Perdoni

Em dic Perdoni. Sí, sí no és cap error. Bé, en realitat em dic Pep però a la meva feina tothom em diu Perdoni. Curiós? No! És que sóc cambrer!
Com la meva feina és de cara al públic he de tenir, a part d'una paciència infinita, una certa educació. I això no és cap problema, m'agrada començar el matí dient "Bon dia" a tothom. Dono sempre les gràcies i intento cridar la gent pel seu nom, siguin clients o companys de feina, tant se val.
En resum, em dic Pep, tinc trenta primaveres i sóc un cambrer educat, molt educat... Com pocs que en queden! I mira que de vegades tinc ganes de deixar-ho còrrer, de passar de tant de compliment. Total, la immensa majoria de la gent és d'un insensible per a aquestes coses que acaben cansant a qualsevol.
La cafeteria en la que treballo està situada al costat d'un centre hospitalari, la qual cosa significa que la majoria de la clientela o ve o va a la visita mèdica. Jo entenc que a ningú no li fa cap mena de gràcia estar malalt, però recoi! No és pas culpa meva. Que està ben fotut del fetge i ja es pot anar oblidant de la cerveseta de mitja tarda? Que el metge li diu que deixi de fumar o ho passarà ben malament en pocs anys? Que l'embaràs està resultant ser d'allò més incòmode? D'acord, em sap greu, i tant! Però això no els dóna cap dret a tractar-me amb tant poc tacte, amb fredor i indiferència, com si en el fons jo fós l'únic culpable de tot el que els hi passa...
Porto una plaqueta ben visible on es pot llegir clarament el meu nom: Pep Guirau Sala, Cambrer. Doncs tant se val, la gent em bateja i em rebateja dia rera dia. Mira, m'emprenya força estar ben liat i que em digui l'espavilat de torn allò de... "Perdoni, és que només voldria un cafè amb llet i una pasta!" Llavors és quan començo a al.lucinar. Anem a veure, el client que estic atenent vol quelcom semblant, el mateix que la dona que portava una criatura que he despatxat fa dos minuts. Què es pensa aquest paio? Que tinc també servei de fax, cancel.lo viatges de pont aeri, faig fotocòpies i fotos de carnet... Què? I per molt que ho intento no hi ha santa manera d'entendre aquest comportament. Ells continuen estàtics, com si fos d'allò més normal anar tocant els nassos pel simple fet de ser ells els clients. Al principi sempre els contestava, molt educadament, que tinguessin un pèl de paciència, que de seguida els atendria. Però llavors la resposta de sempre: "Val eh! Si no tens ganes de treballar o estàs de mala llet no és pas culpa meva, òndia!" I llavors els miro amb mala cara. Perquè no és que tingui un mal dia, és simplement que estic preparant cafès per a sis persones, enllestint unes comandes d'un servei especial, fent dos entrepans calents a la graella, cobrant a una dona francesa que no entèn res de català ni de castellà i preguntant al següent client què desitja. Sincerament, jo crec que sóc un bon treballador. Doncs sembla que per a alguns això no és pas suficient. Total, ja posats, per què no fer uns quants cafès més, preparar uns entrepans freds, fer un parell de bikinis i endreçar la barra de la cafeteria...? Que segur que ho puc fer! Això sí, després de vuit hores sense parar és per a agafar la baixa al.legant depressió de cavall. De ben segur que qualsevol metge del centre me la concediria de bon grat!
I ja no toquem el maleït tema del "Perdoni". Al principi m'emprenyava i els hi assenyalava la plaqueta amb el meu nom, però pecava d'ingenu. A veure, qui em diu que saben llegir? Amb el temps vaig canviar d'estratègia. Quan se m'adreçava algú amb la maleïda paraula jo l'hi contestava: "Perdonat". En la majoria dels casos l'únic que aconseguia era un somriure de certa comicitat i para de comptar. Avui dia ja deixo que em diguin "Perdoni" en comptes de Pep. Un dia d'aquests vaig al registre i faig el canvi oficial de nom!
Com a cambrer hi ha algunes coses que, literalment, em treuen de polleguera. Imagineu: Estic en plena hora punta, tinc al cap les comandes de set persones i estic atenent alhora a tres més i mentre preparo una comanda d'entrepans pensant en què tinc que reposar la nevera de begudes fresques. Llavors, justament en aquell precís instant, ve l'espavilat de torn. I no, no el típic tipus llest, no! El típic pallasso que no és ningú a la vida i que es sent el rei quan parla amb un cambrer, com si fossim el pitjor en l'escala laboral. Em veuem ben liat però tan se val! Que estic atentent diverses persones, i què? Ells només s'apropen i diuen allò de... "Jefe"! I podeu dir que sóc molt maniàtic, ho accepto, però no soporto que ningú em cridi per aquest nom, ja em podeu batejar Víctor-Alfred si voleu però "Jefe" no! És que s'ha de ser ben hortera, recoi! Sempre contesto el mateix: Jo no sóc pas el teu cap! De vegades s'emprenyen, d'altres ni tan sols entenen la ironia de les meves paraules, massa intel.lectual per a ells.
D'anècdotes en tinc per a donar i vendre. Moltes vegades he pensat que podria escriure un llibre d'allò més entretingut! Per exemple:
Començo a treballar just una hora abans d'obrir de cara al públic. Preparo els entrepans, engego l'ordinador central, repasso les neveres, col.loco les pastes... A les vuit menys un minut surto de la barra i dóno els llums. Agafo les claus i obro. La porta principal és de vidre així que es pot veure quina mena de clientela té un a primera hora del matí...
Heu vist mai la pel.lícula "La nit dels morts vivents"? Si l'heu vista de seguida us podreu fer una imatge visual del que es pot comtemplar la majoria de dies. Unes dotze o quinze persones vénen en direcció a la porta, caminant poc a poc com si els hi fessin mal les cames. Són autèntics zombies! No em miren mai a la cara, m'ignoren, o potser és que sóc massa lleig! Més d'un cop, just quan poso la clau dins el pany per a obrir, ja tinc el típic espavilat que comença a forçar la porta. "Un segon si us plau!", Acabo dient-li. Però tant se val... Com si no escoltessin. Quan finalment puc obrir, m'adreço als meus estimats primers clients amb un sonor "Bon dia a tothom". Resposta: Silenci.
M'heu de perdonar, sóc un maleït egoista i molt poc sincer. No és pas cert, la majoria de vegades sí que obtinc resposta: "Un cafè amb llet!, Un croissant i un tallat! Teniu entrepans de pernil ja preparats? La graella ja està en funcionament? Tens canvi?" Què macos! I quin dia més llarg per endavant! Total, deixo la moral al terra de la cafeteria i vaig cap a la barra. Un cop instal.lat, respiro fons i faig un segon intent: "Bon dia", al primer dels clients: "Dos tallats" per resposta. Encara que no us ho creieu fa anys que vaig dessistir de demanar un xic més de consideració.
De vegades arriba el meu cap o algun company abans d'hora i deixem la porta tancada però sense clau, quedant prou clar que no està obert. Si un s'apropa i no veu cap mena de llum encesa hauria d'arribar a la conclusió de què està tancat l'establiment. Doncs no... Una vegada em varen donar un ensurt ben gros. Eren dos quarts tocats de vuit i anava a encedre ja l'ordinador. La barra estava a les fosques però no cal llum quan un coneix cada racó de la seva feina com si fos casa seva. Doncs bé, m'apropo i just s'encén l'ordinador que sento dins de la foscor més absoluta: "Un cafè amb llet!" Ho haig de reconèixer, vaig xisclar com si d'un atracament es tractés. No m'esperava ja companyia a aquelles hores. I us penseu que el visitant accidental es va conmoure del meu ensurt? Gens ni mica! Me'l vaig mirar detingudament fent-li un gest interrogatiu amb el cap i no reaccionà! "Un cafè amb llet!", va gosar de tornar a dir-me. I a mi m'entraren unes ganes boges de fotre'l fora a crits... Però, és clar, sóc en Pep, el cambrer educat i no vaig fer-ho. Li vaig acabar dient que estava tancat, que no podia entrar i que faltava prop de mitja hora per a començar el sevei. Llavors em vaig quedar més astorat en veure que el paio en qüestió ja s'havia agafat la safata i col.locat un parell de croissants. S'han de viure aquestes situacions per a realment poder-les creure!
Una de les versions sobre aquest mateix cas que el podriem anomenar com "el client matiner", acaba amb el paio intentant fer-me entendre que total no ve de vint minuts, que ja el podia ben atendre, que per un sol client... Aquell cop si que em va fer pujar la mosca al nas. Si l'atenia suposava obrir la cafeteria abans i no se'm passà pel cap marcar un precedent d'aquella mena. Per a una trista hora que tinc de tranquilitat a la feina!
Una altra de les situacions més freqüents és quan em venen a demanar canvi. Això, per a mi no és pas un client, per tant sóc jo qui decideix si els faig un favor, que és molt diferent. Doncs bé, la majoria d'aquesta colla de gent ni tan sols fa cua; per a què si no pensen fer cap consumissió? Em miren fixament, com si fos una peça de caça i quan veuen que paro un instant per a respirar i poc més, em venen amb allò de: "Tens canvi de dos cents?" Anem a veure, treballo en una cafeteria, un parell de canvis d'aquesta magnitud i tanco la paradeta a no ser que tothom em vingui amb l'import exacte! Afortunadament no se'n donen gaires de casos com aquest. Però el que sí que es fa sovint és el pagament amb bitllets de gran valor. Jo entenc que fer-se a la idea de la comptabilitat en euros no és tan senzill, que cal un temps d'adaptació... Sí, és clar! Però ja han passat més de tres maleïts anys! Cada dia em trobo amb més d'un que em demana un trist tallat i em paga amb un bitllet de cinquanta. A veure, a mi no se'm passà mai pel cap fa uns anys pagar un diari amb un bitllet de deu mil pessetes! Crec que la nova moneda no és prou excusa.
També vull remarcar una espècie molt particular dins de l'univers femení de clients. Hi ha de tot però està un sector d'allò més característic: La típica dóna d'uns cinquanta anys, grassoneta, que és incapaç de parlar normalment amb un cambrer, potser perquè no està acostumada o vés a saber tú... Una d'aquestes dones em va intentar pagar un dia amb menyspreu, com si em donés una almoina. Em llençà un bitllet de déu
euros en forma de bola, tot ben arrugadet, sobre el taulell de la barra. Evidentment no es va dignar mirar-me ni un instant. Respirant fons vaig començar a desfer aquella bola de bitllet amb una gran parsimònia, com si no tingués res millor a fer. No vaig deixar ni un instant de mirar-me-la a la cara, i ella mirant de reüll, sense gosar dir aquesta boca és meva. I llavors va passar el millor de tot, un cop començo a desfer aquell envolcall de diners m'adono que a més a més hi havia un altre bitllet, aquest de vint euros. I després diran que la venjança és un plat que es serveix fred? De vegades no...
Li crido l'atenció i la començo a tractar com es podria tractar a un nen de primària: "Miri senyora, prengui una mica d'atenció." Evidentment no té més remei que mirar-me! "Si acostuma a donar els diners de qualsevol manera poden haver-hi sorpreses i si el venedor no és prou honrat... Apa, tingui els seus diners i que tingui un bon dia!" Li vaig acabar dient sentint-me al final un pèl malament. La mala consciència desaparegué tant ràpid com la dóna, que marxà tot corrents sense donar les gràcies.
Després està el problema de l'idioma. M'adreço normalment en català i si m'ho demanen canvio al castellà. Fins i tot parlo francès, anglès i quatre paraules en àrab si s'escau. Però hi ha un altre idioma que cal dominar en aquest món de l'hosteleria! Una mena de degeneració castellano-catalana que al principi no aconseguia entendre ni a la de tres. Aquesta és una altra de les coses que més m'emprenyen, no parlar amb un mínim de correcció. Anem a veure: Què és un "cafellé?" Sí, un café amb llet. I un "crusante"? Un croissant. I el súmmun: "Un pan con queso" es va atrevir-me a dir un cop un home d'uns seixanta anys. Que els meus pares també són de poble però aquell bon home semblava que vingués amb el ramat d'ovelles i les tingués "aparcadetes" en doble filera! Pobretes! Per si teniu el dubte el senyor volia un entrepà de formatge per a esmorzar.
