Nova realitat

«Estic farta d’aquest home!»

Em vaig despertar amb la veu de la meua dona al cap, provinent del que semblava un malson del qual no hi recordava res més. En obrir els ulls, em vaig trobar amb la mirada dura d’Ariana, gitada al meu costat en postura fetal.

Després d’observar-nos mútuament en silenci durant uns segons, la vaig escoltar parlar amb contundència de manera sorprenent, atès que no va obrir la boca en cap moment: «Mira’l... I quin alficòs de marit que m’ha tocat!». De seguida, es va alçar enèrgicament i va eixir de l’habitació.

Vaig romandre al llit, tractant d’assimilar els fets, encaixant les paraules de la meua dona en el context de la nostra relació i veient la coherència de tot el conjunt. Mentre m’arribava l’olor del café que Ariana s’estava preparant, pensava en que feia temps que tenia la sensació d’un rebuig seu cap a mi. I ara, un poder telepàtic sobrevingut m’ho ratificava amb certesa absoluta. Perquè jo havia escoltat clarament la seua veu, primer en la transició del son a la vigília i, després, ja completament despert. O potser havia patit una estranya al•lucinació? Diuen que hi ha gent que escolta veus inexistents... No és possible que m’haguera imaginat allò que, fàcilment, podia intuir?

De sobte, em vaig adonar que ella m’observava des del llindar de la porta de l’habitació, deixant descansar el seu pes en el marc en una postura estèticament atractiva. Tenia una expressió d’amargor i fermesa alhora. Mentre ingeria el café, m’arribaven les seues paraules nítidament: «Si és que, a més d’hipòcrita, ets un ignorant egocèntric. Acabes d’adquirir la telepatia i et creus l’únic en el món amb eixe poder. Si em pense que només faltaves tu...».