Olors del Rif I: En camí

A les 5 de la tarda, el ferry "Ibn Battuta" salpa d'Algesires rumb a Tánger. Tot just ara, desprès de vint hores d'haver sortit en tren de l'estació de Sants, tinc la sensació del viatger.
Ni la nit, en un compartiment de quatre lliteres, ni el viatge en bus des de Màlaga han sigut altre cosa que un itinerari per llocs coneguts, encara que per alguns d'aquests llocs no hi havia passat mai.
El nostre ferry, que és dels antics, triga ben be dues hores a fer el trajecte; però en compensació et deixa moure per gran part del vaixell: pots sortir a coberta i sentir-te una mica mariner, flairar el fum de les xemeneies i agafar-te als passamans de corda per transitar d'una coberta a l'altre, mentre que els mes ràpids, els fast-ferrys es planten a destí en hora i quart però el passatge resta immobilitzat en butacons mes propis d'un Airbus panxut. Ja no trobes a bord ni pirates amb cama de fusta ni lloros, ara tot són hostesses i cambrers, i els lloros que tens a sobre de l'espatlla repeteixen anuncis de cotxes des d'una pantalleta. Apa, aneu, i que us bombin!
Amb la colla encara no ens coneixem gaire. Som nou persones que a través d'internet vàrem optar per fer aquest viatge i així iniciàrem l'aventura en les nostres ments un mes abans de començar-la, doncs optar per compartir deu dies de vacances sense garanties de bona entente, per a molts fóra una temeritat. Però hem deixat els problemes a la consigna de casa i hem llençat el resguard, amb l'esperança de no trobar-lo mai mes.
L'Isabel, la Vito i la Maria fan cara de cansades, la Montse no para quieta, és un cul de mal seure, i s'enrotlla amb tothom, té un riure encomanadís i li agrada el safareig sense bugada, el marujeo, com diu ella. Es la única que no porta motxilla, tragina les seves coses amb una bosa amb rodes "Nena, que anem a fer un treking pel Rif". "Buenooo, llevo de todo!".....diu. Es cert.
Els del "sector norte" son dues parelles de bascos, de Durango, euskaldúns fins la medul·la. Xicarróns del norte i basques de la nova fornada formada a les ikastoles, sense complexos identitaris. De moment les converses passen amb la mes gran naturalitat del català al castellà i al euskera. Quan arribem a Xauen s'hi afegirà l`árab dialectal del Rif i provarem que entendre's és una cosa de voluntat mes que de parlars.
La Roca, el Penyal, "la última vergüenza colonial de Europa" resta emboirada sota un mar de núvols que n'escapcen el cim. A ran d'aigua les construccions es succeeixen guanyant terreny al mar, formant una línia contínua d'edificis que són seus d'empreses de tot el mon sense que aquestes hagin invertit allà ni una sola lliura sinó en advocats i registres. En els paradisos terrenals d'avui no hi ha pomeres, ni Evas, ni Adams que mosseguin pomes, només la serp - el fisc - n‘ha estat desterrat.
Ens creuem amb altres ferrys que venen de Tanger o de Ceuta, aquest mar és una autovia de trànsit intens, i som al març!, a l'estiu hi ha d'haver regulació semafòrica.
Un cel de plom que clou l'horitzó sobre una aigua grisa amb consistència que sembla de quitrà ens impedeix donar-nos compte que hem canviat de continent, i com sorgit d'una conte de Tolkkien apareixen les dàrsenes de Tánger. Entrem a port i l'aigua bull sota les hèlices. Uns homes coberts amb fes i unes gorres de llana esperen que el cantó de babord es posi paral·lel al moll, els mariners del vaixell llencen uns caps de corda prima que fa de guia, amb una bola de goma a la punta, i els mossos del port arrosseguen les gruixudes amarres regalimant aigua i les enganxen als pilons del moll; el torns mecànics tiben de l'amarratge per acabar d'apropar-nos a terra.
Baixo el primer la passarel·la i trepitjo Àfrica, entre africans que em volen buscar hotel. Desembarquem tots, ara sí que el viatge ha començat.
Caminem pels docks amb les motxilles pesants a l'esquena, entre els camions que ha parit el ventre de la balena metàl·lica que ens ha dut fins aquí. Hem guanyat una hora, el país que ens hostatge ens la regala, i endarrerim els rellotges.
La Natàlia aixeca els braços, fa uns saltirons: Xaviii!, Khalid!, i ells s'acosten a nosaltres i la Natàlia i el seu company, l'Urbi, els saluden efusivament .No és la primera vegada que venen al Marroc i coneixen tan al Xavi, un noi de Sants que s'ha aposentat a Xauen fa quatre anys fugint de les banalitats barcelonines, com en Khalid, un xauenc autèntic que serà el nostre guia i mentor en les noves costums i maneres en que hem decidit submergir-nos.
A la furgoneta hi cabem ben just deu persones, el xófer i els bultos. En Xavi se'n va amb el seu Nissan que ens carretejarà d'etapa en etapa els nostres fòtils tan sovint inútils dels que hem decidit que no podíem prescindir.
Passem de volada pels carrers de Tànger sense parar-hi, ens queden dues hores per carreteres marroquines, que són com les nostres, amb la particularitat de que són diferents. La primera diferència són les línies de terra que tenen una funció purament formal, si totes carreteres tenen línies contínues i discontínues, perquè el Marroc no n'hi hauria d'haver? No s'interpreta el seu significat com a casa nostra i es de pura lògica. La majoria de camions i molts cotxes són vells i atrotinats, la marxa que porten fa dubtar si el motor te bugies o candeles i si hom fes cas estrictament de la senyalització es formarien mini-cues com quan es trenca una fila de procesionàries del pi: de tal manera que la gent, sensatament, interpreta que la norma esta feta per l'home i no l'home per la norma i talla les contínues amb prudència .
Plovisqueja, el nostre xofer avança unes quantes ferralles amb rodes mentre es va fent fosc i de sobte: caravana llarga, un accident. Quan deuen durar les caravanes al Marroc, em pregunto? Ens movem molt lentament durant vint minuts fins a una corba on un camió jeu de costat al mig i una furgoneta s'ha menjat el talús. No hi veig ni policia ni ambulàncies, ni llums giratoris, ni grues, ni badocs, tothom s'ha buscat la vida fent un petit Paris-Dakar camp a través per superar l'obstacle i seguir camí enllà, probablement un altre cotxe s'haurà emportat els damnificats i quan es pugui es retiraran els vehicles. La vida continua sense dependre de que ho arregli una autoritat competent o incompetent. Començo a pensar que el Marroc és un país civilitzat.
Per fi Xefxauen !. Literalment "mirada sobre les banyes" a la falda dels cims de Tisuka i Megu, aquest nom berber identifica una població assentada en un paisatge mediterrani, d'aigua abundant, i gent acostumada sobreviure amb un poc de terra i de bestiar, també quan n'és temporada de la visita dels giris com nosaltres.
A l'hotel Marràqueix, ens esperen, sabien que arribaríem una hora o altre: mentre no arribem ens esperen, quan hi som se'n van a dormir, no hi ha pressa, la pressa mata.
Ho sentirem a dir molts cops en els propers dies.