La solució

Crec que he trobat la solució del enigma que porto plantejant-me desde que tinc vida professional.

La meva primera feina va fer adonar-me de com era d’afortunada de tenir una fantàstica vida d’estudiant. Només tenia 16 anys, recordo que la Ett que em va contractar, em va donar d’alta a la seguretat social... vaig pensar que 1000 pessetes l’hora, per aquell temps, estava prou bé, i que guanyar uns calerons no m’aniria malament.

Vaig arribar a la feina, em van endinsar dins de les coves secretes d’un restaurant de menjar ràpid, on l’única motivació que tenia era fer passar les hores ràpidament, per marxar d’aquell lloc que només feia olor a Ketchup.

Quan vaig plegar, em vaig treure l’uniforme, i em vaig dutxar.

Sense saber per què la meva feina següent, és la que em va conduir fins el punt que sóc ara... un cangur d’una nena de només 3 anys. Ella em va ensenyar més del que mai havia somiat aprendre. Vaig entendre gràcies a ella, com funciona el cap d’un infant, i que de fet, l’únic que necessita per créixer és amor, atenció i parlar molt. A hores d’ara... L’Helena quan em veu, ve corrents, m’abraça i em fa un petó. Abans no ho entenia... però ara he trobat la solució. .

Desde aquí, vaig anar a parar a una escola on em vaig adonar de que realment sentia admiració per els infants. La meva feina em va ensenyar a portar els nens i nenes el meu terreny, i així amb confiança, amor i sobretot respecte, aconseguir els objectius que la coordinadora esperava del grup.

Jo continuava estudiant, encara que no ho sembli... sóc informàtica. Però encara tenia una inquietud dins meu que necessitava explorar del tot. Un esplai.

Un esplai, del que he après tantes coses que no podria acabar mai d’escriure-les. Penso que el fet de que hi hagués una part de nens i nenes d’integració, va fer que el meu cor encara s’obris més del que ja estava obert.

Crec que la cara em canviava cada cop que algú em feia sentir especial allà. Era la primera vegada, que realment personetes, veien dins meu tot allò que els hi podia oferir. Infants que m’ensenyaven constantment, i amb qui compartia ideals de vida...

De vegades la vida et fa que et separis d’allò que t’estimes, i que necessitis veure-la, desde unaltre òptica. I quan tornes, tornes a veure aquells infants amb els que has après tant, i que en veure’t, s’aixequen i venen corrents a fer-te un petó i una abraçada gran, i et pregunten “Com estàs?”.
Abans no ho entenia... però ara he trobat la solució.

Aquest matí he rellegit els meus informes de quan era una nena, de primer, segon, tercer... de primària. En tots aquells informes, que moltes persones havien anat elaborant, hi havia trets en comú.

Els ulls se’m han omplert de llàgrimes, de veure que realment havia aconseguit ser allò que volia a la vida. No sé si sóc bona estudiant, bona professional, bona amiga, bona amant, l’únic que se és que sóc una Bona persona . O almenys la bona persona que jo esperava ser, i que espero que els altres siguin amb el món.

I llavors... atònita, i mig plorant m’he adonat de per què l’Helena m’abraça desprès de que fa 6 anys que li vaig fer de cangur. I m’he adonat de per què a la que pot, el Jordi per telèfon em diu que m’estima molt, i també de que quasi cau de la cadira el Javi en veure’m, li havien posat unaltre nova, una elèctrica que sembla més còmode, i que li dona més independència de la que ell mai havia somiat.

M’he adonat que si per mi aquests infants no són indiferents, resulta que jo per ells tampoc.

I sí... he trobat la solució!!!! En la meva professió no faig res més que ser la bona persona que jo esperava ser, i que espero que els altres siguin amb el món.