito a escoltar música enllaunada, no, que he descobert un local on hi ballen cada tarda i on he fet uns amics molt versats en el tema que em conviden a una copeta de “fino” cada cop que hi vaig. Ara pots preguntar-me el que vulguis, que es pot dir que estàs davant d’un catedràtic del flamenc! – i fa un somriure de savi saberut.
- Caram, no hi havia pensat, però ara que m’he prejubilat, seria un tema a investigar – mentre rumiava que passar d’analista de laboratori a expert en flamenc era un bon exemple d’allò que anomenaven flexibilitat, tot i que potser s’assemblava més a un doble salt mortal sense xarxa.
- I és clar, home! Apunta’t a la colla i acabaràs passant unes estones magnífiques envoltat d’amics. Prometo explicar-te el perquè de tot plegat del flamenc, ja veuràs com n’acabes tan enganxat com jo! – i s’assegueren al bar de la cantonada a fer la primera lliçó regada amb unes cerveses ben gelades, seguida d’una sessió de Tarantos de tarda pensada per als guiris que van a dormir com les gallines.
Aquella nit, quan es ficà al llit, no podia aclucar l’ull. Si no fos pels esgarips dels cantaores i el repic de taló de les morenasses que havia admirat dalt de l’escenari aquell vespre, estaria ben capficat pel futur que l’esperava: la condemna de la pintura al matí, dejuni al migdia, l’ostracisme a mitja tarda i la verdureta per sopar. Poc que s’imaginava ell que això de la prejubilació prengués un caire tan negre així que ho tastés. Si ja li deia un col•lega que anés amb molt de compte, que si un dia “de asuntos propios” generalment es convertia en una corredissa d’encàrrecs traient el fetge per la boca per aprofitar al màxim el temps, la prejubilació podia esdevenir el malson d’un “dia de asuntos” seguit d’un altre, i un altre, i un altre...
- Amor, per què no tanques els ulls? Va, que tinc una sorpresa per a tu, que t’ho mereixes després de tants anys treballant... – feu la Carme amb una veu sensual que trencà la cadena de desgràcies que repassava en Marià.
Òndia, el que faltava pel duro! Ara que estava tranquil, rememorant temps passats encara recents, haurà de quedar com un tigre al llit i fer un salt de l’ídem per no decebre la parenta. Se li gira feina, amb la mandra que ha agafat arrepapat sota uns llençols nets i una flassada que l’abriga d’allò més. Què hi farem, oi que volia caldo? Doncs, tres tasses!

llpages