Precisament quan véns és primavera.

Un relat de: l'home d'arena

Precisament quan véns és primavera, les deu, diumenge, i jo deixava a punt un dinar minso, de pura subsistència.
T'he vist arribar per la finestra de la cuina. I m'eixugue les mans i surt corrents al riurau encegant-me per besar-te. Ai Déu! Els ulls no m'enganyaven. Ets tu! A penes portes equipatge, només l'eterna motxilla que comprares fa tant de temps a Xàbia, me'n recorde!
Em beses a mi també, a la galta, i et deixes prendre la jaqueta i la motxilla. Gaire bé no pesa! Oh!Se't veu més pàl·lida i esquifida! Però més dona i més alta, preciosa.
No dius res més que: hola!, t'estime, i que estàs molt cansada. Et note la veu balmada. Sóc tan feliç que hi sigues que no em cal que digues res més ara. Jo et dic que no t'esperava, però és mentida. Fa més de dos anys que t'espere cada dia. I t'acompanye sense poder dir res de tantes coses que et diria, deixant que calles, a la cambra sempre a punt per si venies. T'òbric la porta, i amb un mirada encesa et deixe sola perquè et despulles, tampoc no vull atabalar-te. Se't veu trista, però ja diràs quan consideres.
Així que, - Oh, com en sóc de feliç! - marxe a preparar-te el bany que necessites. He de buscar encara les sals que vaig comprar per si tornaves, i les tovalles més gruixudes i suaus, el teu barnús de La Bruixa, l'esponja nova, el xampú per estrenar...
Jugue amb l'aigua de la tina, faig que s'òmpliga d'espuma. Et pense com et pense cada dia, i no m'adone de que hi ets al meu darrere, i que m'abraces i em fas un altre bes sota l'orella. Em dius un altre gràcies, més melós, més de tu, més com tu sempre me'l deies. I et toque la mà, i l'acarone... I no vull plorar, i t'esquitxe la cara amb l'aigua calenteta, i surt del bany mentre rius i em preguntes radiant si és que vull guerra.
Sóc tan feliç!
Tanque la porta. Tot torna a ser igual perquè tu hi ets una altra volta, i baixe de pressa les escales i entre a la cuina. Llençaré el bullit que anava a fer-me, et faré un bon putxero. Perquè et fa falta. Què hauràs menjat per eixos móns... senyor?
He posat música. Feia tant de temps que no en posava. Tot el que sentia em feia plorar, perquè et pensava, i em preguntava on series tothora, perquè mai no em trucaves o m'escrivies unes ratlles. No vull plorar, no vull que penses que alguna cosa va mal. I cante la cançó que sempre ens agradava. Aquella del Serrat, la de los locos bajitos, i em ric de la mano de pintura.
Ratlle la corfa groga de la llima, amb cura, perquè no en caiga ni un polsim de molla blanca que ho fa tot tan amargant. Només un xic, per mesclar-ho amb la carn picada de porc i de vedella. Que bé que m'ha vingut el julivert que vaig collir per si em calia. El picaré ben petit, sense pressa. I també el fetge de pollastre. Posaré un pessic de pebre negre, i un altre de canyella, la molla a remull del pa, un ou, i pinyons, un bon grapat, tu sempre en demanaves.
Mentre paste les pilotes, t'escolte riure més enllà de la música, com quan tu hi eres cada dia i m'omplies tant de buit. Com abans, com abans d'anar-te'n. Però no vull plorar, no vull ser fràgil i que penses que no me'n surto sense tu. I embolique les pilotes amb les fulles de la col, i les deixe a sobre un plat. No vull obligar-te a res, no vull que sàpigues la falta que em fas. Tu ja tens la teua vida. I agafe les penques acabades de collir de bon matí, i les rente i en trac els fils que les fan dures. En posaré una dotzena de trossets perquè sempre te les menges. Només les bulliré una vegada, amb sal, són les més tendres que tenia.
Trafegue per la cuina. Mire que tot hi siga en ordre. Què faig, deixe la taula parada? No, és massa prompte encara. Tindràs gana? El dinar tardarà. Primer et podria fer alguna altra cosa... Podríem passejar mentre es cuina. Anar fins la font dels Olbis, i parlar... Les creïlles les posaríem al tornar. Avui fa tan bon dia. Tinc tanta gana de saber de tu... Prove de calmar-me, intente dominar-me tant de nervi. Però no puc, i ara grane, i torne a rentar els plats, i regue l'alfàbega i la remene perquè flaire més encara, i m'encenc un cigarret, i abaixe la música per si em crides...
El perol ja bull, i tu no baixes, deus d'estar ben cansada. Tinc tantes ganes que aparegues per la porta...!
Repasse si ho tinc tot, no vull que trobes res en falta: la xirivia el napicol, les carlotes, els cigrons, l'os de porc, el de vedella, la cansalada - poqueta i grossa - el pit del pollastre, la cuixa i la besanca, un trosset de gallina... Amb el caldo et faré fideus. Si, tinc llimes de sobra. M'eixugue la cara per si tinc alguna llàgrima. M'estire els cabells i la roba... Déu meu, tinc tanta por que no t'agrade, que alguna cosa et moleste, que no et pugues quedar i te'n hages d'anar de seguida. Voldria que et quedares amb mi, que et quedares tota la meua vida.. Però no, jo mai no t'aturaria. Tu ja tens una altra vida... Només uns quants dies, això tan sols et demane... Sóc tan feliç!
I et sent per fi baixar per les escales. Cantes, ets la de sempre. I t'aboques per la porta, i jo em gire per mirar-te, i em dius tan bonica i remullada: Com va tot, mare? Tenia tantes ganes de veure't!

Comentaris

  • ginebre | 08-11-2009

    Dorm murmuriosa

  • Magnífic![Ofensiu]
    brideshead | 31-05-2007

    Un relat francament encisador. Podria batejar-lo amb infinitat d'adjectius: entranyable, intens, familiar, humà, senzill, proper... Absent de qualsevol sofisticació, és un relat colpidor per la seva tendresa i has aconseguit barrejar, de manera excel·lent l'emoció que sent la mare per la tornada de la filla, amb tot el seguit d'accions que fa, anant d'aquí cap allà buscant que tot estigui perfecte, que tot la satisfaci de nou.

    És tan detallat el relat que el pots anar "veient" a mesura que vas llegint. Et pots imaginar la mare, l'estança, els estris de cuina, i fins i tot pots gairebé olorar els ingredients que posarà en aquest "putxero".

    És emotiva la càrrega emocional que despren la mare, una dona generosa i altruïsta, amb una capacitat d'estimació il·imitada, que només vol la felicitat de la seva filla, encara que sigui a costa de la seva pròpia infelicitat.

    Has aconseguit un relat maquíssim. Et puc dir, molt sincerament, que és un dels més frapants que he llegit darrerament aquí. Et felicito.

    I ja posats a dir, m'agradaria saber com l'hauries acabat si l'haguessis allargat més.... es queda molt de temps la filla? Marxa l'endemà? Es queda per sempre? Ben mirat, crec que podries fer una segona part amb aquesta argumentació...

    Una abraçada i la meva enhorabona!

  • Meravellós[Ofensiu]
    Anagnost | 21-04-2007 | Valoració: 10

    Estic repassant tota la teva "producció" i, adesiara, em trob amb meravelles com aquesta. Jo també m'he hagut de torcar la cara, per si de cas una llàgrima distreta rodolava pell avall.

  • Primavera a l'hivern[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-03-2007 | Valoració: 10

    Feia dies que havia llegit aquest preciós relat... i un parell o tres que havia tornat a rellegir-ho... i sempre quedava pendent el comentari, per què alguna cosa d'aquelles que semblen urgents em feia allunyar-me de la pantalla i després... i allò... i l'altre... però jo sabia que m'esperava i per això ens tornem a trobar.
    I com el primer cop i en cada lectura, em declaro atrapada per l'encís de les paraules, per la màgia de l'ambient de cada escena, pels sentiments que s'escolen entre les línies i les sensacions que travessen la pantalla.

    Com autor del relat, he de felicitar-te sincerament i admirada.

