Olors del Rif II. Xauen, la blava

Compto que fa mes d'un dia sencer des de que hem fet un àpat decent. Se'ns han fet les onze de la nit i encara estem sense sopar, hem anat tirant a base d'entrepans, xutxes, sucs, aigua i cafès a dojo des que vàrem sortir. En Khalid esta impacient per introduir-nos al seu mon: fill i net de xauencs parla un castellà força bo sense haver-se mogut mai del Marroc, és un noi amb bona base cultural, arrelat al seu país, educat i perspicaç. "Vamos al Aladin - diu -, os parece?" I tant!. A aquelles hores la plaça de Uta Al Hamman, el rovell de l'ou de la medina de Xauen, encara fa xup-xup i les perennes paradetes on es ven de tot son obertes, però tenim gana i anem directe al gra. Enfilant-nos per unes escales de fusta pugem dalt de tot a una terrassa coberta d'un sostre lleuger de canya, ajuntem vàries taules rodones i a la llum de les espelmes llegim el menú: tagins, kefta, cuscús, amanida marroquina....dubtem davant l'incertesa de què és què i això no fa sinó perllongar el nostre dejuni. Quan ve el cambrer disfressat de les mil i una nits, apunta i diu a tot que sí quan li demanem si aquell plat és bo "muy bueno, muy bueno". Dedueixo que aquest és tot l'espanyol que sap, però m'equivoco. Al cap de poc torna, i va repetint amb un posat compungit "no hay, se ha terminado": doncs el que sigui, tenim gana!. Ens han portat un pica-pica per anar passant...un quart... mitja hora, i...la pressa mata, paciència.
Les olors. Les olors a menjar, a fusta a fum, a gent, a pell adobada, a xai, a espècies, a perfum, a nit, és tot un festival per a la pituïtària. Ensumo de valent, sense voler i volent, ensumo un país que ensumo interessant. Les olors són una constant que multiplica totes les sensacions noves que vas rebent, la constant k. (K x olor x calor x color x calidesa x calma = Xauen, la blava. La pressa mata, deixa't penetrar per la vida i l'escalf.
Han trigat, però quan s'hi posen t'ho porten tot de cop, primer plat, segon, postres....i te a la menta, naturalment, te i te i te, dolç, molt dolç, amb tanta menta que dubto si es per donar sabor al te o perquè no tenien mes pots on guardar-la. Gustos nous, menjar perfumat, espècies, picants, però tot amb gust mediterrani a la fi.
Passegem per la plaça, encara animada havent sopat, i xafardegem una mica les parades que encara aguanten obertes, que no són poques. Els paradistes deuen passar-se 14 o 15 hores a peu de carrer!, és increïble.
Al matí, a traves de la finestra oberta de la meva habitació albiro terrats, terrats plans amb antenes i també algunes parabòliques. És d'hora i la penya clapa encara, és l'ocasió de no haver de fer cua a la dutxa, res de l'altre mon, però en surt aigua calenta. Baixo al taulell de recepció, un noi molt jove que fa la guàrdia està fet un quatre en un sofà, quan em sent es lleva ràpid . La cafetera és freda portarà temps poder preparar un cafè amb llet - la pressa mata - visquem doncs. La Maria també s'ha llevat d'hora i em ve a fer companyia, xerrem per despistar les ganes d'escalfar l'estómac amb quelcom calent. Ella és una dona rossa, amb un folre de cabells rinxolats, una mica lleonins, de bon veure, es cuida, jugo a fer-li una edat, però no serè indiscret. Comentem impressions, el tracte entre la gent del grup encara és una mica de tempteig, però ja es percep que hi haurà bon rotllo i no ens ha tocat cap torracollons. Buff!. Va baixant la resta, animats i amb ganes tastar-ho tot, tan amb el paladar com amb els ulls, l'olfacte, la pell. L'altre parella de bascos, la Larraitz i en Gorka,són els més joves, vint- i -pocs.
Trepitgem els carrers estrets i esmolem una mica mes, amb les soles, els graons i les lloses de cada racó, primer junts, poc a poc ens anem separant en grupets de dos, tres, un de sol, i els carrers i els racons no s'acaben mai, sempre es un tornar a començar amunt i avall.
He trencat per una cantonada, cap amunt per unes escales blanques entre parets que puc tocar simultàniament aixecant els colzes i frego amb la mà els dintells de les portes, d'un blau jueu. Tots els colors del blau sota un cel lluminós, tota la vivor d'un quadre impressionista a cada tombant. He anat a desembocar en un carrer on comencen les parades de les robes, estores i mantells acolorits amb els tints mes llampants. Filigranes arabesques teixides amb talers de mà, dins minúscules estances, pengen de l'aparador de les façanes encalades. Mans curtides en desglevar terrossos i pel frec dels fils de llana, passen les llançadores entra l'ordit que s'obre i es tanca a empentades de peu. Em sento intrús mirant-los com treballen, hi sóc tan a la vora que em sembla inconvenient treure aquell giny tecnològic que arxiva imatges digitals sense cap mèrit del qui prem el botó, si fos hàbil dibuixant trauria bloc i llapis i així m'hi trobaria còmode: un artesà teixidor, un artista dibuixant... Ells em miren amb una llambregada i estan per la feina.
Els amos de les parades també: em conviden un i altre cop a entrar a la seva botiga on un cop hi has posat el segon peu ja topes amb la paret: "pasa, pasa, sólo mirar..."
En uns carrers tan estrets hom no te escapatòria, al principi fa un cert respecte endinsar-s'hi i ser blanc de totes les mirades que et segueixen sense dissimular. Nosaltres som els guiris i ells ens esperen per a poder anar vivint una temporada més. Hi tenen tot el dret, però són amables generalment, parlen tots els idiomes: castellà, català, francès, italià, alemany, xinès, el que calgui, per vendre.
Aquest deambular carrega les cames, a la part alta del poble hi ha uns rentadors sota uns coberts nous de trinca. El riu Ras El Maa, que baixa de muntanya els aprovisiona d'aigua clara a través d'un canal i les dones amb el mocador al cap, arremangades i amb els peus nus fan safareig i bugada al mateix temps. Riuen i ens miren, riem i les mirem, en Khalid els diu alguna cosa que els hi fa molta gràcia, què deu ser?. Ens fiquem de peus a l'aigua, és freda.
Uns cartells pomposos anuncien que aquelles coberts son fruit de la "Cooperación de la Junta de Andalucía". Em diuen que a la zona franca de Tánger segueix havent-hi, sobre unes quantes hectàrees, aquesta cooperació que agermana la necessitat de treballar amb la ma d'obra barata i que empreses del sud d'Espanya s'hi ha instal·lat fa poc, però sembla que aquests dos coberts els van construir de gratis.
"No teneis gana?". Sí que en tenim. Redéu en Khalid, com aprèn català a marxes forçades. Em sorprèn l'aptitud que tenen aquesta gent per les llengües, en una parada m'han seguit tota la conversa en català, i en Khalid en una setmana sabrà mes euskera que el que hagi pogut aprendre jo en totes les estades que he fet al País Basc.
Dinem al mig del carrer. En Mohamed, sota un bigoti Carod, mostra el millor somriure quan seiem deu persones davant el seu xiringuito. De tant en tant ens hem d'aixecar per donar pas a algun carretó de mà curull de pa i pastes tapades amb un drap. El peix fregit és boníssim, fresc perquè no n'hi ha de congelat. Sabors com de casa, la nostra casa gran al voltant del mare nostrum.
Prenem te a casa d'en Khalid, i unes pastes que ha fet la seva mare, l' hospitalitat és un deure. En aquesta cultura l'acolliment és prec epte de l'Alcorà i tothom ha passat per les "madrasses", les escoles coràniques, gràcies a les quals l'analfabetisme no és encara mes alt.
Queda mitja tarda per acabar de decidire-se a fer els compres rituals, edmà començem a caminar i no passarem per cap poble gran. Las vito tanca el tracte d'una catifa talla XXL i ho arrodoneix amb unes peces mes de torna. El venedor acaba ajustant el preu amb l'habilitat de deixar al client convençut d'haver aconseguit una boba rebaixa. En això apareix la Monse, perduda feia estona, fent equilibris per mantenir dempeus sobre una safata de llautó repujat un joc de te complert, amb tetera de dotze serveis i altres andromines de les que no s'em acut la utilitat. S'enamora a primera vista d'una espècie d'armari de fusta, com aquells on es posa la capella del sant, "anda, lo que andaba buscando". La Isabel també s'ha firat una estora de talla L pel piset i ha comprat espècies que es venen a doll, amb paperines de paper, a mig dirham, les mateixes que allà comprem en potets de vidre a 4 o 5 euros.
Uta Al Hammam torna a ser el centre, al vespre, de tot l'espectacle i de la vida nocturna de Xauen, que és redueix a anar a sopar, fer un te a la menta a la fresca, passejar i xafardejar, que no és poc
Demà hem de pujar els 1400 metres de desnivell que hi ha fins al coll de n'Lal, per sortir d'entre les banyes i anar cap a Azilan, en direcció a mar.
S'ha acabat el "panxing"