Cercador
Pardals.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
No era creient, però sabia gestionar allò que en diuen la intel·ligència emocional. D'una banda, sabia que Vicenç havia deixat d'existir en exhalar l'últim sospir, i que aquell munt de matèria orgànica d'aparença humana, que encara no mostrava signes de corrupció, era només això: un munt de matèria orgànica. De l'altra, es comportava com si aquesta aparença humana fos indicativa de continuïtat vital.
Potser per això, cada dissabte anava al petit cementiri, a dur-li flors fresques. Als columbaris només quedaven nínxols alts, accessibles exclusivament amb escala, i havia comprat una tomba. Era coberta amb una làpida que duia gravat el nom complet del marit, els anys de naixement i mort, i on quedava espai per a les seves dades quan li arribés l'hora a ella. Després de canviar les flors, s'asseia sobre la llosa i, en un soliloqui que volia ser diàleg, la feia petar amb en Vicenç.
Per crear un clima d'intimitat, sovint s'enduia unes galetes que menjava amb desgana mentre durava el monòleg. Fins que s'adonà que les engrunes caigudes sobre la sepultura atreien alguns pardals, que primer les guaitaven a una certa distància i a poc a poc s'hi anaven aproximant, amb els saltirons característics, fins a prendre-les i aixecar el vol. La primera reacció havia estat d'allunyar-los, fins que recordà que al marit sempre li havien fet gràcia, els pardals. Com que en Vicenç —nascut Vicent— era valencià, també li vingué a la memòria la broma que feia amb els amics, a propòsit dels pardals, paraula que al País Valencià té més d'un sentit. Tot picotejant sobre la làpida, eren com una celebració de la vida.
De mica en mica, els pardals anaren formant part de la cerimònia dels dissabtes, i en lloc de flors s'acostumà a dur paperinetes amb escaiola o civada que escampava pels voltants. La trobada setmanal potser perdé intimitat però guanyà en alegria. Si hagués cregut en la metempsicosi, com el beneit del fill hippy, potser imaginaria que en Vicenç s'havia reencarnat en algun d'aquells pardals.
I els anys anaren passant fins que la dona deixà de comparèixer i una segona inscripció fou estampada a la làpida. La gent del poble assegurava que els pardalets seguien freqüentant aquella tomba, ara que ningú els duia pinso. Les explicacions racionals parlaven de nius pròxims, de la força del costum, transmès a les cries de generació en generació... Les més agosarades parlaven de connexions extrasensorials.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCV (tema: OCELLS) i consta de 400 paraules, cap d'elles "ocell", segons el comptador de Microsoft Word.
Potser per això, cada dissabte anava al petit cementiri, a dur-li flors fresques. Als columbaris només quedaven nínxols alts, accessibles exclusivament amb escala, i havia comprat una tomba. Era coberta amb una làpida que duia gravat el nom complet del marit, els anys de naixement i mort, i on quedava espai per a les seves dades quan li arribés l'hora a ella. Després de canviar les flors, s'asseia sobre la llosa i, en un soliloqui que volia ser diàleg, la feia petar amb en Vicenç.
Per crear un clima d'intimitat, sovint s'enduia unes galetes que menjava amb desgana mentre durava el monòleg. Fins que s'adonà que les engrunes caigudes sobre la sepultura atreien alguns pardals, que primer les guaitaven a una certa distància i a poc a poc s'hi anaven aproximant, amb els saltirons característics, fins a prendre-les i aixecar el vol. La primera reacció havia estat d'allunyar-los, fins que recordà que al marit sempre li havien fet gràcia, els pardals. Com que en Vicenç —nascut Vicent— era valencià, també li vingué a la memòria la broma que feia amb els amics, a propòsit dels pardals, paraula que al País Valencià té més d'un sentit. Tot picotejant sobre la làpida, eren com una celebració de la vida.
De mica en mica, els pardals anaren formant part de la cerimònia dels dissabtes, i en lloc de flors s'acostumà a dur paperinetes amb escaiola o civada que escampava pels voltants. La trobada setmanal potser perdé intimitat però guanyà en alegria. Si hagués cregut en la metempsicosi, com el beneit del fill hippy, potser imaginaria que en Vicenç s'havia reencarnat en algun d'aquells pardals.
I els anys anaren passant fins que la dona deixà de comparèixer i una segona inscripció fou estampada a la làpida. La gent del poble assegurava que els pardalets seguien freqüentant aquella tomba, ara que ningú els duia pinso. Les explicacions racionals parlaven de nius pròxims, de la força del costum, transmès a les cries de generació en generació... Les més agosarades parlaven de connexions extrasensorials.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCV (tema: OCELLS) i consta de 400 paraules, cap d'elles "ocell", segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
la ceremònia continua[Ofensiu]Atlantis | 12-06-2025
Pot ser casualitat o costum, però els pardals segueixen la cerimònia que inicià la dona per acomiadar-se del seu home.
Un relat tendre i una mica màgic. -
La broma que feia amb els amics[Ofensiu]llpages | 10-06-2025
M'he quedat amb les ganes de saber quin altre significat donaven a la paraula "pardals" els amics, encara que ho sospito. Com també crec que la metempsicosi estaria bé de provar-la entre alguns dels que escrivim aquí, perquè així sorgirien relats nous que farien les delícies dels lectors. La llàstima és que aquest procés passi per morir-se, en això estarem d'acord.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Doble vara de mesurar.
- Fins quan l'estat d'Israel seguirà...?
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB COMBINACIÓ DE PRONOMS FEBLES.
- Pardals.
- Vint nanoocurrències sobre SUPERPOBLACIÓ.
- Hiperpotenciació.
- Sanció i represàlia.
- Sense títol.
- Edward Hopper (1882-1967).
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB CASTELLANADES O HIPERCATALANADES.
- El restaurant "Mena Rojas".
- Habemus papam et mamam!
- Girar-se com un mitjó o com un guant?
- Dels ocellets a la inquietud.
- "Parenostre" (Manuel Huerga, 2025).