I ara què?

PIM!
PIM!
PIM!
PIM, PIM, PIM!
PIM, PAM, PIM, PAM, PIM…
– Ai parets! Quin mal! Però què està passant aquí!
PIM, PAM, PIM, PAM, PIM…
– Còxis! Quina manera de despertar-me!
– Tú rai que no reps! Ai, ai!
PIM, PAM, PIM, PAM, PIM…
– Què vols dir?
– Vull dir que a qui estan estomacant a base de bé és a mi! Ai, ai! I cada vegada més fort! Ai!
PIM, PAM, PIM, PAM, PIM…


– Quèfff? Jafff f’ha afabat!
– Si et plau, pots abaixar la veu, crec que la closca està a punt d’explotar-me?
– Offf, síffff, pefdófff…
– I ara per què parles així?
– Sefurament, pefquè m’han deifat fet un cau de corcs!
– Ja deia jo. I, per cert, no hauràs vist per aquí una de les meves ròtules? Amb tant de terrabastall m’he desllorigat tot i estic intentant recompondre’m.
– Ho fento, ferò jo no finc ulls! Et serfeix la llum fe fa lluna que m’enfre fels forats?
– No gaire, la veritat, tingues en compte que jo tampoc tinc ulls.
– I com fo farèm fer safer què ha fassat?
– Jo mateixa us ho diré!
– I tu qui ets?
– Sóc l’aranya que t’omple les parets de teranyines.
– Perfecte, doncs surt a fora i a veure què descobreixes.
– Fí, furt a fora. A feure què fassa!


– Ja està, ja torno a ser aquí. Tot i que no he pogut veure massa. Ja és fosc.
– I què, i què?
– Aifò, i fè i fè!
– Parlant amb un llimac d’aquí a la bora, després d’interpretar les seves paraules embabosades, dedueixo que us traslladen de lloc.
– A tots dos?
– Voldràs dir a tots tres, oi? Perquè jo ja estic acostumada a les mides de les cantonades d’aquest i als foradets dels teus ossos. No sabria fer les teranyines a cap altra racó!
– I ara! Quina mala pensada! I com s’ho faran per trobar-me els parents que em venen a visitar per Tot Sants?
– Aifò, aifò! I a mi fi em frobarà fer freure’m la fols?
– I jo que sé! Només sóc una aranya!
– I jo només un esquelet!
– I fo nofés un nínfol!


(Tots tres) – I ara què?