Narració als morts

Un relat de: Nuri R. Marinel-lo

Aquell matí, quan estava fent classe de geografia, entrà el conserge de l'institut i demanà per mi. Havent sortit de l'aula, m'explicà que em trucaven des d'Amèrica pel telèfon de baix i que segui-dament m'havia de posar a l'aparell perquè es tractava d'una cosa molt urgent. En arribar a la con-sergeria vaig agafar l'auricular.
- Digui'm ? ─vaig preguntar.
Resultà ser que eren els del Pentàgon que em necessitaven urgentment; que estava a punt d'esclatar una Segona Guerra de la Secessió i que jo era l‘única persona al món que podia evitar-la.
Després de sortir corrents de l'institut, d'anar fins a l'aeroport amb taxi i d'arribar als Estats Units (tot això pagant-ho els americans), vaig poder arribar al Pentàgon. En poques paraules em van ex-plicar els problemes que hi havien (eren els mateixos que tingueren quan va esclatar la Primera Guerra de Secessió).
Francament, jo no sabia què fer ni què dir-los però tothom esperava que jo els donés una solució. Finalment, després de pensar-m'ho una bona estona, vaig expressar-los la meva reflexió:
− La veritat és que no entenc com persones com vostès em necessiten a mi, una noia de disset anys, perquè els hi arregli un problema tan greu com aquest, ja que només pensant que la majoria dels països sud-americans són comunistes i que haurien de ser ajudats per la Unió Soviètica (doncs l'única diferència que hi ha entre la Primera Guerra de Secessió i aquesta que està a punt d'esclatar és que avui, el món està dividit en dos grans blocs, comunistes i capitalistes (excepte algun país neutral) i que a la més mínima guerra pot començar la Tercera Guerra Mundial) i vostès, els nord-americans, serien ajudats pels països capitalistes, més val que excloguin aquesta idea. A més a més, si un dels problemes que hi ha és el del color de la pell, l'única cosa que s'ha de fer, és pensar: "No podia jo haver nascut negre, o groc, o vermell o... etc.?".
Després d'haver-los-hi fet tot aquest discurs, van adonar-se que jo tenia raó i decidiren no fer cap guerra. I, a mi, en van pagar el viatge de tornada.
De sobte vaig sentir la veu de la mestra de geografia que em deia:
- Ei, tu! Què és això d'adormir-se a classe? ─Em vaig despertar tota sobresaltada, vaig mirar el rellotge, només faltaven cinc minuts perquè sonés el timbre de sortida; vaig acabar d'agafar els últims apunts i quan sonà el timbre, vaig recollir tots els meus estris de la taula i la jaqueta del pen-jador. Tot baixant les escales (i parlant amb les companyes) em vaig distreure i em vaig entreban-car amb la mestra de ciències naturals; se'ns caigueren les coses que dúiem cada una a les mans; mentre les recollíem em vaig disculpar, però quan ho feia, vaig veure que en el diari que ella duia hi havia un titular a la portada que deia:
"GRÀCIES A... S'HA EVITAT LA SEGONA GUERRA DE SECESSIÓ ALS EEUU"
Li vaig donar els últims papers a la mestra i vaig seguir el meu camí fent-me unes quantes pregun-tes: "M'ha passat de veritat o ha estat un somni? I, si m'ha passat de debò, per què no posava el meu nom en el diari? O, és que tot això li ha passat a una altra persona i jo… Perquè sinó, com és que ningú em felicita per tot el que he fet?

2014

Avui, 12 de febrer de 2014, un home m'ha aturat davant d'un aparador i m'ha preguntat:
-Ets la NOIA que l'any 1988 ens va salvar de l'última Guerra de Secessió?
Naturalment m'ha sorprès que després de vint-i-sis anys, una persona del carrer (i que no conec de res) em faci aquesta pregunta; però, per assegurar-me que es referia a mi, li he contestat:
- Que em podria dir el nom de la NOIA?
- Núria Ribas Chiola ─m'ha contestat sense dubtar.
Aleshores, he esclatat a riure. No em podia creure que en aquell moment, en aquell lloc i en aquella hora, m'estiguessin parlant d'aquell fet que des de feia vint-i-sis anys jo no havia acabat d'esbrinar si m'havia passat a mi o a una altra persona, ni si havia estat un somni o havia estat realitat i els diaris no havien escrit el meu nom (ni cap altre) per qüestions de seguretat. Tot seguit li he preguntat:
- Qui és vostè?
L'home s'ha posat la mà dins l'americana i ha tret un sobre que m'ha entregat tot dient:
- Aquí té totes les respostes.
S'ha girat d'esquenes i ha marxat com si res no hagués passat. Jo, amb el sobre a la mà, m'he que-dat ben atònita mirant com s'allunyava. Només quan ha tombat per la primera cantonada he tornat a la realitat i m'he guardat el sobre dins la bossa que sempre duc penjada a l'espatlla dreta. Tot seguit he continuat el meu camí fins arribar al periòdic on treballo de reportera (això mentre no haig d'anar a cobrir una informació de l'exterior, ja que principalment sóc corresponsal de guerra).

El meu món

Bé, em sembla que ja és hora que us expliqui una mica com sóc, on visc i què he fet du-rant aquests vint-i-sis anys.
En fi, començaré per parlar-vos del meu aspecte físic: Tinc 43 anys; faig un metre setanta; peso seixanta cinc quilos; calço un trenta-nou i la talla dels meus vestits, pantalons, cami-ses, etc., és la 42 (això, mentre no siguin talles estrangeres). Sóc morena i tinc els ulls verd clar (no els comparo amb una altra cosa verda perquè cada persona hi diu la seva); segons els companys de feina, el meu nas és un nas avesat a créixer cap al cel, és a dir que és un nas repeló; els meus llavis no són gaire carnosos; però tampoc amples o molt prims (tam-poc us penseu que fan fàstic, eh?); finalment, les meves orelles... ara que m'hi fixo, no se pas com són, ja que sempre les duc sota la cabellera (això no significa que no les dugui netes, que cada vegada que em dutxo (una o dues vegades al dia) me les netejo). Tinc la cara una mica allargada i de la testa en surten un cabells arrissats que solen tapar-me les orelles i el front. Diuen que sóc una d'aquelles persones amb aspecte juvenil, que no apa-rento 43 anys, sinó cinc o sis menys. El meu cos és d'atleta. En les hores lliures que tinc (si tot va bé, unes quatre o cinc a la setmana) faig natació i atletisme.
D'altra banda, diuen que sóc una dona molt oberta, però jo crec que una mica introvertida també. Quan tinc temps, m'agrada sortir amb els amics a la nit... "Avui haig d'anar a la festa d'aniversari de la Carlota i encara no sé què regalar-li... potser...". Oh! ho sento, estava pensant en veu alta, perdoneu. En fi, continuaré allà on ho he deixat: Sóc soltera, però tinc un fill de 17 anys. Quan en tenia vint-i-sis em vaig ajuntar amb un noi de vint-i-vuit, i del nostre amor nasqué en Gregory (amb "y" grega perquè en Pau, el seu pare, és escocès).
Fa un any en Pau va marxar (no cal que us expliqui el perquè, perquè no us interessa). Abans de marxar-se però, li vam preguntar a en Greg (així anomenem el nostre fill) amb qui dels dos volia viure. Ens va dir que fins que no s'independitzés, un any viuria amb en Pau i un altre amb mi; i com que en Pau va tornar a Escòcia, així aprendria dues llengües a la vegada. Com que vam trobar raonable la seva decisió, va fer-ho així. I en aquests moments es troba amb el seu pare.
Ara us donaré la meva targeta, després us explicaré com és el lloc on visc, en què treba-llo i on treballo. Tingueu:

Núria Ribas Chiola
Periodista


París, 148 àtic - 08036 Barcelona

Com podeu veure, visc en un àtic. Vaig triar-lo perquè m'agrada viure a la ciutat. Des d'aquí dalt sembla que totes les persones es puguin agafar com si fossin ninots que... En fi, suposo que és un sentiment que totes les persones tenim alguna vegada, tot i ser una mica egoista. Aquest és immensament ample, rectangular (100m de llarg per 100m d'ample); té una saleta (la part més gran), tres habitacions (una de matrimoni i dues de senzilles); finalment una cambra de bany i una cuina (no cal que us digui les mides de cada una de les habitacions perquè no estic escrivint un catàleg d'àtics en venda). Sobre com el tinc decorat només cal que us imagineu uns mobles de fusta, uns butacons còmodes i folrats amb una roba sedosa de color blau i amb unes ratlles dibuixades petites, primes i asimètriques de color negre, verd fort i taronja; la resta (quadres, tapissos, etc.) són d'estil hippy.
I ara, us diré que el diari on treballo, es troba al carrer Viladomat núm. 80. Es diu "FULLS" i tan sols fa cinc anys que va començar a funcionar. Per arribar-hi cada matí a les vuit haig d'agafar el metro a l'estació de l'Hospital Clínic (la via verda), fer transbord a Sants-Estació (la via blava) i baixar a l'estació de Rocafort; aleshores, només haig de caminar uns metres per poder arribar a la redacció (nou, nou i quart).
Jo vaig començar a treballar en un diari als vint-i-cinc anys; feia de corresponsal de guerra o bé d'enviada especial per cobrir alguna informació important. Durant tots aquests anys he arribat a estar en quatre diaris (no dic els noms perquè això no és cap fulletó de publicitat); i finalment, el meu cinquè lloc de treball és el "FULLS", del qual us explicaré una mica com em vaig veure atrapada en l'aventura de la seva obertura: "Era la nit del 21 de febrer de 2009 quan uns quants amics de la Carlota vam anar a casa seva per fer-li una festa sorpre-sa d'aniversari. Vam arribar a casa seva i realment la sorprenguérem, ja que estava a punt per anar-se al llit. Una vegada li vam donar els regals i haguérem menjat i begut pastís i "champagne" (era autènticament francès) vam marxar tots a banyar-nos despullats a les platges de la Barceloneta (un lloc on anys enrere no s'hi podia anar perquè no estava gaire net, però que ja fa uns deu anys que està més net que una patena). En arribar, ens vam despullar i penetràrem en les nítides aigües del Mediterrani. Al cap de mitja hora començà-vem a sortir per estirar-nos sobre la sorra seca. Entre tots, anàvem parlant sobre diferents temes quan, de sobte, a un dels nois del grup se li acudí la idea d'obrir un diari entre tots nosaltres (tots som persones que ens dediquem a algun apartat que forma part d'un periò-dic: fotografia, redacció, etc.). Mig en broma li vam contestar: "Sí,
sí". Però al cap d'uns me-sos, em truca en Marc (és el noi a qui se li va acudir la idea) i em pregunta si vull formar part del nou diari. I, ja podeu saber quina va ser la meva resposta. Vam batejar-lo amb el nom de "FULLS" perquè el full és un dels principals estris d'un periodista".
I ara que ja sabeu l'essencial de la meva vida, ja us poc continuar explicant la meva histò-ria, no creieu?

El paquet

Una vegada he arribat a la redacció (Vid. últim paràgraf de la segona part, per si us heu des-pistat), m'he tret l'abric, la bufanda, els guants i m'he assegut davant la meva taula, obro la bossa i trec el sobre que m'ha donat aquell home. L'estripo per un costat i extrec el paper que hi ha dins; tranquil·lament el desdoblego i llegeixo l'única cosa que hi diu: "TAN SOLS TU".
El primer que he pensat és que tot plegat segur que es tracta d'un somni; ja sigui el que em va pas-sar anys enrera, com el que m'està passant ara; per això, decideixo tancar els ulls i tornar a obrir-los. Una vegada ho he fet, he pogut veure que no és cap somni, perquè el paper continua subjectat pels meus dits. Aleshores, he pensat en una altra probable teoria: "Tot això ─m'he dit─ es deu trac-tar d'una innocentada que t'ha d'estar fent un amic de l'institut on vas anar". Bé, ja se que això és una possibilitat molt remota, però prefereixo arribar a creure'm una cosa així, que no la pròpia rea-litat; és clar que al cap d'una estona m'he hagut d'enfrontar amb ella (amb la realitat, home!!!).
Una vegada m'he llegit per tercera vegada el paper, el llenço a la paperera fet miques.
- Ei, Núria! - és en Marc, el director del periòdic que em crida.
- Sí? ─contesto tot mirant-me'l.
- Vine que t'haig de dir una cosa.
Vaig cap allà. Tanco la porta del seu despatx després que ell m'ho digui tot fent un gest amb el cap.
- Digue'm.
- Has d'anar a la Xina a cobrir un reportatge molt important. Es tracta d'esbrinar un seguit d'esdeveniments sospitosos que estan passant per allà.
- Quins?
- Uns que m'han dit que sembla ser que poden arribar a portar una altra rebel·lió.
- Ah sí? Doncs jo no he sentit res de res. Només que la indústria xinesa està baixant en picat.
- Ah!!! Això no ho sabia, veus? ...Doncs bé, aleshores... Mmmm... Potser una cosa tingui a veure amb l'altra, què en penses? .
- Mmm!!! Si, potser sí.
- Doncs bé, esbrina-ho i aconseguiràs fer el reportatge de l'any!
- D'acord, me'n vaig a casa a fer les maletes i ràpid...
- No! ─crida deixant-me amb la paraula a la boca─ ves-hi ara a l'aeroport que allà ja t'espera la Carlota amb una maleta plena de roba i tots els estris necessaris per fer el viatge; has d'anar-hi ara, si no serà massa tard i les coses que hi estan passant van més ràpides que el vent.
- D'acord, adéu!!! ─dic tot tancant la porta del despatx. Passo volant per la meva taula i en un no res agafo les coses per sortir volant de l'edifici. En arribar a baix el carrer un taxi ja m'espera per anar a l'aeroport.
La Carlota està amb els bitllets a la mà davant de la porta d'embarcament. Pugem a l'avió.
En arribar a la Xina, em fan obrir la bossa a la duana; haig de treure les coses que hi duc dins.
De sobte, l'home que remena els meus objectes personals es queda mirant "el paquet" (la veritat és que ja m'havia oblidat totalment d'ell; es tracta d'un paquet que m'he trobat al damunt de la taula de l'oficina i que, quan he passat a recollir les coses, el dec haver guardat a la bossa inconscient-ment). L'agafa, l'obre (sense que jo el pugui veure) i, després de mirar el seu interior, crida algú; aquest algú, se m'aproxima i tot fent-me un senyal perquè el segueixi, m'introdueix al despatx del director de l'aeroport.
De l'ensurt que m‘he endut (rodolí!...perdo, continuo), no he pogut dir-li a la Carlota que m'esperi, que si es tracta d'alguna cosa greu, sigui una equivocació (és clar que suposo que ja s'ho suposa, valgui'm el joc de paraules).
Una vegada a dins, l'eixut director, bruscament i amb el més pur anglès, em diu:
- Segui!
Obeeixo sense piular.
Al cap d'uns minuts d'assabentar-se de quin és el problema pel qual estic al seu despatx, se'm que-da mirant fixament amb una mirada tan freda que, si les mirades matessin, jo ja estaria morta en aquest moments; fins que, finalment, decideix obrir la boca:
- És "VOSTÈ"?
Realment no és gaire explícit (oi?).
- Què vol dir?
L'home canvia la mirada freda per una de perplexa que traduïda en paraules, diria una cosa així: "no pot ser que no sàpiga de quina cosa li parlo".
- És que no sap de quina cosa li parlo? ─decideix preguntar-me.
- No, com no sigui més explícit
- Sí home sí, "VOSTÈ"! - em diu mig empipat.
Jo, ja començo a estar farta amb tant de "VOSTÈ", i aleshores ja bastant empipada, li dic:
- Però de qui caram m'està parlant? Què vol dir amb aquest "VOSTÈ"? Si el que vol saber és el meu nom, digui-ho d'una punyetera vegada, que jo no tinc tot el dia per dedicar-me a jugar a les endevinalles, eh! En fi - dic tota cansada - sóc Núria Ribas Chiola, i ara què vol? -.
Sembla que he agafat el xinès d'imprevist amb aquest discurset ràpid, curt i ple d'impaciència. Finalment quan torna en si, només se li acut dir:
- En efecte, és "VOSTÈ".
"Què, una altra vegada aquesta parauleta? ─em pregunto a mi mateixa tota emprenyada, tant, que el meu cap ja comença a treure fum─."
- Sí, veurà ─decideix parlar el xinès─ és que en veure-li "el paquet" que duu a la seva bossa, el duaner s'ha imaginat que era "VOSTÈ", la dona que esperàvem des de fa un parell de dies.
- ? ─m'he preguntat.

"Ah!!! ─m'exclamo dins meu─ es deu referir al paquet que em vaig trobar damunt la taula del diari; més val que li ho pregunti".
- Que potser es refereix a un paquet embolicat amb un paper morat que ha trobat un dels duaners?
- Sí, sí, aquest mateix.
- I bé, què li passa al meu "paquet" i a mi?
- Veurà ─em diu tot agafant prou aire per continuar explicant-─ és que fa un parell d'hores hem sabut que vostè venia cap aquí, a la Xina.
- I?
- Sí és clar, té raó... mmm!!!... Veurà, la qüestió és que tenim ordres concretes perquè l'ajudem en tot allò que necessiti.
- Bé, moltes gràcies, però es pot saber què hi té a veure "el paquet" amb tot plegat?
- Molt, molt hi té a veure; perquè evidentment, només podem ajudar-la en tots aquells moments en què "el paquet" hi tingui alguna cosa a veure.
"No sé, però tot això l'única cosa que em fa pensar és que els xinesos, cada vegada estan més to-cats de l'ala. Potser serà qüestió d'obrir aquest "paquet tan bon punt me'l tornin".
El xinès s'aixeca i m'estén la mà; jo m'alço i la hi xoco. Una vegada ja l'hem xocada i he sortit del seu despatx, m'han tornat "el paquet" (això ja comença a semblar el títol d'una cançó de La Trinca (un trio de cantants catalans de quan jo tenia disset o divuit anys)). Abans d'obrir el ja esmentat i reesmentat objecte, m'he dirigit a la Carlota que m'ha estat esperant tota aquesta ma-leïda estona, i li he demanat que sortim d'aquest diantre d'aeroport d'una vegada.
Bé, ara que per fi hem sortit d'allà i ja ens trobem en un taxi, agafo "l'objecte" (no penso mai més anomenar-lo "paquet"), el desembolico i em quedo perplexa en veure allò que aquest paper morat amagava; és una edició del famós llibre d'en Dostoievski "CRIMEN Y CASTIGO". "Però, què és això? ─em pregunto─ Què passa aqu...

2024

Mmm... Mmm... Sí, bé, començaré així i despr... Ah! Hola nois! Com esteu? Jo bé, encara que amb uns deu anys més damunt les meves espatlles (i de les vostres, és clar), però quant a la resta estic força bé.
Us preguntareu per què he tornat al cap de deu anys, oi? Doncs veureu, fa un parell de dies vaig trobar aquests fulls en els quals us estava explicant com vivia aleshores, què feia el meu ex-company, qui era el nostre fill i també us explicava una cosa que m'estava succeint en aquells moments i de la qual us vaig deixar a mitges, no? Doncs bé ara que he trobat aquests papers on us ho explicava, he decidit acabar d'explicar-vos l'aventura que vaig viure; abans però, m'agradaria explicar-vos no perquè sigui necessari per la història, per-què no ho és, sinó perquè m'agradaria narrar-vos com és la societat en la qual em trobo.
Mmmm... sí, veureu, la societat d'ara, és tot el contrari d'aquella que les pel·lícules futuris-tes, dels anys vuitanta del segle vint, prevenien. La societat d'ara, només es regeix per una dita: "VIU I DEIXA VIURE". És la societat que tota la meva vida he estat somniant; en ella, tothom fa el que vol sense necessitat de molestar els altres. L'única cosa obligatòria és la de dur els nens a l'escola fins que aquests tinguin la suficient capacitat per decidir si volen continuar estudiant o no (i el cert és que la majoria continua).
En fi, després de resumir-vos a grans trets la societat d'ara (m'agradaria que la veiéssiu), passaré tot seguit a la història del famós objecte o més ben dit en el misteri que radicava en aquella edició d'en Dostoievski. Per tant, demà (perquè ara m'estic morint de son, per-què ja són les dotze de la nit), començaré a narrar-vos la continuació d'aquella aventur... Uuaaa! bona nit nois, m'haureu de perdonar; fins dem... és que m'estic adormint... Zzzzzz!!!!!!

