PETJADES DAMUNT LA BOIRA I L’ARENA

Aquest matí ho he sentit, tot just, en posar els peus a terra. Començava el dia amb ganes, així de clar. Succeeix, també, a la inversa, quan una sensació inequívoca, em diu que he tingut una nit mal dormida; curulla de somnis estranys que em deixen presa d’una certa lassitud i el cap emboirat, llast dels malsons. Em costa desfer-me’n. Sortosament, avui no és el cas; he dormit com un àngel. No és que ara vulgui parlar del sexe dels àngels, però, per què diem això de dormir com un àngel? Els tinc aquests rampells de fer-me preguntes estrambòtiques.
N’hi ha d’altres, de qüestions, que avui m’interessen més. Que em sembla que tindrem un dia assolellat; ho he vist mentre esmorzava; tanmateix, l’estat de la mar, crec que serà plana. Fa temps que no hem pogut ni veure-la de lluny; s’ha fet llarg l’hivern. Avui, però, sortirem. Trepitjarem l’arena i surarem en el mar. “Rimbombant”! Quan em sento contenta en sóc. Me’n ric de mi mateixa i en faig ostentació.
Uns meus parents tenen una Menorquina, petita, i avui navegarem. He preparat entrepans, llonguets com els de la meva infància que acostumo dur en aquestes ocasions, i unes quantes coses més que ja tinc a la bossa; un jersei, la crema i un llibre.
En sortir de casa, he tornat enrere; em deixava el barret i la gorra; la gorra per la barca i el barret per la platja, cas que fallés la barca.
Un cop al port, m’he desdit; una espessa boira cobria la bocana i he preferit quedar-me a terra. He optat pel barret i l’arena i he repartit els llonguets. La mar estava més que esvalotada, enrabiada i jo tenia ànsia de tranquil·litat.
A la platja a penes si hi havia gent; unes parelles i uns nois en moviment, tot perseguint-se. He començat pel bany tan desitjat i un passeig. En tornar a la sorra, uns i altres ja no hi eren.
He estirat la tovallola, tot afegint arena al monticle que ja hi havia i m’he jagut amb un sospir de plaer. Era aquell moment que esperava des què m’he llevat al matí i pensava amb tot el que ara m’envolta i em sentia “rimbombant”, excepcionalment contenta.
Aquest estat, gairebé de joia, apareix de sobte, com d’encanteri i desapareix amb igual rapidesa. Poc m’ho podia pensar aquest matí en fer la salutació al sol...
En un moment donat, mentre jeia a la sorra damunt la tovallola estesa, m’hauré mogut lleugerament i la tovallola ha relliscat un xic i l’arena se m’ha esllavissat per l’esquena. Envaïda per la somnolència, que dona el sol i la peresa, sense girar-me, he tombat tan sols el braç enrere per tal d’arreglar la tovallola i, la meva mà, ha ensopegat amb una altra mà.
M’he quedat muda. Muda i immòbil. Hagués pogut xisclar, volia xisclar però, no podia! Sentia una mà morta damunt la meva! I jo continuava muda...fins que, d’un salt, m’he posat dempeus i he reaccionat escampant la sorra, furiosament, del damunt d’un noi que no es movia.
Ha estat tan sols un instant, que arribava un altre noi corrent, quan jo m’he desmaiat.
Amb tota probabilitat, avui no dormiré com un àngel.