NO PERDIS L'ESPERANÇA!

Un relat de: Rafael P. Lozano

No perdis l'esperança!


La rosada del matí va despertar-me en penetrar per la finestra entreoberta que vaig deixar en adormir-me. Molt lentament la claredat penetrava al meu dormitori. No m'atrevia a obrir els ulls, em resistia a despertar d'un dolç somni i em vaig complaure amb l'agradable calor que els llençols donaven a la nuesa del meu cos. Em vaig fregar els ulls amb ambdues mans i entre els dits vaig començar a visualitzar tot l'entorn del dormitori. Vaig observar el llum que penjava sobre el llit, i apartant les mans de la meva cara, vaig dirigir la mirada cap a la cadira que utilitzava com a tauleta de nit. El meu rellotge de polsera assenyalava les nou del matí. Vaig reaccionar de seguida i alarmat em vaig aixecar com un ressort, a les nou i mitja tenia una cita molt important en el centre de la ciutat. Vaig agafar els pantalons que la nit anterior havia deixat doblegats sobre el respatller de la cadira, amb les presses vaig fer caure el rellotge i els pantalons a terra. Les manetes del rellotge anaven avançant i sumant més minuts a les nou. Em quedava molt poc temps, assegut al terra em vaig posar els pantalons i en un no res, els mitjons i sabates.
Les nou i cinc: em que¬daven vint-i-cinc minuts per poder arribar puntualment a la cita. No disposava de temps per empolainar-me, solament per mullar-me la cara i una mica el cabell per poder pentinar-me. Vaig prendre la porta i vaig baixar a corre-cuita per les escales, un sisè pis em separava del carrer però no m'atrevia a utilitzar l'ascensor, devia més de vuit mesos de quota de la comunitat i m'havien prohibit utilitzar-lo. El mateix ocorria amb els rebuts del lloguer, l'amo del pis m'havia amenaçat amb desnonar-me. Però aquella important cita anava a solucionar-ho tot, la meva vida canviaria: un bon lloc de treball en una multinacional anava a permetre-m'ho.
Molt de pressa vaig anar cap a la boca del metro més pròxima, era el mitjà de transport més ràpid i no podia permetre'm tenir un cotxe. En l'entrada em van oferir un diari gratuït, el vaig prendre sense aturar-me. Precipitadament vaig baixar per les escales del suburbà, ja havien transcorregut onze minuts. El trajecte sota terra duraria uns dotze minuts, més tres des de l'estació al lloc de la cita en sumaven vint-i-sis, és a dir: que encara em sobrarien quatre minuts: formidable!
Des de l'andana vaig veure que l'indicador digital informava que faltaven tres minuts per a l'arribada del pròxim tren. Això retallava el meu temps. Només em sobraria un minut: seixanta segons! Bé, bé, vaig pensar, això és suficient. Arribar un minut abans a una cita important és el més convenient, el just.
Em vaig veure reflectit en els vidres de la porta del vagó. Amb les presses m'havia oblidat la corbata, em vaig arreglar el coll, estava molt malament planxat, com la resta. Però allò no havia de suposar cap desavantatge per al desenllaç de l'entrevista. Havia superat ja dues proves anteriors, havia resultat pre-seleccionat per al lloc i aquella entrevista era rutinària: la que s'acostuma a fer després de finalitzar unes proves de selecció. Només serveix per concretar les meves funcions i convenir el sou. El fet de no portar corbata no anava a alterar res, probablement l'entrevistador tampoc la portaria, encara que els caps de recursos humans acostumaven a anar molt ben vestits. Vaig mirar el meu rellotge, anava bé de temps. El tren s'havia detingut en una estació i hi va haver intercanvi de passatgers. L'andana quedà buida i el vagó ple, però les portes romanien encara obertes. Ja portàvem dos minuts aturats, allò no era normal, ja havíem d'haver reemprès la marxa. Havien transcorregut tres minuts més. Vaig mirar-me un altra cop el rellotge, el temps s'anava consumint. S'apropava l'hora de la meva cita. Un retard seria difícil de justificar davant del cap de personal d'una important empresa. Anava a donar una mala imatge, no anava a fixar-se si portava o no corbata, però que arribés tard, era del tot injustificable. -Maleït metro! -vaig remugar- per la seva culpa arribaré tard a la entrevista que pot canviar la meva vida, perdré la feina que pot solucionar els problemes de la meva trista vida. Quin desgraciat que sóc!
