L'aniversari

Un relat de: Nuri R. Marinel-lo

T'ha tocat. Hi has d'anar per nassos. Un altre any igual. Tots cap al restaurant endiumenjats, com quan éreu petits. Et preguntes si no es pot anar vestida com sempre, per celebrar un aniversari. Doncs no, sembla ser que en aquesta família no. O sigui que no et queda més remei que acompanyar ta mare als grans magatzems i comprar-te un vestit d'aquells que ella considera que és "com cal". "I què caram vol dir exactament aquesta expressió?". En fi, per sort avui heu aconseguit trobar-ne un d'aquestes característiques. A tu no t'acaba de convèncer. És negre. Si més no, és senzill. Això sí, quan arriba el dia et negues a posar-te el collaret de perles que ella et diu que t'escauria d'allò més bé.
- Però mare! Que jo només en faig 18! I aquest collaret és per a més grans - i li ho dius així perquè no s'ofengui.
Per sort teva no insisteix amb el tema i, quan arriba l'hora, us dirigiu cap al restaurant.
Tothom ja és allà: la tièta àvia Maria, mua-mua; els avis Miquel i Joana, mua-mua, mua-mua; l'avi Tomàs, mua-mua; els tiets Esteve i Aurora, acompanyats del meu únic cosí que tot just té cinc anys i és d'allò més insuportable, mua-mua, mua-mua i un "que t'han regalat una nintendo?".



El dinar ha anat prou bé. Els tovallons ja arrugats resten damunt la taula, junt als plats de postres i les copes de cava mig plenes. Només queden per fer-se les fotos de rigor que la mare vol tirar amb la càmera digital que fa uns mesos el pare li va regalar per al seu aniversari. La seva nena, o sigui jo, no es podrà mai oblidar "d'aquesta magnífica entrada a la majoria d'edat", tal com ella va dir en algun moment, si no recordo malament. "Serà cursi!", penso.



Això és tot el que recordo després de trobar-me en un calaix vell de la còmoda de l'àvia Joana una d'aquelles fotos: Jo entremig d'ella i l'avi Miquel. I aleshores, fixant-me bé, m'adono que ambdues gairebé anàvem vestides igual. Només ens diferenciava el fet que ella portava el collaret de perles i duia el cabell recollit amb monyo. Em mira amb aprovació mentre l'avi, amb un dels seus corbatins preferits, ho fa cap a la càmera. "Quin parell de dos!" Me'ls estimava, tot i que eren una mica carques...



FI

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    diesi | 25-04-2007

    Bé, suposo que quan jo faci 18 anys em passarà una cosa semblant xD. Una pregunta, els canvis de narrador són intencionats? És que comences parlant referint-te a una segona persona i després parles en primera :S això potser fa despistar una mica, però el relat està molt bé, m'hag agradat.

    b#NaT#b

  • aaa | 25-04-2007

    un bon relat, que gairebe tothom ha viscut, d'una manera o altre.
    dues recomanacións:

    - segueix escrivint. quan mes millor.

    - No posis mai FI al final d'un relat. Deixa que les ultimes paraules nedin a l'aire, i quedin al subconscient del lector mentre acaba de paladejar el que ha lleguit. mai acabis un relat, que sempre hi hagi una espurna de continuació, d'incertesa...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: