Nuez de Kola-Coca

Un relat de: llpages
Filadèlfia, Exposició Mundial del Centenari del Cotó i la Indústria, tardor de 1885. John Stith Pemberton acaba de paladejar un xarrup del licor de la casa Aparici, Sanz & Ortiz que s’ofereix als visitants de l’estand espanyol. Quan s’empassa el líquid fosc, un xarop negre diluït amb aigua, les sensacions que li arriben al cervell es tradueixen en una sola paraula: eureka! Alguna cosa li diu que es troba davant del Sant Grial que tant ha estat perseguint: una beguda refrescant present a qualsevol taula parada i a la vegada un elixir medicinal que preservi la salut. Està segur d’haver identificat la presència de la coca, gran estimulant i afrodisíac, i de la nou de cola, que a les propietats anteriors hi suma efectes digestius, cardiotònics i diürètics. Torbat per uns sentits que li diuen que està davant de quelcom excepcional, s’esforça en controlar la seva eufòria interior i es disposa a assabentar-se de qui ha gosat d'avançar-lo en aquesta cursa cap al beuratge màgic. Però no hi és a temps.
- Senyor... –l’interpel•la un home baixet però d’aspecte eixerit en un anglès pronunciat amb la boca massa oberta i arrossegant les esses.
- Pemberton, John Stith Pemberton – respon un xic sorprès per una segona frenada a les seves intencions, estarà perdent els reflexes del negociant?
- Senyor Pemberton, si em fa el favor, coneixeu la malura de la fil•loxera? Perdoni la gosadia, el meu nom és Bautista Aparici, d’Aielo de Malferit, província de València, Espanya.
- La fil•loxera? No tenim notícies d’aquesta malaltia als Estats Units, segurament els nostres ceps són més resistents, però desconec el tema - li respon amb sinceritat però alerta, molt alerta per cap on pugui derivar la conversa.
- A això anava, senyor Pemberton. La fil•loxera és una plaga que està fent estralls als camps d’Europa, i a València no en som l’excepció. A les nostres vinyes ens agradaria de provar el cep americà per veure si no n’és atacat. Vostè sap qui ens en podria exportar? – li espata ansiós, que s’ha proposat de tornar a casa amb una solució a l’actual desastre.
Una bombeta s’il•lumina dins la ment del senyor Pemberton. A tenor de la llum que emet, més tèrbola que clara, tot apunta a un tracte gens equitatiu, d’aquells que més aviat escombren cap a casa. Ceps a canvi de la fórmula que acaba de tastar. Com sigui, al preu que sigui.
- En sóc el principal productor del país, per a servir-lo – menteix amb un somriure que faci agafar confiança.
- Perfecte! El convido a provar la resta dels nostres licors. Hem de tancar el tracte el més aviat possible, que me’n torno cap a Espanya demà passat – i li ofereix una copeta amb una mà, mentre amb l’altra selecciona una ampolla de les que ha portat fins aquí.
John Stith Pemberton arrufa el nas de manera dissimulada, que quasi no té temps per a idear un pla. Però la necessitat aguditza l’enginy, i la seva resposta fou el primer pas d’una cadena d’objectius perfectament definits, amb una fita final: saber els ingredients i com s’elabora aquest refotut líquid, que tan bé passa.
- Cap problema, benvolgut senyor. La introducció d’aquesta espècie americana requereix d’uns coneixements experts que abasten des d’un estudi preliminar del sòl fins al tacte a l’hora de recollir els raïms, passant per un rec molt exacte que asseguri el creixement adient de la planta. Pot comptar amb mi per accedir a aquesta engrescadora tecnologia, i estic disposat a acompanyar-lo fins al seu país per aplicar-la sobre el terreny immediatament. Si reeixim en l’empresa, no dubti que els seus beneficis poden disparar-se en situar-se en una posició avantatjosa respecte la competència – explica neguitós, que tot apunta a l’èxit de la missió.
Aquestes darreres paraules sonaren a música celestial al senyor Aparici, però encara se li van posar les dents més llargues al senyor Pemberton.


A Aielo de Malferit ja fa dies que la gent fa bullir l’olla. L’arribada d’un americà és tot un esdeveniment per al poble, acostumat a la presència d’algun capitost molt de tant en tant. Se sap que l’acolliran els amos de la fàbrica de licors i que hi ha un negoci fabulós en marxa, encara que se’ls escapen els detalls. Els més entenimentats intueixen quelcom relacionat amb l’elaboració dels espirituosos, mentre que els més agosarats ja parlen d’unes núpcies transatlàntiques entre la filla gran del senyor Aparici i el petimetre de marres, un enllaç que obriria els mercats americans als productors d’Aielo, tot un somni per a qualsevol comerciant.
Al capvespre, quan la tartana apareix pel camí principal, la polseguera que aixeca no és impediment per a bescanviar opinions sobre l’aspecte del nouvingut: que si gras, que si sec, prou alt, un xic baix, calb, amb clenxa exagerada, són alguns dels punts controvertits de l’animada conversa. No hi fa res que estigui a punt de fer-se de nit i que els fanalets amb prou feines il•luminin l’entrada al casalot, és de domini públic que la fantasia popular és l’origen de les rondalles més imaginatives.
Després d’unes hores de repòs forçat per tanta estona de sacseig sobre un carro cobert amb una senzilla lona blanca, la recepció està programada per a l’hora de sopar. El senyor Pemberton s’ha de refer d’un mareig provocat pel trontollar sostingut del transport per tracció animal, sumat a massa estona sense menjar res.
- Senyor Pemberton, tasti de nou la nostra beguda estrella, la "Nuez de Kola-Coca". Se li atribueixen qualitats tant digestives com tòniques, està aconsellada contra l’astènia post gripal, l’anèmia, les infeccions, les febres i les pulmonies, entre d’altres malalties. Una copeta després dels àpats es posa la mar de bé en aquests casos, fins i tot com a mesura profilàctica. Faci el favor d’assaborir-la acompanyant el cafè i les pastes típiques com els rotllets d'anís, els carquinyols i els mantegats – i li allarga una safata curulla de les típiques llaminadures.
El senyor Pemberton comença a tenir greus problemes per entendre el que li diuen. I no és perquè l’anglès de l’amfitrió soni un xic més lent i se li enganxin les vocals després d’una fartanera superba, sinó que més aviat entre el tastet de marrasquí, la copeta del curaçao, la mica de menta, l’aniset, el didal del “perfecto amor”, el del “placer de damas”, les gotes del “cualquier cosa”, el xarrup de les “lágrimas del contribuyente”, dos dits de la “leche de vieja”, els ponxos de rom i els gotets dels famosos “escarchados” d’anís i conyac, la seva barrera hematoencefàlica està més destrossada que les tanques d'obstacles després d’una cursa del Grand National. Per això, quan es retiren a les habitacions assignades, després d’un dia esgotador i d’un sopar no menys atabalador, el senyor Pemberton quasi no pot dir ni bean (fava en anglès).
Ben entrada la nit, quan la Vicenteta arriba a la mansió d’en Bautista Aparici, ja és massa tard: aquest ha estat del tot incapaç de recordar que, en una setmana normal, avui dijous li tocava cita amb la seva amant. Els encants de la Vicenteta són un revulsiu per al ja no tan fogós senyor Aparici, el qual tira de les virtuts de la "Nuez de Kola-Coca" per eixorivir sensacions prohibides amb una amant que és una vertadera artista. Els dijous, la dona del senyor Aparici juga a les cartes amb les amigues al casino de la plaça, una timba que s’allarga fins a altes hores de la matinada, quan es repassa l'actualitat més rabiosa d'un llogarret on es comenta fins la darrera xafarderia. El que passa és que l’arribada del senyor Pemberton ha trastocat els plans del senyor Aparici i aquest darrer s’ha oblidat del tot de la Vicenteta, fins el punt que ha cedit la seva cambra secreta al convidat aconsellat per la seva dona, qui s’ha excusat de la partideta amb les comares per assumir el paper de la perfecta amfitriona. L’embolic està servit.
- Bauti, i si obrim el llum? No sé, et trobo canviat... - fa la noia així que s'esmuny al llit del seu suposat estimat i comença a fer ús d'unes mans entremaliades.
L’americà només pronuncia tres paraules "Oh, my God!", però ho fa a cada embranzida de la Vicenteta, encamellada sobre seu. Sort que el senyor Pemberton reacciona amb rapidesa i aconsegueix ofegar un crit d’alarma així que aquesta obre el llum i descobreix amb qui està cardant veritablement.
- The laboratory, please! Quickly, where is the lab?! La-bo-ra-to-ri! – li xiuxiueja l’estranger a cau d’orella mentre subjecta el cap de la xicota des del darrera, tapant-li la boca, amb una presa de judoka expert. Però no hi ha resposta per al malfactor, qui no en té prou de tenir la santa barra de buidar la bossa dels ous de manera gratuïta, que encara vol fer espionatge industrial com una vulgar Mata-Hari. Tot d’una, amb una mossegada incisiva (està dotada d’una boca molt ben ensinistrada, potser no tant en aquest sentit, però no menys efectiva), la fembra aconsegueix desfer-se del braç presoner i corre esverada cap a la porta de la cambra. Es fa fonedissa cap al distribuïdor principal, perseguida pel seu manso accidental i accidentat, ambdós lleugerament tapats per un llençol, emulant als protagonistes d’una tragèdia grega a punt del fatal desenllaç.
Així que ella engrapa el pany de l’habitació diametralment oposada, obre la porta d’una revolada i frena en sec abraonant-se sobre la barana del llit de matrimoni amb el que acaba de topar.
- Bauti, qui recollons és aquest home! I què hi feia al nostre llit?! – s’exclama la noia en ple atac de nervis, provocant un ensurt tan gran en els ocupants del catre que ambdós, senyor Aparici i senyora, fan un bot que quasi els incorpora alhora, un senyal d’educació que els honora. Evidentment, el senyor Aparici ha quedat blanc com la cera i és la seva dona qui agafa el toro per les banyes.
- Bauti? Què vol dir això, de Bauti? Qui és aquesta donota?! Quina vergonya!! – i el bosc de rul•los que corona el seu cap, d’estètica semblant a una falla indultada, tremola com un arbre de fulles seques pel neguit que l’envaeix.
- Rosita, no és el que sembla, deixa’m explicar-t’ho tot... – intent fallit del marit, mascle acorralat, de sortir-se per la tangent.
- Com goses justificar a aquest lloro amb plomes empeltades? Bauti, quan fa que em vas prometre que la deixaries per fugir plegats a Pernambuc? O és que no tens el que has de tenir?! – contraataca la Vicenteta, que en verborrea no la guanya ningú.
- Mala bèstia! Com goses parlar així al senyor Aparici! Ara tastaràs el meu xarop! – i engrapa tot d’una el got d'aigua de la tauleta de nit sense sortir del llit, per emprar-lo com a arma ofensiva llençant-lo qual granada militar (amb sorpresa detonadora, que és en aquest continent on acostuma a reposar-hi la dentadura postissa de la mestressa).
L’enfrontament inevitable fa un gir inesperat quan el senyor Pemberton s’interposa en la trajectòria del míssil transparent (o no tant si ens fixem en el que hi viatja dins) i rep un cop al clatell que quasi el deixa mig estabornit. La Rosita té un ensurt de cal déu, que una cosa és estomacar una meuca i una ben altra atonyinar un americà ric del cagar i amb un cos apol•lini. Els segons de desconcert que paralitzen l’acció punitiva són aprofitats per la mateixa víctima per treure’s el seu darrer as de la màniga (bé, és un dir, que en John amb prou feines es tapa les vergonyes...).
- My darling, I love you! – i s’abraça a la Vicenteta, la besa efusivament davant del malparat matrimoni i la força a abandonar l’habitació sobre les seves espatlles, amb el lògic sacsejament de cames i braços de la noia per desempallegar-se de la tenalla; estalviem-nos les grolleries que van sortir de la pecaminosa boca de la Vicenteta, em veig incapaç de reproduir-les per si hi ha criatures llegint.


Com que la muller d’en Bautista no entén ni un borrall d’anglès, el míster ha doblegat el genoll davant d’ella, amb el cap cot i sostenint la mà dreta de la senyora entre les seves, en una postura de penediment total que ha guanyat el cor de la Rosita, embadalida davant d’un acte de contrició tan expressiu com ranci per part d’un personatge que representa per a ella el que la imatge d’una marededéu a una monja pietosa, una devoció cega. Les explicacions a la senyora Rosita per part d’un americà impecablement abillat i perfectament clenxinat, entre mal traduïdes i tergiversades pel mateix marit present en l’aclariment dels fets, van reconduir les aigües que havien sortit de mare, i la pobra dona va donar per bons uns raonaments que només feien que fiançar unes banyes com una casa de pagès. Així que la mestressa abandona el despatx on s’ha representat la comèdia, hi ha un esbufec de relaxament a duo per part dels que resten asseguts en l'estança.
- Senyor Pemberton, vostè ha salvat el meu matrimoni, li ho estic eternament agraït, demani’m el que vulgui – certifica amb cara de xai degollat el senyor Aparici, rendit a la perfecta jugada de l’americà.
- Oh, don’t mention it! – li respon el guiri mentre se sap que el té agafat pels ous.
- Miri, li lliuraré el secret del nostre licor més apreciat, la “Nuez de Kola-Coca” – i li allarga un sobret blanc segellat.
El senyor Pemberton està parat, que veu que de nou aquest homenet li treu avantatge en el tracte. Ni té temps de replicar, que en Bautista torna a la càrrega.
- No es pensi que li estic prenent el pèl, després del que vostè ha fet per a mi. Si em vol creure, barregi el contingut d’aquest sobret en el seu xarop dissolt en aigua i deixi que faci el fet. Li asseguro que aconseguirà una beguda amb una acceptació universal! - i el senyor Aparici aixeca els braços enlaire, un signe que es pot interpretar tant d'eufòria encomanadissa com d'aviar-lo del despatx com si fos un vulgar porquet tafaner.
Així que en John Stith abandonà Aielo de Malferit, el soci del senyor Aparici li tirà en cara la imprudència que havia fet en lliurar a la competència la darrera troballa del laboratori de recerca.
- Com has pogut donar-li a canvi de res la barreja d’àcid cítric i soda? Ja ets conscient que aquesta mescla incorpora unes bombolletes a la Nuez de Kola-Coca que la farien encara més atractiva quan es servís ben freda? – li etziba a la cara el seu col•laborador més proper.
- Escolta, Ricardo, que ja saps que la beguda, tal i com està elaborada ara mateix, és acceptada per tothom, i qualsevol petit canvi faria perillar el seu èxit popular. Amb el que costa fidelitzar el client, i la crisi galopant de la fil•loxera, no em vinguis amb innovacions, ara! - i en Bautista clou així la invectiva contra el seu soci. Retallar en recerca adduint èpoques de vaques flaques és un error tan freqüent com fatal, tal i com el temps va acabar corroborant.


El que s’esdevingué després és prou conegut. L’any 1886, John Stith Pemberton va enregistrar la fórmula de la Coca-Cola als Estats Units, la llavor d’un imperi que ell no va arribar a veure mai, donat que traspassà quasi dos anys més tard. Els ceps d’importació van resultar resistents a la fil•loxera i la destil•leria llevantina va poder seguir amb el negoci fins ben entrat el segle XX. Les cròniques no poden precisar si la fórmula de la Nuez de Kola-Coca era quasi idèntica a la de la Coca-Cola, sembla que la diferència rau en unes bombolletes que fan de la darrera “la chispa de la vida”. El que sí és cert és que a València queden fervents partidaris de rebatejar la seu d'aquest imperi, la ciutat nord-americana d’Atlanta, amb el nom més just de New Aielo of Malferit.

Lluís Pagès

Dedico aquest relat al meu amic i col•lega Juan Francisco Caturla Javaloyes, químic i lletraferit inquiet, qui va sembrar la llavor d'aquest relat amb un extraordinari suggeriment, com quasi tots els que fa.


Comentaris

  • De llestos sempre n’hi ha.[Ofensiu]
    jcaturla | 24-04-2012

    Lluís, has descobert la verdadera raó del èxit de la Coca-Cola. No son les fulles de coca (que ja no em porta), ni es seu caràcter digestiu; son les bombolles.
    Com se li va acudir al agosarat d’en Bautista Aparici de donar-li al malfactor espia Pemberton aquella bosseta amb la barreja màgica de cítric i soda?
    Va ser aquest fet el que va canviar el destí d’Aielo-Atlanta. I tot per un tema de banyes, que el llit es el pitjor camp de batalla per un empresari.
    Ara que acabo de veure perdre al Barça davant del Chelsie, el teu relat en porta aquell tuf amarg que gairebé sempre envolta les grans proeses dels valencians, dels catalans i dels espanyols en general. Ho fem molt bé, som uns genis, a base d’esforç ho tenim gairebé a punt... però s’ho acaba emportant un altre que sempre resulta que es una mica mes llest, el llest de torn.
    No hi ha manera de deixar de ser un país de segona, tanmateix el teu compte si que es de primera.
    Per acabar em sento orgullós d’haver pogut engrescar el teu geni creatiu amb aquesta xafarderia valenciana i em sento molt ben pagat, una dedicatòria!
    Gràcies sinceres,
    Joan

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

995 Comentaris

295331 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.