Continua la història

"Què passa aquí?" va ser l'última cosa que vaig escriure.
Sí, la veritat és que ara que ho recordo, mentre em feia totes aquelles preguntes, m'anava mirant el llibre i del llibre la Carlota i viceversa durant una bona estona; total, que ja us podeu imaginar la nostra cara d'estupefacció. Una vegada recuperades de la sorpresa, jo vaig ser la primera a parlar i si no recordo malament vaig dir una cosa com ara:
- Ostres tu, ja s'han avançat els Sants Innocents!
Només acabar de dir-ho, vam esclatar a riure com un parell d'histèriques; ben bé, semblava que re-bentéssim; fins i tot encomanàrem al taxista, que va haver d'arrambar-se a la cuneta per no acabar col·lisionant. L'apote
osi va ser total. Va haver de passar mitja hora perquè sinó nosaltres, sí el pobre home, pogués parar de riure i tornar a engegar el taxi per poder arribar al nostra destí. La Carlota i jo, encara vam estar rient com un quart d'hora més; allò que m'estava passant era increïble. Finalment, arribàrem a l'hotel LI TUANG, de tres estrelles i, després de pagar el xofer el preu de la tarifa més una bona propina (ja que un home tan simpàtic com ell feia estona que no el veia) vam anar directa-ment cap al taulell de recepció perquè ens donessin la clau de la nostra habitació. Després que l'amable recepcionista ens atengués, pujàrem a la cambra. Seguidament la Carlota em digué:
- Núria, val més que m'expliquis tota aquesta història des del començament, perquè amb l'únic que sé d'ella, em fa la impressió que darrera de tanta incongruència, hi ha quelcom de misteriós i peri-llós a l'hora.
- Sí. Tens raó. Serà millor que t'ho expliqui tot des del començament. Veuràs: "Fa vint-i-sis anys, jo estava a l'institut de...".
Vaig trigar unes dues o tres hores explicant-li aquella història fins tenir-la assabentada del més mínim detall. Una vegada vaig acabar, la Carla només va dir:
- Noia, no sé si creure't o no però, com que tinc moltes ganes de fer quelcom fora del normal, creu-ré tot el que m'has narrat i t'ajudaré a resoldre tot aquest embolic.
- Gràcies, però primer vull fer-me una bona dutxa, anar-me'n a algun restaurant típic d'aquests voltants i després ja veurem. Vens?
- I tant!
I, així ho vam fer; ens vam dutxar, canviar de roba i després fórem a sopar a un restaurant xinès (evidentment) que vam trobar tres avingudes més enllà. Cap a la una (havent aconseguit oblidar-nos d'aquella història) tornàrem a l'hotel i ens vam anar de dret al llit.
Encara dormíem, quan cap allà a les set del matí, ens despertaren uns cops que provenien de la porta; després de mirar-nos l'una a l'altra, la Carlota es va llevar i mentre s'anava posant la bata de dormir, anà a obrir la porta. Bouuummmm!!! Van fer tota una quantitat de polis en envair l‘habitació.
- On és ELLA? ─cridà el comissari.
- Per qui pregunta? ─vaig dir jo sortint del darrera d'un biombo adornat amb pintures que forma-ven rams de crisantems mentre em cordava la meva bata de dormir.
- Per la senyoreta Núria Ribas Chiola ─respongué el comissari tot girant-se cap a mi.
- Sóc jo, què vol? ─vaig respondre.
- Queda arrestada i, la seva còmplice també.
- Què...? - vam dir les dues a la vegada - es pot saber de què se'ns acusa?
- Au va, els dono cinc minuts per vestir-se ─digué ell tot eludint la nostra pregunta─ i mudes i a la gàbia. Només vestir-se, entesos?
En vista de la posició en la qual ens trobàvem, la Carlota i jo, vam assentir i ens vam anar a vestir sense gosar mirar-nos per por que algun d'aquells policies ens amonestés.
Sortírem d'allí igual que si fóssim uns d'aquells peixos grossos de la màfia que la policia, metralleta en mà, per fi havia aconseguit enxampar (ni el rei o l'ésser més poderós del món anava tan protegit, segur). Vam ser introduïdes dins d'una iogurtera i aleshores tot seguit cap a la presó de XING-XING on ens hi vam estar uns dos dies abans decidiren dir-nos res. Aquell lloc feia vertadera pena, tant, que fins i tot els polls que hi tenia van tenir temps suficient per envair tota la nostra persona... RAC, RAC, RAC (nois ho sento però és que només de pensar-hi ja em pica tot). Finalment, obriren la porta d'aquell antre i ens feren sortir amb un fort crit (en anglès, perquè si arriba a ser en xinès, encara ens hauríem cregut que ens insultaven). Caminàrem con un quart d'hora per tot de passadissos on, a banda i banda es podien veure centenars de portes que, probablement, cada una d'elles, presidien una cort de porcs (po-bres infeliços els que estiguessin allà dins; si encara estaven vius). A la fi van arribar al despatx del di-rector que es desfeia amb un munt de disculpes. La Carlota i jo (després de deixar-nos lliures i tornar-nos a l'hotel) arribàrem a pensar que aquell país no era la Xina sinó "el país de la Disculpa".
El director de la presó ens havia dit que s'havien confós, que es pensaven que erem unes contra-bandistes de drogues.
Quan vaig tornar a veure l'hotel em vaig recordar ràpidament del LLIBRE i, com que ens havien atabalat tant per ell com per arribar-me a fer creure que era algú força important, vaig pujar con un coet a l'habitació per veure si l'havien robat i, en efecte, el Dostoievski havia desaparegut de sota el meu matalàs. La Carlota estava recolzada a la porta mirant-me estranyada.
- M'han robat el LLIBRE!
- El LLIBRE quin LLIBRE? ─va contestar-me ella.
- Sí dona, sí, aquell... el Dostoievski!!!
- Què...? ─digué quedant-se amb la boca ben oberta.
- El vaig amagar sota el matalàs i ara ja no li tinc.
- No si, no en sortim d'una... I ara què? ─preguntà mentre acabava d'entrar i tancava la porta.
- No ho sé pas però, saps què et dic?, que ja n'estic cuita de tot plegat, i, per tant, l'únic que penso fer a partir d'ara, és dedicar-me a fer el reportatge que hem vingut a fer i després cap a casa s'ha dit ─vaig contestar-li molt empipada.
- Tens raó, jo també n'estic fins als nassos de tota aquesta comèdia; el que penso fer ara és anar-me'n a la dutxa per acabar de treure'm tots aquests polls que no m'he pogut treure a la presó i des-prés a dormir s'ha dit.
- Idem ─vaig contestar-li. I així ho vam fer. Mai havíem dormit tan planes.
Intent de reportatge i rebel·lió clara

