No som de pedra

Dimarts i divendres. Són els dos dies de la setmana en els quals es confabulen les circumstàncies que afavoreixen l'engany. No és que no s'estimi el seu home però, de vegades, ella que és més jove que el seu marit, troba a faltar el vigor i les ganes que fa pocs anys li demostrava. El lloc on es produeix la desitjada trobada és el museu, la pinacoteca a on treballa. Dos dies a la setmana, entra a la feina amb cara riallera. Es passa les primeres hores del dia restaurant quadres, amb la mirada perduda, rodejada de tota mena d'eines, retocant teles amb un pinzell. Quan arriba l'hora de dinar surt esperitada, nerviosa, cap a un restaurant proper, on menja en una esgarrapada una amanida i carn a la planxa. Després torna amb pas apressat al museu,. obre amb la clau la sala annexa a on treballa i entra en el recinte. Ell ja és a dins, al bell mig de la sala dedicada a Dalí. (“Les càmeres només estan enfocades als quadres”, li va dir un dia el de seguretat quan ella es va interessar per la seva feina) Li dedica un somriure i se li apropa. L'abraça i li ressegueix aquells braços tan ben modelats. Està excitada des de fa una estona, només de pensar en aquell moment. Hi ha temps, gairebé una hora abans no obrin al públic. Es gira i li dona l'esquena. Magreja aquell cul rodó arrapant-se al seu cos. Es treu les calces que ja es comencen a mullar. S'aixeca la faldilla, s'ajup una mica i amb les natges ressegueix la seva cigala. Sent aquell contacte estremidor de la carn contra la carn, aquell membre dur com el marbre i passeja el seu sexe per tota la seva llargada, cada vegada més de pressa. Imagina que va en un autobús ple de gom a gom, empresonada entre homes que es refreguen contra el seu cos, des de totes les bandes, des de tots els racons. Sent com li ve l'orgasme, incontenible, entre l'excitació i la por de ser descoberta. Intenta retenir-lo, vol recrear-se en el plaer que la consumeix però també anhela el final. Està així només un instant, en un espasmòdic conflicte de desitjos. I esclata, es fon, amb els ulls tancats es desfà en un deliri acolorit al mig de les tenebres, s'agafa encara més al cos del seu amant, panteixa una estona...Es recupera, s'arregla i li somriu. Mira al seu voltant i veu quadres amb rellotges tous i flàccids. Al mig de la sala contempla una altra vegada el seu cos inert però dur com el marbre, una magnífica reproducció de mida natural de l'estàtua del David de Donatello.