Paniklaika

Pètria en un pedestal, pètria, pètria.

Malgrat la fredor del material, te n'adones com traspua una dolça manca d'orgull absurd i vacu?

Pètria en un pedestal, per merescut reconeixement.

Em parla?


-Què és 'reconeixement'? Per a mi res. És utilització reconeixement, colla de dements torturadors? Bordo des d'on sóc, enllà d'on em van enviar. Lladrucs de sofriment, prolongats enllà, enllà, enllà. Ja no estan encapsulats entre estrelles i planetes. I jo, presa pel pànic. No. Ara sóc còsmica, galàctica, ara sóc universal, infinita. No, reconeixement no pas, confiteu-vos-el. Renaixement el meu, indolor i etern. Tranquils, no us maleïré. Ara sóc més amor, encara, ara i sempre més. No sóc un experiment en un pedestal. Heu empedestalat el meu patir. Algú s'agenolla, algú té el cap cot en senyal de disgust, a algú li sap greu, a algú li pesa l'oblit de la meva vida malmesa? No, errats esteu: la glòria no és cap intercanvi, no és cap negociació. Reconeixeu, noteu, capteu, sentiu ni un mínim bri de l'espant que em va rebentar a còpia d'udols, enclaustrada? Tant de bo! Ciència, sacrifici. I la pietat? Monstres aferrats a demostracions d'avenços. Aquests dies, sembla ser, em teniu present. Homenatges. Quin fàstic, quina vergonya! Em teniu present perquè fa un nombre d'anys susceptible de tenir en compte -que són un número d'anys- va ocórrer. Vaig ser llençada a l'espai, travessar el firmament, quina meravella, quin goig, és això? Les nebuloses es van humitejar, van plorar per mi i cada llàgrima un estel que no podreu comptar. Jo ploro molt, amb tot, encara. M'absorbeix les llàgrimes la pau i el buit asserenador. Que quedi entès que jo, la Laika...no! La PanikLaika, no celebro res. Em concentro i rebo, just en aquests instants -i hi ha cua- l'ànima d'un porc senglar infant mort a trets dins un recinte-santuari. Una noia que hi treballa està desfeta. No en fareu estàtues. No tindran pedestal. El vostre món no és prou gran per farcir-lo de tantes figures commemoratives del que de debò puja aquí, a l'inefable Tot, a la font única respectuosa, acollidora i amorosa. La gegantina placenta. Compassiva i lluminosa abraço el nouvingut. S'ha acabat el malson, el càstig, li dic, commoguda. Asteroides que xoquen entre ells per manifestar un clam per l'horror ho corroboren. I tanco, tanco, el discurs. A tu, per a tu que t'has aturat a contemplar-me, que em veus, pètria, pètria...i que...

-Sí- va respondre aquella persona, que era jo- a mi que m'has fet despertar.