Per Karité

Per caritat, la van adoptar. L'afartaven tant i tan malament que va esdevenir grassa grassa grossa grossa. El nom li va escollir la dona inspirada per la pasta mantegosa, karité, que a vegades s'aplicava als peus lletjos i ressecs. Un cop oberta la tapa, el producte, natural cent per cent, caducaria en nou mesos. Com un embaràs típic. La Karité , però, va fer el traspàs setmesona. Per massa grassa grassa grossa grossa. Mobilitat escassa escassa amb l'aparició d'un greu greix mòrbid.

-Per Karité!

-Per Karité!

-Per Karité!

Amb un ús indegut de la preposició, menjant-se la 'a' de 'per a', algunes persones del veïnat que no podien permetre's adoptar l'havien aviciada al seu torn. Quan la veien, delicatessen -de supermercat preu infrablanc, és clar- per a la Karité. I ella, abocant-s'hi, guanyant volum, esdevenint amorfa i dormint ben morfeuicament.

Va morir al balcó que donava al pati, la Karité. L'instint li demanava de baixar l'escala, dos pisos. No va gosar, la gossa tan regrossa. La seva estructura s'havia deteriorat. El sobrepès, l'obesitat entatxonada carícia a carícia i bes a bes pels 'Té, Karité', 'Té, Karité', 'Té, Karité', 'bufona', 'ricura', 'preciosa', 'cucada'... l'amabilitat veïnal, excessiu ensucrament en teca i mots, passava facturassa. Rebentava. Ningú la posava a dieta. Li costava aixecar la pota i pixar. Li costava defecar. Li costava saltar. La vista se li obscuria sovint. Aquella gent. no obstant, seguia acaronant-la, mimant-la, consentint-la. Plats replens, bols a gom a gom. Orgull, convenciment cec d'una mascota atesa com cal, superbenduta.

La Karité sabia de sobres que sola no baixaria els graons. L'havien de dur a coll, des de feia setmanes. Estaven dormint. Destorbar, mai. Restà al balcó ajeguda. Semblava un rar sac de patates. Les dàlies d'un jardí a tocar no sabien com gratar-se les formigues. Demanaven al Cosmos de marcir-se aviat, d'esdevenir algues en una altra vida. La Karité podia percebre aquelles peticions a través d'una part de l'oïda encara fina, agusada. Captà el vol quasi silent i efímer d'una papalloneta que ja no tenia por a fer-se audible pressentint-se la imminent mort natural.

La Karité sobre les rajoles fresques, sota la celístia. Si intentava baixar al pati, com l'instigava l'esperit, acabaria abans. S'entrebancaria als esglaons, en resultaria amb la columna dolorosament partida.

La gossa petanera es tirà un pet, massa gasos presos. Aixecar-se li feia la mandra de l'esforç arxipiramidal que li suposava. S'ho excusà com a cosa bona per a no tirar cap a l'escala. Calia distreure's fins que arribés l'hora. Aconseguí estirar la pota, la dreta davantera, cap a una fulla de la capçada de la morera que gosava, empesa per un vent oportú, a fregar la Karité, entretinguda escoltant la fressa del gran vegetal.

Ni nou mesos i adéu, Karité. Abans de submergir-se en l'abandó letal, va poder observar passar, pel forat de la rosegada d'una cuca en la fulla, un estel, un puntet rutilant que li estirà l'ànima. Amunt, gens feixuga, amunt, pujant escales d'estrelles amb una celeritat natural, la que li havia estat negada per la inconsciència.