Passar la maroma

Sa Il•lustríssima s’ha deixat caure sobre la butaca de la vora del balcó. Ha estat a punt de perdre el coneixement després d’haver mirat la font del pati des de la finestra. Alarmat pels crits que reclamaven la seva presència, el seu secretari personal li allarga les píndoles adients per a aquests casos.
- I doncs, a què es deu el vostre lamentable estat, senyor bisbe? – s’afanya a demanar el jove sacerdot, espantat per la pal•lidesa de la cara que té al davant, com si acabés de ser amenaçat pel mateix dimoni.
- Aparteu la cortina i contempleu el desastre... - li respon amb un filet de veu, quasi exànime.
El secretari observa amb deteniment l’engalanada font del pati de la Casa de l’Ardiaca, esplendorosa en aquesta nova diada del Corpus Christi. Les flors la recobreixen en la seva totalitat, sense deixar ni un espai lliure a la desgastada pedra, oferint una imatge de festa que enamora, sembla talment que la olor escampada de tants pètals hagi d’arribar fins al cel. Però no troba res fora de la normalitat.
- Ho sento, monsenyor, però soc incapaç d’adonar-me del que us amoïna – li respon sense apartar la mirada de l’exterior paisatge idíl•lic.
Sa Il•lustríssima respira profundament i amb prou feines deixa anar uns mots inaudibles.
- L’ou... – i torna a caure en un silenci pregon, tancant simultàniament els ulls i acotant el cap, abatut per les circumstàncies.
El jove capellà es fixa en el que es belluga al capdamunt del rajolí d’aigua que s’enfila uns centímetres per sobre del brollador, la força que fa ballar l’ou en una festivitat tan assenyalada com avui. Efectivament, així que el seu cervell processa la informació que acaba de copsar, s’endu la mà a la boca per reprimir una exclamació de sorpresa.
- Santa María, mare del bon Déu! – i es persigna en un inconscient acte reflex. – Però, on és l’ou? – es pregunta retòricament en veu alta.
- Escolti, anem al gra, que el problema no és on és l’ou, sinó el que hi ha al seu lloc, cordills! – respon amb vehemència el bisbe, com si de cop i volta li haguessin tornat les forces.
El secretari afila la vista i mormola fluixet:
- Un alfil? – i es mira incrèdul al seu interlocutor.
- Exacte! Una peça d’escacs en el lloc on hauria d’haver-hi l’ou de cada any. I això no és tot – segueix, intrigant. – De quin color és l’alfil? – insisteix, dubtós de les capacitats cognitives del seu subordinat.
El jove sacerdot fa cara de no entendre res.
- Un alfil negre! Negre com el sutge! I no veu res més? – el to de veu frega la indignació del prelat, que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Davant del silenci del capellà, desconcertat del tot, decideix de revelar-l’hi la seva altra troballa.
- Està ballant al capdamunt de la font de cap per avall! Que no se n’adona? Un alfil negre i de cap per avall! Això és la fi... – i torna a caure en un estat de depressió física i psíquica palpable.
- Alguna bretolada sense més ressò. Baixo ara mateix a arreglar-ho – contesta resolutiu, amb ganes de tancar el tema.
- Desgraciat! Obri els ulls: és una trampa! L’alfil negre sóc jo i si ballo de cap per avall vol dir que la meva fi s’apropa! És un avís, una premonició inaturable, la pitjor de les malediccions, estic condemnat! Les set plagues d’Egipte, Sodoma i Gomorra, tot la ira de Déu caurà sobre meu! Ai Senyor, tan clara tingués la loteria...– gemega desesperat, buscant la complicitat d’algú que el defensi.
- Perdoni Sa Il•lustríssima, però no veig per què s’hauria de sentir amenaçat, això és obra d’un graciós, d’un Jimmy Jump isolat amb ganes de tocar els... – i s’adona a temps que l’expressió no és adient davant de l’autoritat eclesiàstica, i menys si hi ha un ou pel mig.
- Vostè no està al cas del que passa al carrer? Que no sap que els indignats estan acampats a uns metres d’aquí? I es pensa que només estan enfadats amb la classe política? Començaran a rodar els caps de l’alcalde i dels regidors, però tingui per segur que després venim nosaltres a la llista d’indesitjables! Res, és la revolució, serem jutjats sense cap tipus de garanties processals i executats fins al darrer dels frares llecs. Arrossegaran les despulles pels carrers enmig dels crits enfervorits de la gentada que els recolza, assedegada de sang, per llençar-les des dels penya-segats de Montjuïc a fi d’alimentar la feram que sobrevola el lloc, com si fóssim la carnassa més menyspreable... quin cruel destí! – i calla incapaç de refer-se d’un quadre tan tètric com el que acaba de pintar.
- Què diu ara! Perdoni, que Robespierre ja fa anys que cria malves! I no pixem fora de test, que els indignats són figues d’un altre paner! – el secretari s’ha deixat endur pel seu passat pre-seminarista, identificat amb els que ara reivindiquen una nova manera de fer política. - El que cal és protegir-nos del sonat que ens ha escollit per fer-nos aquesta broma de mal gust; ara mateix truco al mossos, que analitzin ells perquè hi ha un alfil negre ballant en el lloc del l’ou de sempre, a veure si arriben a les mateixes conclusions malastrugues... – i engrapa l’auricular, decidit.
- Aturi’s, faci el favor! Que no s’adona que, enlloc d’enviar-nos a les forces de l’ordre, qui trucarà a la porta serà el personal del sanatori mental! Es pensa que ens creurà algú? Trucada del senyor bisbe reclamant que li han substituït l’ou com balla per una peça d’escacs invertida, sona a broma telefònica de les barates, com a mínim em poden respondre que, si encara conservo l’altre ou, rai! Cal obrar amb lògica, trobar una coartada que ens protegeixi de qualsevol acusació de bogeria col•lectiva... – sentencia amb aplom, però no pot acabat la frase, que piquen a la porta del despatx i el cap de la majordoma apareix sense dir res, mentre un nin ben abillat amb pantalons curts, camisa blanca amb corbata, americana a joc i sabates xarolades fa acte de presència a la sala. Els dos homes s’alcen d’una revolada, sorpresos per la inesperada visita, la qual entrega a l’autoritat eclesiàstica una missiva en un sobre lacrat, sense dir res, temorós d’un càstig ben merescut per la seva agosarada irrupció en aquest espai sagrat. Monsenyor llegeix en veu baixa, mentre el seu secretari mira de reüll per sobre de l’espatlla, fent l’espieta.

Benvolguda Il•lustríssima,

el meu nom és Miquel Denroc i sóc el portaveu de l’associació d’escacs “L’Alfil esbiaixat”, que aplega una colla d’amants de l’esport de les seixanta-quatre caselles. Enguany, amb motiu del centenari de la nostra entitat i coincidint, dia per dia, amb la Diada del Corpus Christi, hem volgut celebrar-ho de manera un xic original. Se’ns ha acudit de bescanviar els ous de totes les fonts on es posa de manifest la religiosa festa per la peça d’escacs que dóna nom al nostre club. Fer-ho en una font pública és una cosa, però en una d’un espai beneït ens ha semblat agosarat sense anunciar-vos la iniciativa i sol•licitar-vos el consentiment.
Val a dir que per dur a terme l’enginyosa idea ha calgut preguntar als físics més eminents del Principat, que assolir una posició d’equilibri en una figura tan allunyada de la simetria quasi perfecta de l’ou ha suposat un munt d’experiments fallits, fins a concloure que la petita esfera que corona l’alfil, i no la seva base plana, és suficient per a mantenir-lo sense caure sota la pressió de l’aigua, un miracle de les lleis immutables de la natura.
Prego la seva honorable comprensió envers la nostra iniciativa i aprofito l’avinentesa per a convidar-lo a una sessió de simultànies que tindrà lloc a la seu de la nostra entitat, carrer Bailen vint-i-dos, entresol primera.
El saluda ben atentament,

Sr. Miquel Denroc

Monsenyor s’obre una bosseta porpra de la butxaca i dóna un anís a l’infant, el qual li besa l’anell en senyal d’agraïment abans de retirar-se de la sala sense córrer, mesurant cada pas, perfectament ensinistrat per a l’ocasió, que l’ambaixada s’ho val. El vailet no ha acabat de tancar la porta que Sa Il•lustríssima corre cap a la licorera, destapa l’ampolla que conté aigua del Carme i se’n pren un didal d’una glopada, per deixar-se caure a la butaca amb el cap cot i la mà amagant-se la cara, com fa també el seu secretari, dempeus. No n’hi ha per menys, que si abans es tapaven el rostre en senyal de desesperació total per unes amenaces fefaents, ara el que protegeix el palmell de la mà és una pell enrojolada pel més vergonyós dels ridículs. Així que separen els dits que els tapen la visió, llurs mirades es creuen i no hi són a temps de cobrir-se de nou amb el full dominical, que esclafen en una rialla sincronitzada. Si l’ou com balla fa patir per si manté o no l’equilibri, hi ha pensaments que també els hi va d’un pèl de vessar-la, i grossa.

llpages