Poc a poc Pau…

i encara més quan la societat ens marca un ritme de vida tan accelerat que molts pares no poden dedicar el temps suficient pels seus fills (cosa que trobo molt malament... i que crec sincerament que s'hi hauria de fer alguna cosa...).

Però és cert, que molts pares, potser sense mala intenció, potser per manca de "coneixements" o experiéncia; no es col·loquen en el lloc dels seus fills ni intenten veure les coses des dels grans ulls d'un infant...
Potser caldria que s'aturessin, i observant el que els rodeja des de un altre punt de vista, adonar-se de que les petites persones que els hi agafen de la ma, tenen grans pensaments i sentiments a dins; i són capaces de captar l'entorn d'una manera molt especial.

Potser caldria que s'aturessin i reflexionéssin sobre l'important que és prestar-los l'atenció que es mereixen.

i sobretot, també, aprendre a escoltar-los...

que vagi bé!
Gemm@

Als pares ningú ens ensenya a esser pares. Però, malgrat això, la paternitat i la maternitat son de les coses mes importants d'aquesta vida. Per qual cosa el que les degrada a aquest nivell tal com tu ho descrius no mareig ni el nom de pare ni el de mare.

Ara no se molt be quins son els sentiments que hauria de mostrar.... tal volta seria bo llegissis, si ja no ho has fet, "el meu àngel del Cel"

Salutacions Ullets
Artur

Reflexions educatives inevitebles per qui treballa en el món dels infants (c'est moi) i no pot deixar de pensar en què fan de pedagògic o no els pares. Coses pitjors es veuen i encara que considero que el complexe d'Electra (de bon rotllo) que mostres és exagerat i encara que em sobra (no com a prenda, de cap manera!, sinó com a frase fora ed context per com és el relat) el fet d'explicar com et vesteixes, he trobat que és una relfexió, més que un relat, força interessant.

El teu relat m'ha commogut, no se pas res de tu, només el que e llegit, però crec que tenim algun punt en comú, em puc imaginar que com jo, molts cops recorres al nen que tenim a dins per allunyar-te de la crua realitat. Realment mai em sigut tant purs com quan teníem 5 anys, llavors amb els temps et fas gran i t'espatlles. Ja intentaré llegir "Nunca miras mis manos" i m'imaginaré com ets, et recomano "Demian" de "Herman Hesse" a estones em vaig sentir tan identificat que em feia por.

És molt bonic aquest relat, és preciós el que reflexes en ell. I molt trist el que li passa en aquest nen i a molts d'altres.
No sé que més hi puc afegir...

Petons!!

Gorwilya

és que la figura del pare, té un paper molt important...

També sóc monitor, i és bestial com s'emocionen els nens per poca cosa, i et miren amb aquells ullets brillants i un somriure d'orella a orella..

El problema està en que ser un bona pare/mare no és fàcil... l'altre dia no sé perquè va sortir el tema amb uns amics... pegar o escridaçar a un nen no està bé, però algun copet quan sel mereixen també els hi convé...

La mainada d'avui en dia em fa por... quan arriben pleguen de l'escola, no els recullen els pares, i sovint no els veuen fins l'hora de sopar... I desprès en aquesta curta estona, sovint els pares no tenen ganes de deixar-lis el sermó...

Quin rollo que t'estic fotent! però és que aquest tema té moooolt de suc!!

que quasi em fas plorar? Jo també he viscut escenes semblants, des de la distànncia, com a educadora que no pot influir en la decisió d'aquest pare, amb un neguit interior que ens crida a explicar-li que al nen se l'ha de mirar des de la seva alçada, des del seu pam i mig de saviesa.

Moltes gràcies per aquest relat tan tendre i cru alhora.

Thalassa

després d´aquesta escena de l´"espanya profunda" ( on encara hi ha òsties amenaçadores, mans atemoritzadores aixecades damunt del cap d´algun infant... ) és guapo sentir la teva veu... veu de persona madura, de monitora psicologada, de "marona avantçada al temps ( el cor ens fa ser grans abans d´hora suplint la experiència )... plena de dolçor, de llibertat, de "sempre paraules, mai crits intolerants"...
és guapo... "perdre" el temps de GRAN i renéixer l´infant que hauríem de portar tots dins, estirar-nos al terra del gran parc del món... i revolcar-nos entre rialles amb els fills que hem parit amb premeditació o... no.
Els teus relats són TESIS de psicologia, de didàctica, de metodologia humana que haurien de figurar en les facultats i en les escoles de magisteri... i a la tauleta de nit dels que, han escollit com a PROFESSIÓ de per vitae... ser PARES!
un ptó... ENORME ÉSSER HUMÀ, PERSONA que és el que ets tu... LAURA viatgera, feta de somnis no utòpics, sinó de somnis que pots sentir i palpar...

Hola maca:
primer de tot, GRÀCIES.
gràcies per aquest relat i per tots els altres. però aquest té qualcom especial... a vegades ens oblidem que també hem sigut nens i no sabem apreciar la seva il·lusió, la seva emoció..i a vegades tampoc entenem que signifiquem per ells. De debó que està molt ben aconseguit, segur que tots em estat algun cop davant d'una situació similar i ens ha fet reflexionar.
i en segon lloc, gràcies pel comentari al meu primer relat. Per sort, ja puc dir que la relació amb el meu amant de les postes de sol va perfecte..i que a vegades ens costa dialogar (a tothom) perque cada cop més el mon es torna egoista i cada u va a la seva, però per sort, avui ja puc dir, que soc feliç.
De debó que m'ha fet molta il·lusió el teu comentari, i llegir coses boniques com els teus relats!