Olors del Rif III: Petjant el territori

Hem pujat un desnivell de gairebé sis-cents metres per un camí ample que fa llaçades pel pendent i es va enfilant poc a poc, però sense parar. Les primeres suors ja ens humitegen el front quan fem una petita parada per contemplar a vol d'ocell aquest poble rifeny que ja és un poc nostre. Arreu on hem deixat una mica de nosaltres ens pertany, o nosaltres hi pertanyem, i ara Xaouen és una mica de tots junts perquè ha unit el seu encant al creixement d'unes relacions personals tot just nades fa un parell de dies.
Des d'ací Xaouen és blanca, guarda el seu blau lluminós només per els que s'hi endinsen. Mirada des d'amunt s'allargassa per una ample vall i es perfila el seu caòtic urbanisme picassià fins al límit que marca la muralla que l'encercla per el cantó nord. Hem sortit per una de les portes d'aquesta muralla baixa, de pedra i fang, els colors dels materials primitius en que fou construïda cap allà el 1471, per protegir la ruta entre Tetuan i Fes, i on s'hi establiren els granadins del regne nazarí - musulmans andalusís - i desprès s'hi afegiren jueus i moriscos expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics. El blau de Xaouen és el blau amb que els jueus pintaren les seves cases.
Traiem les màquines dels estoigs per fer totes les fotos que ens alimentaran durant molt temps, la memòria d'un lloc al que ja no tornarem en aquest viatge. Des d'aquí mai diria que just fora muralla hem creuat el cementiri, un cementiri sense làpides, sense tancat, sense túmuls, tot just amb un rectangle de pedres que encerclen la terra remoguda dels enterraments, d'una austeritat anihilant com la mort mateixa, només algun rètol ací i allà diu que una persona abans vivent, reposa els seus ossos embolcallats amb una tela blanca, sense taüt, i es barreja amb la terra que ha trepitjat en vida. Sublim deseiximent dels fastos terrenals.
Respirem fons i ja no es senten les olors que guarneixen els carrers de Xaouen, aquí dalt l'aire fa olor de pi i de cedre, de ginebró, l'aire fa olor d'aire com en els vells temps en que no existia la indústria, perquè aquí, encara ara no existeix.
Durant un tros el camí s'aplana i ens va acostant als cims que haurem de creuar per algun coll natural, Deu n'hi do el que falta encara. Som a la terra dels pagesos del Rif, que menen una vida de contacte amb els cinc elements, que sembren i cullen quan poden, viuen i moren entre les seves muntanyes o se'n afarten i emigren cap a una vida que els han dit que és millor.
Salam Alekum, ens ensenya a dir en Khalid, alekum salam, cal respondre posant la mà dreta sobre el pit, a l'alçada del cor. Indica que et desitjo de cor que la pau sigui amb tu, i aquesta salutació ritual desencadena el ritual de l'hospitalitat. Hem arribat a un cobert que fa de casa a una família. Les dones feinegen, sempre feinegen, renten dins un cubell, i la quitxalla se'ns acosta - però no massa - encuriosits. Una nena amb el cabell roig de brases i pell clara ens crida l'atenció entre els altres, morens. La mare també és de roja fornada, els gens s'escampen com llavors portades pel vent. Donem al nens i a les nenes (ens n'hauríem d'avergonyir) magdalenes envasades que portem i els pares ens ofereixen dos pans plans i rodons, pastats a mà i cuits al seu forn, que ens partim com en un sant esmorzar.
"Adéu i gràcies", d'alguna manera els ho hem d'agrair si no sabem parlar àrab, el gest és prou com per entendre's en molts casos. Aquí es parla un àrab dialectal, el berber es va perdre com a idioma i al Rif només es parla a la regió de Nador. L'àrab clàssic, que no sabem distingir del dialectal, es el que s'usa per les comunicacions oficials.
Comença a fer calor, el sol es bastant alt i estem fent el tros mes dur de camí, revolt darrera revolt. On deu ser el coll, la nostra Meca d'avui?. Roques punxegudes, exfoliades en blocs enormes formen un castell natural que s'estén per la serralada. No te altres defensor sinó la seva alçada i el cansament del caminant. Arriba un moment que acabo les piles, la troupe, mes entrenada, porta millor marxa i en Khalid que ha pujat mil vegades a les seves muntanyes tiba del grup i es permet el luxe de fer un cigarret, tan fresc. Ja emprenya punxar el primer dia, però amb l'ajuda del segon guia, en Mohamet, que fa de xauenc-escombra ens ho prenem amb la calma necessària per assolir el coll. En arribant, els trobo tots estirats, sota un teixos enormes recuperant forces abans de fer un mos. Amb l'esquena sobra l'herba flonja i el cap a la motxilla em recupero de la "pájara", em sembla que he fet un son.
Som a quasi dos mil metres d'alçada, no porto altímetre i els mapes marroquins no es troben a les guies de l'Alpina, cal demanar-los al Ministeri d'Agricultura, a Rabat, que tan t'els pot donar com no. Ha sigut un bon entrenament per ser el primer dia i a partir d'avui caminarem tots en bloc amb la moral alta, i cap pujada se'ns fera massa llarga.
No se què em trigat, ni m'importa, el temps és l'azimut solar, que fa ballar les ombres d'oest a est i encén i apaga els colors, el temps és el dit gros adolorit o els genolls cansats, el temps és cada planta desconeguda que ens aturem a mirar i ens preguntem si l'hem vista al nostre país, el temps és l'arribada a Azilan, el nostre destí d'avui, baixant per un pendent pedregós amb arbres i matolls, per un camí abandonat que les mules seguien quan no n'hi havia d'altre. En Khalid ens hi ha fet baixar per descobrir en l'estat mes pur aquestes contrades, encara que no tots els peus i els genolls hi estigui d'acord.
El sol ja va cap avall i tota la baixada, en part per amor propi i en part perquè se'm donen millor que les pujades, he anat al davant amb en Khalid, xerrant d'allò que veiem i fent-nos preguntes.
Azilan son tres o quatre cases a peu dels cims que acabem de baixar, dues o tres famílies que hi viuen en el seu mon petit sense altres indicis del mon actual sinó el tub de plàstic que els baixa l'aigua de la font dalt la muntanya, i una minúscula placa fotovoltaica per mantenir dos o tres punts de llum a l'estança que han arreglat per acollir el "turisme rural". L'incipient agència que han muntat en Khalid i en Xavi, - "Radikal Rif"- per desenvolupar un turisme d'aquell que ara en diuen sostenible ha començat a convèncer a alguns pagesos que l'hospitalitat ja està bé, però uns quants euros no els hi faran nosa per complementar els migrats ingressos que treuen de les collites.
Quan hem arribat a les cases en Xavi ja hi era amb el seu Nissan i les nostres motxilles. Qué bé es camina amb equipatge lleuger i els sentits oberts. Accedim a una terrassa encimentada de nou, balcó sobre els camps, boscos i les muntanyes del fons. Un home llaura el prat amb parell de mules que arrosseguen una arada romana. Al nostre hostaler li han concedit una ajuda per plantar un miler d'arbres fruiters, però en primer lloc prepara el terreny per ampliar el conreu de kiff, el cannabis marroquí que, com les fulles de coca al Perú, son part de la vida d'aquesta gent. En fumen amb unes pipes de fusta llargues i primes, que acaben amb un minúscul broc de terrissa on n'hi cap un polsim.
Fruïm de la calma i del el silenci trencat només per l'escataineg de les gallines i els indiots. Només no, a més, al obrir un aporta de la casa que dóna a fora ens trobem una marabunta de quitxalla desvergonyida que ens assalta literalment demanant-nos de tot "montres", "stylo" "sirts", etc. no saben res aquests nanos!...la seva curiositat i agosarament no té límits i la Montse, la Larraitz i la Natàlia acaben fent-los jugar a saltar a corda; elles són les mes joves, doncs criatures amb criatures.
Hem sopat un cuscús casolà a la llum d'espelmes, en aquella sala que tenen totes les cases àrabs amb una taula al mig i un sofà encoixinat que ressegueix tot el perímetre de les parets, l'estança on es reuneix la família, als amics i els hostes per compartir.
Compartir és un verb que aquí encara es conjuga i hem vingut a aprendre la seva gramàtica.