Després vénen els típics clients que tenen un sobrepés considerable, i quan dic considerable vull dir que els hi sobren més de trenta quilos. Doncs bé, la majoria estic segur que deuen venir de la dietista perquè em miren tot sonrient i em demanen si tinc pa integral. "Sí", els responc. Llavors és quan un es pot pensar que demanarà un entrepà integral de pernil dolç o quelcom semblant. No! Res més lluny! L'expressió de la cara els canvia de sobte, encara estan més contents i et diuen allò: "És que la doctora m'ha dit que tinc que començar a vigilar que si no... Mira doncs em fas un entrepà de bacó amb llom i formatge, però sobretot amb pa integral, eh! Que no se t'oblidi! Val maco?" I jo em quedo amb cara perplexa davant el client. Anem a veure, no sóc pas dietista, però l'entrepà en qüestió no deixarà pas de ser una bomba de colesterol només perquè el pa sigui integral! Al principi els hi intentava fer entendre que allò no era precisament fer dieta, avui ja... passo.
També està la versió del "cafè amb llet fals" o "de mentida" com l'hem batejat a la cafeteria: El client demana un cafè amb llet... descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina. Un pot pensar lògicament que és un client que mira per la seva salut... Res més lluny! A la safata ja té ben col.locadets dos donuts i un globet de crema. Això sí que és un senyor esmorzar!
I a tot això s'ha de tenir present que no passa dia en què entri el típic client que pel preu d'un cafè es creu amb el dret d'explicar-te la seva vida i miracles... Una anècdota que recordo entre la tendressa i la incredulitat va ésser un cop que un home gran, molt gran, de més de vuitanta anys, em vingué a dir que estava al centre hospitalari perquè havia intentat suicidar-se però que la seva filla i néts ara li estaven mostrant el valor de viure... El vaig animar malgrat la meva perplexitat per aquella mena de confessió. L'home estava recuperant-se. Va venir llavors sa filla i va sonriure. Van tornar a la taula per a agafar els abrics. L'home va marxar sense dir adéu. Vull pensar que estava despistat.
Voleu saber quines són les anècdotes que més es repeteixen? Un de cada déu cafès el faig malament. I no perquè sigui un mal cambrer, ans al contrari! Em demanen un cafè amb llet, posem per cas. Doncs molt bé, preparo la càrrega de cafè, agafo una tassa i engego la màquina. Em giro per a demanar si volen alguna cosa més mentre la cafetera funciona. Porten com mig minut veien que el recipient que faig servir és una tassa... Però ells com si res, tranquilets home! Llavors quan col.loco la tassa sobre el plat i vaig a posar la llet és quan sento allò de... "Ai! No m'ho pots pas posar en got si us plau?" I jo no puc evitar mirar-me'ls amb un cert enuig. Però és que no han tingut temps de sobre d'advertir-m'ho? No, és clar! Els hi canvio amb resignació sense fer cap mena de comentari, ja que l'experiència em diu que no val la pena de perdre el temps... No vindrà d'una tassa més per a netejar! Això passa sovint però un dels cops que vaig al.lucinar més va ser quan el client a més a més em començà a dir que jo devia saber que ell volia el cafè amb llet en got. Només vaig gosar a dir-li que tinc una mitja de cinc-cents clients diaris i que és poc probable que me'n recordi dels gustos de cadascun d'ells.
Després hi ha els típics que et vénen amb suggeriments: Que no hi ha pas premsa diària per als clients? Que no accepteu pas targes de crèdit? I mira, aquests me'ls miro d'altra manera. Moltes vegades ajuden a millorar el servei i això és d'agrair. Però clar... Llavors el problema el tinc jo amb el meu cap, perquè quan li explico que els clients voldrien això o allò altre em surt que em deixi de bajanades, que no està per cabòries...
Quan s'acaba la meva jornada em trec el davantal, dic un "adéu" genèric als meus companys i marxo tot corrents. Al bus, tanco els ulls... Demà serà un altre dia.