Cercador


Llista categories

PER LA MEMÒRIA DELS SEUS MORTS

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
La Maria resta a la porta del cementiri amb les flors, revisa amb una mà lliure a veure si porta el mòbil, si el te a la butxaca dreta de la jaqueta. Alleujada entre per la vella porta de ferro. La coneix, ja de petita de la mà de la seva mare anaven com avui a portar flors als seus difunts. De gran com ara , és ella qui els porta una ofrena que sap és, més aviat pels vius. Als morts els porta al pensament i al cor.
La dona agafa el mòbil. Ella mai en un cementiri ha fet una foto, però avui sí . Vol tenir el document a les mans, una selfie i una foto.. Recorda l´avi que també reposa junt amb la mare, ell li explicava l´història. Les històries de l'avi ella les escoltava atentament. Estimava molt l´avi. Mai ha deixat de trobar-lo a faltar.
Nena li deia, el meu pare sabia treballar molt bé la pedra. Era un artista. Amb eines i martells ,una pedra cantelluda i sense gràcia esdevenia un quadrat perfecte o inclús una figura.
En aquells temps sols li servia perquè altres fessin cases o llindes de portes, ell sempre deia li hauria agradat ser arquitecte, però eren massa pobres!. Malauradament va morir molt jove, no havia complert cinquanta anys. Ja t´ho explicat moltes vegades Maria. I amb el dors de la mà solia eixugar els seus ulls blavíssims ,entre les arrugues que el temps li havien deixat a la seva fesomia. Però ens va deixar una mostra molt bonica al cementiri. Si no em miris així petita deia. No saps que li van fer al que va construir el teu besavi,maleïda Guerra Civil!,
Tot ho van espatllar, però encara en queda un tros , el peu de la Creu enmig del recinte, ell va fer la creu sencera, però els braços els van trencar i la imatge del Crist la van esmicolar amb un martell, però van deixar el peu . Desprès hi van afegir una petita creu de ferro, més no és el mateix, però és el que va quedar de la seva obre. I solia sospirar, si en tingues una foto!
De pedra seca resten les parets de camps de la masia.
De la creu vol la foto del tros que queda , per la memòria dels seus morts.

Comentaris

Afegir comentari
  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 13-12-2018 | Valoració: 10

    Bon relat amb molta simpatia per part de la protagonista, que és molt divertit i molt sincer. Traure al record la memòria dels que estan en l'altre món, I és que volia una foto d'aquella estàtua... je je je je... M'ha agradat molt.
    Una abraçada...
    i fins a l'altra.
    Perla de Vellut

  • Passat que sempre viu[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 28-11-2018 | Valoració: 10

    Hola Montse. M'has fet recordar que al meu poble es va salvar una creu de terme del segle XV gràcies a una família que la va amagar.
    M'ha semblat un relat molt emotiu i directe, més per mi que no acostume anar al cementiri quasi mai, però quan vaig, les pedres en forma de làpides, les reixes, les fileres de nínxols, el silenci... És com si parlaren i com si ells, els meus morts, una cosa ven fonda, s'obriguera pas i d'alguna manera m'acaronara. I això que, de petita, el cementiri em feia molta por. M'ha agradat molt el relat. Disculpa que no entrara abans, perrò tinc l'ordinador espatllat. Ara t'escric des d'un locutori.

    Rep una forta abraçada i gràcies per comentar i per fer-me recordar un passat que sempre viu.

  • Intens[Ofensiu]
    SenyorTu | 21-11-2018

    Dóna gust veure amb quina intensitat escrius! Endavant!

  • Camp Sant.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 20-11-2018 | Valoració: 10

    A Cementiri de Sinera, Salvador Espriu evoca un món perdut. Jo, personalment quan vaig a duu flors als meus difunts, m'entra una mena de indignació de veure com aquests espais de repòs han esdevingut en uns anys un racó de mal gust estètic i visual. Abans entraves a un "Camp Sant" i i els nínxols eren d'una blancor immaculada, portaven pintat un numero d'identificació i en acabat el cognom, ben nostrat, de la família enterrada. I entre una gran munió humils ninxos hi podies trobar algun o altra panteó, presidit per una bella escultura que li donava un toc senyorial al cementiri. Ara en canvi, hi vas i et trobes que la majoria han canviat la blancor pintada per una pedra de marbre negra amb lletres metàl·liques enganxades. I que diré dels llinatges catalans que de mica en mica es van substituint pels d'origen castellà... Coses de la vida! Potser d'aquí uns anys tot seran lletres en "xino" àrab!. Doncs bé, el que volia dir al començament d'aquest escrit és que aquesta negror marmòria no solament no convida a la meditació, sinó que fa més fúnebre encara la visita. Res! que entre tanta flor de plàstic descolorida i tant de llistó d'acer inoxidable, et venen ganes de no tornar-hi més! Enhorabona Montserrat, els teus relats sempre em desperten records familiars. Ets el calaix de sastre de RC...

  • Avis que han construït una vida[Ofensiu]
    Materile | 20-11-2018 | Valoració: 10

    Molt bé. Un relat trist, però la vida té més de tristesa que d'alegries. És l'arquitectura del temps.
    Gràcies pel teu comentari, Montserrat! T'ho agraeixo molt. T'he de felicitar per la teva sensibilitat en els relats, m'agraden molt.
    Una abraçada,
    Materile


    Maria Teresa Galan

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

323725 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Afegir a preferits
Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >