Per molts alliums

Un relat de: Mena Guiga
L'espantaocells s'espantava dels seus cervells quan s'activaven. En tenia dos: era bicèfal. Plantat -palplantat- enmig d'un camp d'on no podia fotre l'ídem, figura visible en el conreu que toqués segons temporada, amb la missió amenaço-protegeixo... clavat -sufria jesucrísticament? Es componia d'un llistó de melis, boníssima fusta, davant la qual, fent una ics, dues canyes llargues i flexibles als extrems de les quals les dues testes. Una tercera canya, en horitzontal, pretenent fer de les extremitats superiors que si no abracen els manca la més gran funció. Vestia una granota gens amfíbica que li anava ampla, balderíssima, de color blau sofert -ofert a les taques per tal que no destaquin- de mecànic o peó format.
Els dos caps, dos recipients trabucats. Un es tractava d'una garrafa de plàstic que havia contingut oli d'oliva extra de preu extra; l'altre, una ampolla de vidre sense el vinagre de poma sense filtrar. Les canyes penetraven fendint l'aire de la matèria transparent-cervell invisible que comportava que l'espantaocells no sabés mentir. Li mancaven, al meu parer, dos nassos de pallasso. Que no posseís ulls i boques no importava tant.

L'espantaocells s'espantà dels seus cervells quan -d'on ho van treure?- van recordar. RECORDAVEN. El feien SENTIR.

"Per molts alliums", un li va comunicar. Com? Si el sembrat mostrava escaroles de ris rinxolat! "Per molts alliums", repetí la garrafa alhora que un ínfim raig de sol es cromatitzava en groc -en dia de gamma de beixos- i li feia lluir les parets internes, encara impregnades de residus del fluïd daurat.
I Veié -sense ulls- llavors, el record que la garrafa li transmetia. El veié perquè l'ampolla també el coneixia. Ambdues havien coincidit en presenciar-lo (ignoraven com), se n'havien amarat, l'havien retingut amb fermesa. Era així:

Una dona d'aire indígena havia entregat a una altra dona d'aspecte semblant un saquet ple d'ortigues petites que havia collit sense respirar, sistema anticoïssor. No s'adonà que, entre les herbes se li havia colat un all tendre, ben tendre. La segona dona, en abocar les ortigoles a la pica de la cuina per esbandir-les de terra i algun possible cargolet de naixement -que salvaria- es trobà una nota on s'hi llegia 't'estimo'. Va torbar-se entenent plenament que anava dirigit a ella. O millor concebre un tant per cent minúscul de dubte que la conduís a considerar-ho...per por a la intuïció de la certesa ('t'estimo'). Només havien conversat un parell de curtes vegades. La primera, quan l'Augusta va demanar a la Júlia -cambrera del bar de sota el bloc de pisos on feia poc s'havia traslladat- si era possible i què li cobrarien si en un congelador li podien tenir totes les sabates embossades. I va confessar-li: 'per matar els fongs'. I afegí: 'resisteixen i persisteixen engroguint i engruixint un parell d'ungles que no atreveixo a mostrar amb sandàlies'. La treballadora va amagar el calçat en caixes de polos per no haver de donar explicacions al senyor Protasi, el jefe, qui, de fet, poc s'atansava al local, tants com en tenia, no donava l'abast, preferia passejar-se amb la moto cara estil vintage amb la parella de torn mentre la cadena de cafeteries-fleca (o, més ràpid: granges) escalava en guanys. I la segona, quan l'Augusta va anar a recollir les sabates i s'assegué a prendre un cafè llarg. Va comprar, a més, un pa rodó com la seva cara. Com la de la Júlia. Dones de rostre circular, dues llunes plenes.


De cop, es diluí la memòria. El sol quasi inexistent, que només feia maco, deixà que el fred d'hivern besés les galtes del rar espantaocells. Quan les aus resistents, a les alçades de branques nues d'arbres enllà, abandonaven la posició per passar a arraulir-se en nius fets de cabells forts i cordons i estrips de colors de robes tallades en tires, llavors, encara, va poder escoltar uns mots que el permeteren, tot seguit, reposar, continuar amb la vacuïtat que, ni bona ni dolenta, el caracteritzava i que una colla de, deien, trastocats, cada cop que els treien a passejar per la zona, envejaven.

"Per molts alliums".

Eren elles, en la distància i en la proximitat, surant i somrient, celebrant que estaven juntes feia...des que aquell all tendre barrejat entre herba saníssima s'havia transformat -mai es van qüestionar perquè- en una espelma amb una flama per bufar. L'inici d'una relació especial, el primer allium, all de llum, cap ai a la llum, i el fum giragonsaire que en columneta s'elevava feia flaire, sí, d'aquella arrel que mals vampirs de la vida no gosarien xuclar i matar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

858 Relats

929 Comentaris

382615 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com