Noticia intrascendent

Ja feia temps que havia esclatat la crisi de les "vaques boges" i vaig llegir al diari: "Avui comença el sacrifici dels grans bovins". Humà com sóc, me'n vaig compadir. En la meva insignificància poc hi podia fer, de manera que em vaig posar a redactar una carta adreçada al diari per protestar-ne, tot adoptant la visió del propis protagonistes (tal com ha de ser). I perquè no es pensessin que era una broma. hi vaig afegir uns mots previs de justificació.
"A risc de que no em cregueu el que segueix és una traducció -sui gèneris - això sí, però fidel - dins el possible -. No pretenc fer empassar a ningú que ella m'ho ha dit a cau d'orella ni en un sopar, però mentre em contempla amb la seva mirada líquida, tot movent a pistó, amb moviments circulars la mandíbula inferior, amb el morro humit, i el posat entre displicent i resignat, de tornada de tot, es com si els meus propis pensaments rebotessin en la seva testa i me'ls retornés passats a través dels seus ulls rodons de vaca. Es aleshores que em dono compte que allò que penso ja no es meu.
La Blanqueta viu a un cop de roc de casa, la veig cada dia i ella, es clar, no em fa cap cas. Com a màxim gira les banyes cap a mi i em mira un moment, sense interès, tornant tot seguit a abaixar el morro i a dallar l'herba amb fruïció. Passa de tot amb una gran serenor. Si te algun ensurt fa un trot curt i dissimula tornant a menjar com abans i fent veure que no ha passat res.
Hi ha qui diu que les vaques tenen una mirada estúpida. Pot ser, però si tinguessin intel·ligència, serien com nosaltres i és possible que hagin arribat a la conclusió de que no val la pena. No són tan estúpides.
Per això el mon vist des de ulls de vaca en ressalta l'estupidesa, la falta d'intel·ligència, vaja !, d'aquella cosa de que tan presumim. I arribo a la conclusió de que fer-nos preguntes estúpides es un comportament intel·ligent. Ningú com una vaca pot respondre-les, i amb la nostra pretesa intel·ligència traduir-les sense trair-les. Es com mirar l'immeditat del mar, ara tranquil, ara crespat, a través un ull de bou, amb ulls de vaca.
Ignoro si es possible publicar la carta d'una vaca, o si fóra convenient. Potser algú que també escrigués es podria sentir ofès en cas que alguna de les opinions d'aquesta podessin semblar més sensates que les seves. No tindria res d'estrany, però sempre podria argumentar que una opinió assentada sobre quatre potes té més base que una que no es recolza sinó en dues. Encara i pot haver una altre dificultat: no deu tenir DNI i a la filiació crec que només te un número, com un agent de l'autoritat.
I perquè us ho envio?. Senzillament, observo que últimament les vaques compten molt a les nostres vides, i un mitjà de comunicació obert cal que reculli els punts de vista de totes les parts.
En fi, per si serveix, us dono les meves dades personals, però sense responsabilitzar-me de les seves opinions que, encara que abans fossin meves, ara ja no ho són. Son de vaca.
Tot brandant la testa escèpticament,

DE L'ESTABLE ESTANT
Us semblarà insòlit, però espero que ho entengueu: Només demano justícia pels meus. Sé que no hi tinc dret, encara que he nascut, visc i treballo en aquesta terra, sempre li he estat fidel i l'estimo. He donat la meva sang pels vostres fills, pels meus i pels fills dels meus. No sé mugir més que en català, m'ajec a l'ombra dels nostres pins i no faig cas a oms ni Olmos que només cerquen un protagonisme de fulla caduca.
Ara ens liquiden d'un tret a la nuca. En diuen un "sacrifici" (Abraham ja va donar aquesta excusa) La mateixa cosa feta a la vostra de nuca, en dieu un vil assassinat terrorista. Soc jo qui us haig de dir que som genèticament quasi idèntics? Desprès, als forns, ens convertireu en farina i ens aprofitareu per fer ciment. No us sona això, encara que no sigueu jueus? Presumiu de tenir el cervell més gran de la creació, i nosaltres, que es veu que el tenim esponjat, mai faríem aquestes humanades.
No sóc estúpida, rumio molt, i sense reprimir-me, puc dir el que em surt del braguer: tinc aquesta llet. No sé de lleis, i així obeeixo aquelles que els meus gens porten escrites; a vosaltres en canvi, tan cerebrals, se us han esborrat i feu i desfeu constantment noves lleis, a caprici, sense que cap us faci profit.
Per sort, el meu amo, en Ramon, em tracta bé: em deixa un bon tros per pasturar amb les meves dues companyes i jo li dono llet pels seus vedells; el pobre!. Ara ho té magre, però em segueix aixoplugant. Es un bon home. Nosaltres estem vacunades contra la vilesa i jo, pacíficament penso viure molts anys.
Però si un dia em toca, i en Ramon no hi pot posar remei, tancaré els ulls com la vaca cega i, sense mala llet, me'n aniré sense dir ni mu.

