La noia de la sala

Un relat de: Nuri R. Marinel-lo

Tot i que vaig arribar uns deu minuts tard a la projecció d'aquella pel·lícula que tant m'havien recomanat, a l'hora de la veritat, l'única cosa clara que vaig treure d'aquella sessió va ser quelcom aliè a ella: la mirada perduda de l'acomodadora que restava repenjada a la paret sota el llum tènue vermellós que hi havia al costat dret de la sala, al principi de les escales que duien al segon pis.
L'escena era talment com un quadre que crec recordar haver vist d'Edward Hopper, anomenat "Cine de Nueva York" o cosa per l'estil. En ell recordo que la noia era rossa amb els cabells ondulats i anava vestida amb un uniforme que m'havia recordat el de l'Espirou, encara que el d'ella era negra amb una franja roja vertical al costat de cada un dels camals dels pantalons, complementat tot amb unes sabates negres. Un model típic dels anys 30-40. I, com ja he dit abans, el més important raïa en la seva mirada perduda dirigida cap al terra, però sense que ella mateixa s'adonés cap a on ho feia. Plenament absorta en els seus pensaments. I, si realment et passa com a mi em va passar que tens uns dies d'aquells que per més que intentis concentrar-te en el que de debò havies anat a fer allà, de ben segur que o bé marxes o bé et dediques a passejar la teva pròpia mirada per la sala adonant-te que, a part del fet que gairebé no sou més de set o vuit espectadors il·luminats per la poca llum que desprèn la cinta, el més important d'allà és aquell personatge que, si no arriba a estar amb els seus pensaments en un altre món, així que haguessis arribat se t'hauria acostat amb la llanterna i t'hauria ajudat a cercar un seient enmig del pati de butaques. Però no, la noia d'ara, la que treballa al Coliseum de Barcelona també es repenjava a la paret amb la mateixa actitud... encara que aquesta, a diferència de la d'en Hopper, i perquè l'època és una altra, duia rastes i anava amb texans.

FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer