Cercador
Pel camí
Un relat de: Nicolau Poncell i GarciaFeia estona que havíem alleugerit el pas i semblava que anàvem deixant enrere les veus dels nostres perseguidors. De tant en tant ens aturàvem uns segons per recuperar l'alè i parar l'orella i m'assegurava que encara hi fóssim tots, comptava en silenci: un, dos... sis i jo set, i els esperonava un altre cop en veu baixa, au va, som-hi! Gairebé corríem i començàvem a estar cansats. Llavors, en un dels moments que ens havíem aturat, vaig veure quelcom que brillava darrera nostre a uns dos-cents metres i em vaig adonar que havíem tingut el vent de cara tota l'estona i no els havíem sentit. Correu! vaig cridar en veu baixa, cap allà, vaig senyalar.
Havíem sortit mig en desbandada i, després de dos o tres minuts, vaig veure la boca de la cova a sobre del camí. Em vaig aturar per tornar a senyalar-la i que em seguissin, tot fent el gest de silenci amb el dit índex. Vam sentir passar el nostres perseguidors a uns quants metres per sota i vaig respirar. Sembla que els hem pogut esquivar, vaig xiuxiuejar, procurem no fer soroll, si els hem despitat ens en sortirem. Vam sentir un tret a fora i en mirar la companyia em vaig adonar que només érem sis. L'Esperança s'havia perdut pel camí.
Comentaris
-
Un final amb sis.[Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 09-05-2019 | Valoració: 10
Un detallista relat, que al final vam restar sis. És molt curiós i molt esperançador.
L'Esperança és l'últim que es perd... i a seguir...
M'ha encantat llegir-ho.
Una salutació.
Perla de vellut -
Més fidel[Ofensiu]E. VILADOMS | 22-04-2018
Fins i tot en els relats d'acció la Poesia no et deixa, Fremen. Sí més no, t'és més fidel que l'Esperança.
Fins a la propera Virtut, la darrera del curs relataire. -
L’esperança és la primera que es perd [Ofensiu]Aleix de Ferrater | 21-04-2018 | Valoració: 10
I jo que em pensava que l’esperança era el darrer que es perdia. Ja veig que m’has ben enganyat. Un relat de suspens amb un final inesperat. Una forta abraçada. Aleix
-
Els camins de l'esperança[Ofensiu]Loira Durban | 21-04-2018
Bon dia!
Encara que es perdi, els camins de l'esperança són infinits perquè són plens de pedretes de fe. Al llarg del teu camí, potser acabaràs trobant el meu jardí de l'esperança. El reconeixeràs perquè és ple de trèvols ("Trèvol"). Et convido a collir-ne un o tots, si vols, però només els de cinc fulles perquè són els dits de l'esperança que ens esperen per agafar-nos la mà i no deixar-nos mai sols.
Si caminem tots junts, potser així serà més fàcil trobar l'esperança perduda.
Molta sort i fins aviat! :)
Marta
Valoració mitja: 9.67
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Cal Pardal
- Un déu retirat
- La revelació
- Rros de la casa de Pi, a l’extrem exterior del Braç del Cetaure, quan les coses van començar a torçar-se i ni ell s’ho hauria arribat a imaginar mai: ni ell ni ningú!
- Tres és multitud
- Fortuna Primigenia
- Encertar el costat
- Caront
- Com gotes d’aigua
- Punt d’inflexió
- Un lloc a la història
- Mai no falla
- L’Albert de la torreta
- A la vora del cingle
- Un home d’èxit