Pel camí

Ja t'ho deia jo que per aquí no anàvem bé! em va escridassar l'Esperança amb tota la mala llet que li permetia el cansament. Jo vaig mantenir la calma i el meu silenci va esperonar als altres, vaig començar a sentir tota mena de queixes i renecs al meu darrere i vaig pensar que, si més no, encara em seguien! A aquelles alçades no era moment per dubtar ni fer figa, havíem arribat massa lluny i ja no podíem girar cua. Vaig esperar una mica, perquè es cansessin de rondinar, i sense cridar però amb to autoritari els vaig fer un petit discurs: que potser sí que l'altre camí hauria estat millor, vaig començar cedint una mica a les seves queixes, però que a part de no poder tornar enrere ja no podia faltar gaire per arribar a la frontera. Llavors el Manel va dir: ho heu sentit? i vaig callar.

Feia estona que havíem alleugerit el pas i semblava que anàvem deixant enrere les veus dels nostres perseguidors. De tant en tant ens aturàvem uns segons per recuperar l'alè i parar l'orella i m'assegurava que encara hi fóssim tots, comptava en silenci: un, dos... sis i jo set, i els esperonava un altre cop en veu baixa, au va, som-hi! Gairebé corríem i començàvem a estar cansats. Llavors, en un dels moments que ens havíem aturat, vaig veure quelcom que brillava darrera nostre a uns dos-cents metres i em vaig adonar que havíem tingut el vent de cara tota l'estona i no els havíem sentit. Correu! vaig cridar en veu baixa, cap allà, vaig senyalar.

Havíem sortit mig en desbandada i, després de dos o tres minuts, vaig veure la boca de la cova a sobre del camí. Em vaig aturar per tornar a senyalar-la i que em seguissin, tot fent el gest de silenci amb el dit índex. Vam sentir passar el nostres perseguidors a uns quants metres per sota i vaig respirar. Sembla que els hem pogut esquivar, vaig xiuxiuejar, procurem no fer soroll, si els hem despitat ens en sortirem. Vam sentir un tret a fora i en mirar la companyia em vaig adonar que només érem sis. L'Esperança s'havia perdut pel camí.