    Com a creador del Putxero, t'he de dir que ho provaré... He pres bona nota de la recepta i ja imagino un cop feta la menjada, parant la taula i posant amb els coberts un bon tros de tendresa, damunt el tovalló doblegat, un amor del que no té mides, el got ple de generositat i d'entrega, a sota el plat que es vegi el xic de por inevitable...

    T'envio una abraçada que encara és d'hivern, però molt càlida,
    Unaquimera

  • un putxero...[Ofensiu]
    MarBlava | 16-02-2007 | Valoració: 10

    ple d'amor i tendresa.
    M'ha agradat moltissim amb quin amor prepara el dinar, i com la casa s'omple de vida.
    He pogut veure-ho tot perfectament, amb la flaire del putxero de fons i sentir les emocions d'aquesta mare tan autèntica, que fa el que sigui per la felicitat de la seva filla,
    No hi res més desinteressat que l'amor d'una mare.
    Crec que tots els lectors hem plorat amb aquest relat tan ple de sentiments..
    Una forta abraçada. Gracies per regalar-nos aquest relat i adelantar una miqueta la primavera.

  • Ostres![Ofensiu]
    Frida/Núria | 15-02-2007 | Valoració: 10

    Un encant...

  • gypsy | 15-02-2007 | Valoració: 10

    a mi sí que m'has fet plorar, amb tanta tendresa abocada, tant sentiment desbocat i em trec el barret, et faig reverència profunda i aquest misteri que et fa escriure belleses per la eternitat.

    gràcies per aquesta meravella impossible, senzilla, d'una grandesa increïble.

    gypsy

  • Preciós![Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 15-02-2007 | Valoració: 10

    M'ha encantat tot el qui descrius, i l'amor incondicional que sorgeix des de les primeres línies fins al final. Els detalls, el nerviosisme perquè tot estigui a punt i no hi hagi cap errada en aquest retrobament amb la seva filla. L'entrega, la capacitat de donar-se sense esperar rés a canvi malgrat hagi passat el temps i no hagi tingut notícies. Cap retret, només l'alegria i la il·lusió de que sigui allà encara que només sigui per uns dies. Destacaria una frase que m'ha emocionat molt: "no vull obligar-te a res, no vull que sàpigues la falta que em fas".
    Felicitats i una abraçada


  • emocionant![Ofensiu]
    manel | 14-02-2007 | Valoració: 10

    felicitats home d'arena!
    et sabia l'art de la poesia, però aquí m'he tret el barret amb la prosa. L'ambientació és fabulosa, els detalls de l'àpat per remarcar el nerviosisme fantàstics i la sorpresa final senzillament meravellosa. Em sembla que només puc dir el mateix que la ginebre... gràcies per escriure'l!

    salut!

  • ginebre | 14-02-2007 | Valoració: 10

    gràcies gràcies!. Estic tant emocionada... hasta ploro!
    La recepta del putxero de festa, embolicada en aquesta història, que és és curativa, és allò que necessito sentir. L'amor de la mare, allò que es nutritiu, que alimenta el cor i el cos, que et fa crèixer i ser lo millor d'un mateix.
    I, per altra banda, ho escrius tan bé! Crees una emoció, en pocs moments es veu el nerviosisme d'aquesta persona, que al principi penses que és l'amant, o una parella antiga que es retroba... tot i que sembla tan increïble l'entrega del suposat home, que quan veus que és la mare, (perquè jugues amb superdestresa amb aquest dubte), llavors tot quadra. Els sentiments i nerviosisme de la mare... el relaxament i abandó de la filla, que arriba a casa, al cau, al niu i sap que no hi ha exigències, que tot es donat i regalat i, acceptació, protecció.
    Pobre mare, que sap al que ha de renunciar, que estima sens esperar res a canvi!
    Una història de generositat i entrega total!
    M'agrada molt i de veritat que gràcies! Ets, ets un amor!
    Saps aquella frase a l'Alejandro Jodorowski que diu "el arte o és curativo o no es arte"?
    Doncs això!
    Petons i abraçades grosses
    Ginebre

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: