No toquis la poma, Eva.

Reprimir instints és una condició que hem hagut d'assumir i tractar de païr per tal de socialitzar a nivells molt amplis (mundials, de fet: l'ésser individual en comunió amb la resta d'éssers -o almenys els de la seva espècie i estatus social), i arribar a l'evolució tronada i accelerada en la que ara ens trobem.
Tanmateix, potser aquesta vertiginosa velocitat ens ha dut a la tendència de no processar aquestes repressions amb el currículum psiquiàtric desitjat; potser, fins i tot, aquestes petites frustracions derivin en trastorns i fòbies en alguns individus -a qui no es pot culpar de la degeneració en la que ens trobem.

L'instint més primitiu i poc factible per la construcció d'una societat organitzada, és el de copular. Siguem realistes: no seria gaire pràctic que anéssim fornicant pel carrer amb persones qualssevol i a tota hora, sempre que ens vingués de gust (Qui passaria una jornada laboral sencera sense provocar una orgia o dues?).
A la lluminosa Grècia eren pràctics sense deixar-se de banda el seu arrelat hedonisme. Calia organitzar-se bé per ser la regió més avançada culturalment, però tampoc pagaven el preu del viure amargats. I és potser així que es van consolidar el que podríem anomenar els fonaments de les vacances: unes festes Menors a la primavera per tal que els ciutadans gaudsissin d'una mica de disbauxa, que els preparava també per les festes Majors a la tardor, per no perdre el costum de descansar una mica. En aquestes festes, de les que ningú en podia revelar els aconteixements una vegada passades, no eren ni del tot noves ni tenien un calendari casual: estudis etnobotànics afirmen que se celebraven durant l'apogeu micòleg de diversos tipus de bolets al.lucinògens (alguns apunten que podria ser l'estrofaria cubensis per les menors i l'amanita muscària o el claviceps purpurea -percursor de l'LSD- per les majors), que usaven per a parlar amb els déus al Temple d'Eleusis, essent un dels ingredients del 'kiqueón', la beguda que usaven en els rituals.

Si a això hi sumem que les festes eren sobretot de caràcter agrícola i de celebració de la fecunditat en general, i la tradicional adoració grega a la divinitat Bacus, amarat de vi i excessos, i encara ens atrevim a afegir-hi que durant aquells dies la gent oblidava vergonyes i fidelitats, ens podem imaginar que devien ser uns dies força divertits d'orgies, bacanals espirituals, pornogràfiques i etíliques.

L'antiga Babilònia tampoc es quedava enrere: durant les festes de les Ases, de veneració a la mort i a la fecunditat, una bacanal només era el preludi d'uns quants dies d'excessos en els que tot s'hi valia.

Això sí: com que eren estadis de consciència que deixaven l'individu disfuncional, només es podien permetre aquests excessos durant les festes; la resta de l'any tothom a fer bondat: una bona manera de ni eliminar ni fomentar les activitats instintives. Potser això mateix, a un nivell repressor més elevat, es pugui comparar amb els carnestoltes del catolicisme?


O sigui que tampoc ens anava tan malament la cosa. Però bé, l'evolució avançava cada vegada a velocitats més escandaloses fins que, d'entre altres coses, apareix (i perdoneu-me per tornar-lo a mencionar) el catolicisme; suposo que no cal explicar-ne les conseqüències.

O: analitzem-nos ara: Els bolets són considerats una droga (bé, algun individu obert de ment podria anomenar-ho substància psicoactiva enteògena) que consumeixen els gamberros i les persones perdudes -que, a més a més (!!), fumen marihuana!
El vi, la sang de Crist, amb la resta de begudes alcohòliques, ha canviat el seu paper dins la cultura, assumint que els seus efectes anul.ladors només es poden experimentar lliurement en certes ocasions socialment acceptades.
No podem copular amb qualsevol i no és recomanable manifestar els nostres desigs carnals en públic. Aquest fet, en part, té una segona influència biològico-afectiva important: l'aparició de la possessivitat i de la gelosia, com a reguladors de natalitat i supervivència; l'establiment de lligams afectius amb la parella en qui veiem projectats els nostres desitjos i l'equilibri dels nostres defectes, el complement en qui projectem el passat (el progenitor) i el futur (la descendència, la supervivència -més endavant tot se soluciona amb un "No cometràs adulteri"). Aquesta complexa i fràgil estructura psicoafectiva trontolla quan l'individu se sent en constant competència amb d'altres. La norma social acceptada és, doncs, que copulem en privat i si pot ser amb no gaires persones més que la pròpia parella, per evitar dramatismes.
Ah, i... allò de les orgies... Bé: un caprici de pocs.


Un altre tema que també podria tenir una explicació genètico-social és el que he esmentat de passada al principi: l'aparició de fòbies per causa de les repressions dels instints.
Una visió força freudiana apostaria per dir que, ja des del complex d'Edip, l'individu ha d'aprendre a reprimir els seus instints per factors socio-culturals. Aquestes repressions físiques i psíquiques generen en la psique pors i frustracions, per l'assimilació apresa de que allò és 'dolent' i pot ser castigat (aquí apareix l'origen del tòtem i el tabú: l'eufemisme, el morbo). L'individu se'n defensa, doncs, desenvolupant una por o una fòbia, però com que el procés autorepressiu es debat entre la consciència i l'inconsciència, i entre un bé i un mal que sovint en l'infantesa tot just estem començant a desxifrar, es pot donar el cas que sovint allò al que li tenim fòbia és un mer objecte o concepte en el que la ment evoca l'altra cosa (la cosa dolenta i perversa a la que oculta amb un eufemisme -si no, el podrien castigar).

Però enmig de la confusió -i ja que som una mica degenerats- una pregunta a l'aire: és por o atracció?; És fòbia o morbo allò que ens remou les entranyes...?