Quatre minuts, el metro portava ja quatre minuts aturat. La gent començava a estar inquieta i jo a posar-me molt nerviós. Pels altaveus de l'estació va sonar un escruixidor avís: -senyors passatgers, el servei quedava interromput per avaria! -¡Quina fatalitat! -Ara sí que ja podia acomiadar-me del nou treball. Arribar quatre o cinc minuts tard podia justificar-se però arribar més de mitja hora tard, no!
No em rebrien, em dirien que el cap de personal estava ocupat, que estava reunit o qualsevol excusa per no rebre'm. M'haurien exclòs. Quina tragèdia més gran, ara havia de buscar una pa¬rada d'autobús. No podia ser, allò no podia passar-me a mi! Tanta mala sort no podia ser.
Vaig sortir a la superfície, vaig burxar les meves butxaques a la recerca d'unes monedes per telefonar des d'una cabina. El meu mòbil no portava suficient saldo, solament podia rebre trucades. Trucaria i els explicaria el succeït, segurament ho comprendrien. O això és el que jo esperava. En doblar una cantonada en vaig trobar una, afortunadament estava lliure. El temps m'apressava, ja eren les 10:10. La suor va començar a relliscar-me pel front, vaig marcar el número de la multinacional, transcorreguts uns interminables segons es va sentir un contestador automàtic que oferia diverses alternatives:
-Marqui un si vol...marqui un dos si desitja... i marqui tres si... Si desitja una altra consulta o parlar amb un altre departament esperi uns moments i parlarà amb una operadora... Es va sentir un soroll metàl·lic: la màquina s'havia empassat les dues monedes que havia introduït, les dues úniques monedes de 50 cèntims que tenia. Es va tallar la comunicació Que desesperant! Em vaig quedar paralitzat i sense saber que pensar. Ja era inútil que em presentés, tot estava perdut!
En aquell moment va passar un autobús, en un lateral portava l'anunci d'una pel·lícula o d'una novel·la, que deia una cosa així com : No perdis l'esperança! Allò semblava un missatge dirigit a mi. Una mena de missatge sublimal que un tipus de transport públic m'enviava per compensar les dificultats que m'havia sotmès el metro. Com que no tenia rés més a fer em vaig disposar a anar a l'empresa. Explicaria el que m'havia ocorregut i, que passés el que Déu volgués.
Vaig anar passejant i sense presses, la distància era llarga. Ja no m'importava arribar a les onze o a les dotze del migdia. Que més donava, però induït per la frase publicitària vaig arribar fins el meu destí: un edifici altíssim en plena Diagonal de Barcelona, potser tindria quinze pisos d'alçària. Un gran vestíbul estava protegit per un uniformat porter, assegut darrere d'un escriptori envoltat de la tecnologia més alta: monitors de circuits tancats de televisió, aparells de megafonia, centraleta de telefonia, i munts de sobres de la correspondència diària a classificar. Li vaig explicar qui era i el motiu de la meva visita. Després de teclejar un ordinador va preguntar-me: -Vostè és el senyor...? Doncs hi ha un missatge per a vostè, va respondre. -El senyor que tenia amb vostè una entrevista a les nou i mitja d'aquest matí no ha pogut presentar-se i li prega el disculpi i demana es presenti el pròxim dimarts a la mateixa hora...
Vaig quedar d'una peça. Que alleujament tan gran, després de la meva odissea i sofriment. Això volia dir que encara tenia la meva oportunitat...la gran l'oportunitat de la meva vida.

Rafael P. Lozano
2 d'abril de 2009


Comentaris

  • Angoixant[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-04-2009 | Valoració: 10

    Fas patir una mica, al teu protagonista i, com no, al lector que viu les seves peripècies.
    Al final, deixes una porta oberta al'esperança.
    Hauràs de continuar el relat. No ens pots deixar sense saber si aconseguirà la feina.
    - Joan -

  • M'ha agradat molt la teva...[Ofensiu]
    Romy Ros | 08-04-2009 | Valoració: 9

    història, per la temàtica i com ho expreses. Acabes patint amb el protagonista les ironies del destí, però aquest últim bri d'esperança que mai s'ha de perdre m'ha emplenat de vitalitat igual que al protagonista. Et seguiré llegint!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: