no molesteu!

L'home està asegut al banc de la vella i solitària andana amb posat indolent. No vesteix parracs, però, la seva roba indica que ha dormit més d'una vegada amb ella posada.
M'hi apropo i li dic:
_ ¡Hola bon dia!, ¿qué fà molt que espera el tren?
_ No l'espero, (em respòn amb una veu àtona)
_ Es que jo l'he d'agafar ¿sab?
_ Cada ú agafa el que vol o pot.

En tot moment no s'ha mogut ni un milímetre. Si no fós pel moviment dels seus llavis diria que he parlat amb una estàtua.

M'aparto i des d'un banc proper miro aquella figura hieràtica que sembla formar un tot amb el banc. Observant-lo bé m'adono que no està tant immòbil com sembla: el braç dret penjant per redera del respatller del banc, amb un lleu moviment pendular va llençant el que semblen molletes de pa.
Al cap d'una estona una parella de pit-roigs ve i es posa a picotejar amb tota tranquil.litat. Quan ja s'han atipat pujen pel braç de l'home fins a l'espatlla, un d'ells acostant-se fins arribar frec a frec amb la galta sense afaitar. Allà s'estarrufa i s'aclofa com si fós el millor reser del mon.

L'home continua immòbil, però, el rictus amarg de la seva cara s'ha suavitzat i una intensa lluïssor il.lumina els seus ulls.