No era com a les pel·lícules

Plou, però la noia recolzada a l'única cantonada il·luminada de la plaça no es mou per a res. L'aigua la mulla tota, gota rera gota, fins a deixar-li la roba del seu vestit curt i mig cenyit, xop, arrapat completament al cos, mostrant molt més les seves formes. No està gaire malament.
Encén el cigarret tapant amb la mà dreta el llumí per tal que la pluja no l'apagui. Fuma amb desgana, però és que no té res millor a fer, i tampoc pot tornar al cau que té per casa.
Avui encara no ha fet cap client. No pot anar amb les mans buides al seu macarró sinó és que vol acabar amb una pallissa que la deixa ben baldada i que, a més a més, no li evita de "treballar" la nit següent.
Ja n'està farta, d'aquesta vida. Encara no entén com es va poder posar en aquest "ofici". En el seu moment no li va semblar malament. Es pensava que podia ser com a les pel·lícules on, la protagonista, que també feia de meuca, coneixia un ric jove i maco, s'enamorava i, després de deixar "l'ofici", es casava feliçment. Però no, la realitat no és així. "L'ofici" és dur i bèstia. El de menys no és vendre's el cos i fer l'acte sexual amb qualsevol tipus repugnant. El que realment importa són els cops, les hòsties que el seu macarró li dóna quan no li porta la recaptació adequada i, a més a més, per postres, ha d'acabar dormint en un cau de mala mort on el guix humit de les parets cau de mica en mica formant-ne clapes.
El llit, l'únic moble "decent" de l'habitació, no és més que un vell matalàs mig arnat damunt d'un somier que amb prou feines li queden tres o quatre barres que l'aguanten. Això sí, com a mínim està cobert per un conjunt de llençols blancs, nets, rentats cada matí per la portera de l'edifici, una bona dona que mira de fer tot el que pot per ella, tot i que gairebé ni ella mateixa en pot viure.
Una misèria total regna al país. Aquesta guerra ja dura massa. Cinc anys! i encara no s'ha acabat.
Ja no plou. La cantonada il·luminada per l'únic fanal de la plaça és buida...no, no és buida...però com si ho fos. La noia jeu morta a terra amb els cabells mullats i embrollats, amb la roba mig esquinçada dels pits. Una navalla li travessa les costelles pel darrera de l'esquena.
És matinada i un regueró d'aigua que baixa pels costats de les voreres dels carrers de la ciutat arrossega una petita bossa que, de vegades, s'entrebanca per culpa de les deixalles de la gent. No se sap de qui és. Quedarà en l'anonimat.

FI