La Blanqueta

Vaig comprar el diari del divendres, però per mala sort aquella setmana un conflicte escolar, dues intoxicacions alimentàries i una picabaralla política havien acaparat l'actualitat. Son coses que poden passar, però el dilluns ho publicaran.
El dilluns vaig comprar el diari segur que el crit d'angoixa dels rumiants hi sortiria destacat, però s'havia cremat una fàbrica el cap de setmana (per sort sense danys personals) i l'equip local havia guanyat contra tot pronòstic i havia pujat fins als primers llocs de la taula. Afegint-hi a això que l'edició del dilluns es més reduïda, no va quedar espai. Es qüestió d'acceptar les coses tal com venen i esperar al divendres.
El divendres vaig fullejar totes les planes fins a arribar a la tira de còmic del final, vaig tornar a la primera i ho vaig repassar, aquest cop llepant-me l'índex abans de passar cada fulla doncs ja se sap que venen molt premsades, i al arribar al còmic tenia la polpa de l'índex tova i em feia una mica de coïssor.
Vaig triar el cànon de Pachebel, em vaig estirar al sofà i desprès de posar-me un col·liri a cada ull vaig tancar-los suaument mentre m'arribava la música a través dels auriculars en un ambient de penombra. El pit em pujava i baixava relaxadament, els muscles se'm anaven afluixant fins al més l'últim i desconegut i la ment s'abandonava per deixar penetrar-se per les realitats mes subtils.
Sense ser conscient del temps que havia passat em vaig aixecar amb moviments de cambra lenta i, sense pressa, procurant prolongar l'estat catatònic a que havia arribat, vaig tornar a passar totes les fulles de la primera a l'última fent a cada una el mateix exercici de concentració, ara global ara local, per tal que fos impossible que res em passés per alt. Fins arribar a la tira de còmic on vaig descobrir set errors en el mateix personatge dibuixat a la primera i a l'última vinyeta.
Convençut que el resultat de la primera inspecció era el bo, vaig decidir canviar d'estratègia. Vaig tornar a escriure al diari.
"A risc de que no em cregueu el que segueix és una noticia fidedigna. El meu nom té poca importància i si us els digués tampoc em creuríeu. Se de bona font que es prepara un crim horrorós, un genocidi a nivell nacional e internacional, un extermini premeditat i sistemàtic. Milers de ésser indefensos, la majoria emigrants d'altres països o descendents d'emigrants ja aposentats seran assassinats d'un tret a la nuca e centres d'extermini distribuïts arreu, sota l'aparença de centres de producció alimentària. Per molt increïble que sembli aquesta operació està essent coordinada i dirigida per les autoritats del nostre país, amb el consentiment de les forces polítiques i beneïda per intel·lectuals que ho justifiquen sota l'argument d'extirpar la por i el rebuig que genera la diferència dins de la societat.
Si jo ho he pogut saber i altres no, es degut a que pel meu aspecte no es fixen en mi i parlen confiats davant meu. Es pensen que són tan llestos que els que no som com ells ens prenen per beneits. El que segueix és un resum prou fidedigne d'una conversa que vaig captar entre els cervells de l'operació i un científic estrany que no hi estava d'acord....
------------

Al dia següent, un escamot de mossos antiavalots reforçats per desactivadors d'explosius, patrulles rurals de la Guardia Civil, agents del Cesid i de la Força Delta dels EEUU van envoltar casa meva. No van picar; van esbotzar la porta directament. Jo era ajagut al sofà amb el cànon de Pachebel a les orelles. La Blanqueta rumiava a un cop de roc de la meva cadena hifi, un ramat de xais pasturava a l'altre cantó de la carretera.
Hi ha coses per les que val la pena viure. Les vaques això ni ho rumien: ho tenen molt clar.
L'ofici d'escorxador professional, és un invent molt humà.