NÚVOLS

PEL cantó del nord, més enllà de les Comes, on hi ha el polígon industrial que envolta l’eixamplat i vell cementiri municipal, baixava un cel cobert d’un gris afòtic, com de zenc.

Els més vells del poble mai havien vist cosa semblant. Aquella rara foscúria a ple migdia era quelcom insòlit. El transit aclaparador d’aquelles hores, reduïa atemorit l’habitual i excessiva velocitat al seu pas pel centre del poble.

En qüestió de menys d’una hora, s’aclarí aquella grisor fantasmal per aparèixer, entremig d’un cel mig il·luminat pel Sol, uns núvols enormes, durs i sòlids, tremendament foscos i negrosos com el carbó de coc.

Unes hores més tard, aquella nombrosa nuvolada creixent i horripilant com de ciment armat i ferro colat negrós, s’anà precipitant vertical, pesada i fragorosament per damunt d’on passaven; tant en el petit poble com el seu municipi, comarca, província... i tota Catalunya... Alhora que, mitjançant les contradictòries i tòxiques informacions pels mitjans i xarxes; també succeïa arreu del món... La fi era imminent.

Una nova i regeneradora sòlida capa cobrí aquest minúscul, violent, mesquí, atroç, corromput i ridículament adotzenat planeta blau, per convertir-se més o menys com la germana gran de la Lluna. Sense un bri de vida ni de maldat... Restà per sempre més solitària com tants i tants planetes i estrelles arreu de l’Infinit i fosc Univers...