Olor de terra molla

Un relat de: copernic

Quasi havia oblidat completament la serena bellesa dels paisatges que em varen veure néixer, els suaus pendents dels camps de la meva Escòcia natal, els verds turons que envolten la vall on vaig donar els meus primer passos. Des que me'n vaig anar als Estats Units als vint-i-dos anys, no havia tornat a sentir aquesta olor profunda i penetrant de l'herba humida, a escoltar els esquellots dels ramats d'ovelles tornant als corrals a l'hora del capvespre, a sentir que sóc i que formo part d'aquesta terra porosa i fèrtil.
Fa poc que estic aquí i el cel s'ha cobert de núvols grisos. Bufa el ponent amb força amb presagis de nova pluja, alegre cantarella del cel que es desfà sobre els suaus turons que coronen la vall. Com recordo aquelles tardes de plom en el casalot a on vivia amb la meva cosina, la meva tia Susan i els servents després de la mort dels meus pares!. Encisat per la continuada insistència del devessall aquós, amb el rostre a pocs centímetres del vidre de la finestra em fonia en els meus pensaments com la boira humitosa en el paisatge que ho amarava tot. En la meva ment iniciava viatges fantàstics a terres llunyanes que els meus ulls mai havien vist però que la meva imaginació pintava amb riquesa de matisos i detalls, terres assolellades com ara Texas, l'estat a on visc i em guanyo la vida actualment. Per què serà que mai ens sentim a gust allà a on estem?. Per què enyorem el sol en els dies plujosos i el degoteig constant del cel aclaparador en les llargues jornades de calor abrusadora?. Quina mena de maledicció és aquesta insatisfacció permanent que ens incomoda?. Té, pot ésser la funció de proporcionar-nos un incentiu? és una vacuna contra la indolència i el conformisme que, a vegades, envaeixen les nostres vides?.
Ja cauen les primeres gotes. Els núvols van guanyant terreny i la darrera clariana desapareix engolida per la tempesta que s'acosta. Em fico a dins del cotxe. La gotellada es fa més i més freqüent. Engego i arrenco. Poso el netejaparabrises. Enfilo la carretera que serpenteja i davalla seguint el curs del torrent. Un llamp esquinça, en una fracció de segon, el cel del capvespre. Sense temps a sentir el primer esglai, un tro potent i eixordador fa tremolar fins al darrer mil·límetre la planxa del meu cotxe. Per similitud, s''activa la memòria a la recerca d'un episodi de la meva infància:
Estic a l'habitació dels meus pares, assegut a terra, recolzat en una paret, amb els braços agafant-me les cames doblades. La llum del capvespre, tènue i esmorteïda pels núvols de l'oratge que es comença a entaular, em permet veure el llit conjugal, el retrat de casament dins un marc ovalat i una calaixera negra amb els poms daurats. Mentre sento els primers trons, llunyans i arrossegats i un lleuger calfred em comença a recórrer l'espinada, recordo per què sóc aquí: M'hi ha tancat la tia Susan després d'haver perpetrat una malifeta. En l'intent d'aconseguir arribar fins a unes galetes que fa la tia, que m'agraden molt, i que estaven guardades en un prestatge alt de la cuina he tirat un pot de melmelada per terra. El vidre s'ha trencat i el contingut s'ha escampat pel terra de la cuina. La tia s'ha enfadat molt i tot renyant-me m'ha agafat de la mà i m'ha ficat en aquesta habitació, tancant-la amb clau per que no en surti.
Comença a ploure. Sento les gotes que colpegen la finestra amb un rítmic tamborineig L'habitació s'il·lumina de tant en tant pels llampecs i les descàrregues gairebé simultànies anuncien la imminència de la tempesta. En una d'aquestes lluminàries sobtades he cregut veure, percebre alguna cosa damunt del llit. El meu cervell ho processa en un moment, però el resultat és aterridor: Una calavera, he vist un crani humà a sobre dels coixins de aquest llit impol·lut a on fa molt temps que no hi dorm ningú. Entre la incredulitat i l'horror, instintivament em faig enrere, però la paret , sòlida i freda m'ho impedeix. Quedo així amb l'esquena arrapada a aquest mur, incapaç de trobar una sortida a aquest horror. Mentre un formigueig s'escampa per tot el meu cos i les ombres es tornen amenaçadores, el cabell se m' eriça i quedo paralitzat. El terror m'impedeix moure ni un sol dit, ni una sola cama a la recerca d'una escapatòria d'aquest malson.
Sento una clau remugant en el pany. Després de l'ensurt inicial se m'encén el llum de l'esperança: Em venen a alliberar!. La meva tia entra d'una revolada a l'habitació i m'ordena que surti. No em faig de pregar i mentre passo pel costat del llit a on, evidentment no hi ha res. La dona tanca els finestrons preservant l'alcova dels embats de la tempesta.
El so llarg i indignat del clàxon d'un camió em treu de sobte del meu encanteri. He arribat a la carretera que mena a Londres sense gairebé adonar-me'n i per poc no em salto l'stop. Després de l'ensurt m'incorporo a la calçada una mica esporuguit. En unes hores arribaré a Heathrow. El meu vol surt a tres quarts de set cap als Estats Units. Quan torni a la feina, quan la tasca em sembli repetitiva i feixuga viatjaré mentalment a les terres altes, als turons esventats, al paisatge verd amarat de la pluja que el fertilitza. Sentiré la tempesta que s'acosta, el vent suau carregat d'humitat, la rítmica cantarella de l'aigua caient sobre la vall.


Comentaris

  • aaa | 19-07-2007

    Sinceritat:

    En primer lloc, dir-te que la novel.la romantica rollo bronte m'avorreix sobiranament. La trobo lenta, empalagosa, naïf i sobrevalorada, tot i ser rica en matissos, olors, sensacions i paisatges. La trobo prosa d'hermetisme cerebral, amb el pobre organ donant voltes a tot el que veu, sent i toca, però condemnat a viure en una època on el temps corria tan lentament que podies sentir com creixia l'herba.

    En segon lloc, m'encanta com escrius, tens clar el que vols dir, i, suposo, hauràs begut de fonts diferents a les meves (jo soc del 78), però aquest relat, tot i notar-se la cura amb que està escrit, amb que escollies les paraules, amb la que pintaves la pèrfida albión i els seus olors, peca de ser una mica tediós, i de no portar enlloc, doncs desconeixem molt del protagonista i de la seva situació.

    Conclusió: Tot i ser d'un tast exquisit, no m'agradat gaire, però el teu estil es deixa notar prou per poder-lo llegir.


    Roarscach

  • Molt ben escrit.[Ofensiu]
    Massagran | 16-05-2007 | Valoració: 9

    M'agrada molt com has descrit el paissatge. Talment sembla que hi hagis viscut (per mi que no hi he estat mai). A més has aconseguit crear-me nostàlgia de la pluja i la terra mullada avui que a Viena hi ha un llençol de núvols i he sortit de casa emprenyat per no poder anar en bicicleta a la feina.
    Gràcies

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

373573 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...