Una tarda, dia de l'espectador

Un relat de: Nuri R. Marinel-lo

Dimecres, dia de l'espectador. Pel·lícula francesa subtitulada. Es tanquen els llums de la sala i comencen a aparèixer els crèdits. T'adones que és en blanc i negre. Penses: "A veure si serà de l'any de la catapum!!!". Però no, el crèdit que apareix a continuació et diu que és feta a principis d'aquest any. "Buf!!!" fas per a tu. Primer fotograma: un vell assentat, en un banc d'un parc, llença molles de pa als ocellets. "Va, ja comencem bé, segur que serà un rotllo!", tornes a pensar. "Potser serà millor que quan acabi les crispetes me'n vaig". Continues menjant. L'escena encara no ha canviat. El vell continua en el mateix lloc i amb la mateixa acció. De sobte apareix un vailet i li diu no sé què de : "Qui est vous?" o una cosa semblant. Ni tan sols has tingut esma per llegir la traducció, i el teu francès no és que estigui gaire fresc. Les crispetes sembla que no s'hagin d'acabar mai. Però, continues segut en el teu lloc perquè et trobes en una d'aquelles poques ocasions en què trobes una posició comodíssima a la butaca. Quasi bé t'arribes a dormir i tot. Només que, per por que el veí del costat et vegi, no ho fas, i si t'hi quedes serà involuntàriament.

Com que seus al darrera de tot, per mantenir-te despert, decideixes començar a tirar (d'una en una) crispetes als de les butaques més davanteres. Amb les primeres no passa res, però mica en mica la gent comença a malparlar contra ta mare o qualsevol altre dels teus parents. Tu continues la guerra crispetera mentre no sàpiguen, amb certesa, qui és que els metralla i, interiorment, et rius. Al cap d'uns minuts optes per parar; no sigui cas que et descobreixin i et duguis un castanyot. Tornes a posar els ulls a la pantalla. "Caram, el vell ja no hi és!!!" Ara és un matrimoni que es discuteix. A veure si la cosa es comença a animar!!!", et dius. És un matrimoni jove però pobre. Això ho saps per la cabana on viuen: parets que havien estat calcinades i netes ara mostren el totxo i alguna què altra teranyina. "Qu'est-ce que tu t'as pensé? Seulement tu est une pute!!! Une femme de la rue..." diu el marit que va vestit amb uns pantalons apedaçats als genolls i una samarreta plena de llànties. "Moi une pute!!! Et toi, qu'est-ce que c'est toi? Tu est un..." li va responent ella que va amb una trista bata de dona de fer feines. "Va, m'he equivocat, és un altre drama familiar", dius mentre finalment optes per alçar-te de la butaca per sortir de la sala després d'haver llençat al terra la maleïda bossa de les crispetes feta una pilota. La teva sortida és "aclamada" pels insults dels altres espectadors. A continuació, després d'haver traspassat les cortines que barren la llum de l'entrada a la sala, l'acomodador et veu sortir i et diu:
- Adéu senyor/-a Pere, Jaume, Tomàs, Maria, Núria, Marta... Ja veig que la pel·lícula d'avui no li agrada -.
- Adéu. No, avui és molt dolenta. Me'n vaig a casa a mirar la tele, potser hi facin alguna cosa una mica menys poca-solta.
- Sí miri, el partit del Barça-Madrid.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: