Pariràs amb dolor, Eva.

Als bojos, se'ls ha de tenir tancats. Podrien aportar veritats perilloses per el ciutadà necessari. Els bojos, a l'estar-los-hi negats una educació convencional -posem per cas l'educació formal cristiana on s'imparteix la moral, la norma, el càstig -, en la seva rebel lucidesa podrien oferir-nos noves visions del sentit de l'existència humana. Aquestes, si arribéssim a superar els prejudicis per creure-nos-les, podrien arribar a allunyar-nos de la condició de peó d'aquesta oligarquia: d'aquesta organització que ens manté a ratlla, amb unes responsabilitats i uns deures -i una vida lleugera a canvi; d'un Estat que ens manté organitzats però poc lliures.

I si tot això fos només una qüestió natural evolutiva?
Intentem traslladar-nos als fonaments de l'espècie humana, als primers estadis de socialització, on prima la selecció natural (la llei del més fort) i on, d'alguna manera o altra, s'ha de posar ordre per tal que l'espècie sobrevisqui en aquesta guerra parcial, on (la virtut de) l'ambició és una arma nuclear.
Mentre els nobles (aquells guanyadors que han sabut vèncer l'adversari no només amb la força, sinó amb una altra virtut per a la guerra: la persuasió) es disputen -en els estadis de l'orgull- el tro, els dèbils (aquells frustrats qui per càstig genètic no han pogut ser nobles) es multipliquen. Deterioren l'espècie: procreen com rates, creen masses sobrepoblades de dèbils, de malalts, de frustrats, que busquen, en l'unió, l'empatia: el recer de la mediocritat.
Què passa si aquesta massa decadent d'evolució infecciosa, decideix organitzar-se per vèncer els desprevinguts i solitaris nobles? I: quina millor manera d'organitzar-se, que rere una fal.làcia enlluernadora, que respongui des de l'omnipresència (real o falsa) divina?


L'ésser humà és molt més pervers del que ens podem imaginar. Creem normes, repressions, lleis, càstigs; podem gaudir de la tortura i l'agonia alienes, i fins i tot autoinfligir-nos-les. Hem mutat l'instint de la supervivència en la causa de guanyar (siguin quines siguin les condicions) pel darrer premi de, simplement, viure -aquest impuls, encara instintiu (tot i estar contagiat per sentiments foscos com per exemple l'orgull i la cobdícia).
Com a animals gregaris tendim, també, no només a unificar-nos i crear lligams i vincles, sinó a identificar-nos com a una sola cosa. A creure en les mateixes veritats i rebutjar les mateixes mentides, establint una ètica del bé i del mal que convingui a la nostra espècie, mesurant la veracitat del valor amb un empirisme generalitzador: té la raó la majoria.
Però, ah! Que perillós: la majoria és mediocre!
La majoria és la massa de dèbils procreats i congregats, que cuinen frustració i ganes de venjança envers l'ésser noble. No voldria ratllar el feixisme: no vull, no voldria, dir que l'ètica pura és de l'ànima noble (però tampoc diré que tingui el do de l'ètica i la justícia qualssevol).
La majoria són les rates mediocres, que per ser majoria i mitjançant la mimesi del poder (bescanviant tàctica per estratègia), arriben al podi de la noblesa i l'enderroquen. Llavors poden, si volen, dominar la resta de mediocres (que respondran bé, per sentir-se representats com a un reflexe) i reprimir les ànimes nobles o els rebels que s'oposin a la jerarquia. Perquè no hi hagi dubtes: crearan no només l'Estat, sinó la religió. I totes les lleis i càstigs que convinguin per tal que ningú es desviï d'allò que cal. Per què? Perquè l'infecció ve de dins: una mescla de deficiència genètica i l'efecte psicològic de tal (la corrupció).

No conec la resta de religions amb prou certesa com per corroborar Marx, quan diu una de les seves frases cèlebres: que la religió és l'opi del poble. En general, però, apostaria per dir que, com el catolicisme (d'arrel cristiana), tota religió en la que es basi un estat governador és, efectivament, aquest opi: la manera de tenir controlats als plebeus, mentre aquests s'allunyen de la seva espiritualitat innata per caure en espiritualitats catalogades, mesurades; amb norma i càstig. Per què? Perquè així ho mana un déu (que ens ha permès viure, però a qui hem decebut), poderós i castigador. El perquè real? Som animals: la supervivència (ja sigui d'una espècie o d'una subespècie: d'aquells semblants a nosaltres).

El boig és aquell qui per, diguem-ne, màgia (que és més poètic i, al meu parer, menys excloent que deficiència), codifica i descodifica de diferent manera l'això que malanomenem realitat, diferenciant-se de la majoria (que, no cal dir-ho, ens creiem normals perquè som més).
No deixen que el boig canalitzi la seva energia en allò que vulgui, perquè podria crear miracles. El boig, si no és sotmès a la socialització, a la conversió religiosa, al comportament: què l'impediria ser, senzillament, una cèl.lula sana més d'aquest petit però complex animal que anomenem Planeta Terra? El boig pot crear i viure per viure, perquè sí. Fins aquí, a part de l'enveja, no hi hauria massa problema. Però també podria procrear, crear masses de persones que codifiquin i descodifiquin de diferent manera la vida, des del seu origen al seu sentit. Quin perill per l'Estat, quin perill per la massa governadora: l'espècie dominant!
És millor que el reprimeixin, que el castiguin, que l'anul.lin perquè no destorbi en la guerra (absurda però orgànica) per la sobrevivència. Així, de passada, l'ésser humà pot fins i tot presumir d'haver desenvolupat noves categories i oficis: com, per exemple, neuròtics i psiquiatres.


Hauria volgut que això fos simplement un assaig, però no puc evitar afegir-hi una mica de perspectiva, si cap, una mica més personal (recordant, evidentment, que tot el relat és personal i que en cap moment he volgut ferir a ningú -això va per bojos o religiosos; bojos i religiosos).
Amb tot, el que vull arribar a dir és: que som animals, éssers orgànics, que hem patit mutacions i desvariacions, i que gaudim de certa estructura mental que ens permet emprar el temps en reflexionar-hi; que els Estats i les religions són condicions socials inevitables, però que ens alienen de la pròpia espiritualitat i ens reprimeixen de plaers naturals i de pau, malversant un invent anomenat ètica; que els bojos també estan sotmesos a tot això, però ho perceben d'una altra manera; que els humans som éssers creadors per naturalesa (creem coses belles i, també, d'atres com neurosis i psiquiatries).

I també, a títol més íntim: que, l'absurd, és per mi vàlid. Que la creació, la bellesa i l'amor són l'alicient de la supervivència. Que l'existència és, simplement, sublim i maravellosa.
Que sóc, ets, som cèl.lules lluminoses d'una estructura molt més complexa (a la que hem de respectar, no perquè de no fer-ho s'ens castigui, sinó perquè l'amor dóna les gràcies a la creació de -en aquest cas- l'experiència de la vida). Que dansem amb la misteriosa gravetat de les marees i els magnetismes, sobre el tercer planeta des del sol: matèria creada per casualitats i reaccions químiques.
Que les ànimes nobles surten de nit, perquè quelcom els crida, a observar les estrelles. I que els artistes i els bojos es queden embadalits, calculant la profunditat de la vida que habita entre els punts de llum que enreixen la volta celeste: aquesta preciosa gàbia d'ànimes creadores que ens hem enamorat de l'existència!
I, per últim: que només podria creure en un déu que ballés, amb mi, en aquesta caòtica harmonia universal.