Al dia següent ens vam llevar més fresques que una rosa.
Després de treure'ns les lleganyes, vestir-nos i esmorzar un parell de torrades amb mantega i melme-lada de móres, un suc de taronja i un cafè amb llet, baixàrem a recepció amb tot el necessari per fer el reportatge i, després d'entregar la clau al recepcionista, sortírem al carrer; paràrem un taxi i ens dirigí-rem a la borsa xinesa per assabentar-nos de l'estat en què es trobaven les accions industrials.
Mentre hi anàvem ens vam adonar que els carrers estaven abarrotats de gent; de tal manera que si en teoria, des de l'hotel fins a la borsa, normalment hi devia haver uns tres quarts d'hora, nosaltres en vam trigar dues (ja us podeu imaginar quant ens va costar). Finalment vam arribar i, després de pagar al taxista i baixar del taxi, veiérem tot de col·legues de l'ofici intentant fer la tasca que nosal-tres també veníem a fer. Però, què era tot allò que estava passant? (vaig pensar al veure que cap periodista podia entrar a l'edifici). Es veu que no podíem passar perquè la tensió que hi devia haver allà dins en aquell moment, devia ser tan forta que si, encara a sobre, entràvem els reporters amb els fotògrafs corresponents, podria crear-se un caos enorme. Ens van dir (els policies que bloqueja-ven la porta) que ens esperéssim fins a nova ordre.
Després d'allò, la Carlota i jo, vam tombar cua i com vam poder, ens arribàrem al bar més pròxim on vam seure en una de les taules, l'una al costat de l'altra, d'esquenes a la paret per poder observar l'enorme quantitat de xinesos que hi havia al carrer. Quan el cambrer ens va atendre, aprofitàrem per preguntar-li què estava passant; aquest, ens va contestar que estava a punt d'esclatar una re-bel·lió i que més valia que tornéssim allà d'on érem si no volíem tenir problemes. Però clar, la Car-lota i jo, com a bones periodistes no férem cas d'aquest advertiment i després de pagar la consumició que ens havíem pres, tornàrem a endinsar-nos en aquella massa de gent per poder tor-nar a anar a les portes de la borsa i veure com estava la cosa. Allà, no estaven ni millor ni pitjor que abans; això sí, l'única novetat que vam descobrir era un company del diari, en Pere, que segons ens va dir en veure'ns, havia vingut a treure'ns d'aquell país perquè en vista del panorama que s'aveïnava (la rebel·lió) més valia sortir d'allà sense el reportatge que sense el cap.

A l'ambaixada espanyola

Després de travessar tota aquella riuada de xinesos, d'arribar a l'hotel, de fer les maletes a corre cuita i d'anar el més ràpid possible a l'aeroport per agafar l'avió cap a casa, resultà ser que no po-díem agafar-ne cap perquè tot el personal de l'aeroport havia marxat a iniciar la rebel·lió (mai ho hauríeu dit dels xinesos, oi? Doncs sí, sí. Es veu que de vegades també era un poble irresponsable, perquè mira que deixar tirats allà, a tos els estrangers, no és que donés una bona imatge, eh?). Vist aquell panorama, tots els estrangers que estàvem allà (3 anglesos, 2 italians, 4 iugoslaus, 6 france-sos, 10 americans, 1 africà, nosaltres tres i alguns més que ara mateix no recordo) vam decidir anar a les ambaixades corresponents per així poder estar deslliurats de tot perill i mirar de trobar la ma-nera de tornar a casa. Nosaltres tres com és normal, vam anar a l'Ambaixada espanyola.
Una vegada vam haver arribat (no us penseu que va ser fàcil, ja que els carrers anaven plens de xinesos que corrien d'un costat a l'altre cridant histèrics no sé què sobre que morissin els del partit polític que hi havia al poder (això mig ho va poder desxifrar en Pere, perquè sabia una mica de xinès). I finalment vam arribar, tot i que més valia no haver-ho fet, perquè el panorama que con-templaven els nostres ulls, no era gens agradable; més aviat era tan horrorós i esgarrifós que ni tots els adjectius més hòrrids que us pugueu imaginar, podrien descriure aquella escena.
A fora, als jardins de l'Ambaixada hi havia clavades unes estaques (al menys unes cinquanta) i sobre elles s'hi trobaven cinquanta caps tallats; eren els caps de totes aquelles persones que havien format, fins feia poc, part d'aquell lloc. Els cossos jeien per tot el jardí; fins i tot n'hi havia algun sense cames, peus, mans o braços; és a dir, que la Rebel·lió xinesa no respectava els estrangers sinó que, a més a més de no respectar-los, els matava o més ben dit els mutilava. Era tanta l'atrocitat que els tres vam començar a vomitar fins a q
uedar-nos secs. Fins i tot, si no recordo malament, la Carlota va desmaiar-se i en Pere i jo si fa o no fa també.
Passada una mitja hora, mirant de fer el cor fort, decidírem passar per sobre de tots aquells cadàvers per poder entrar a l'edifici i mirar de trobar algun aparell que ens permetés connectar amb algun altre país per tal que vinguessin a treure'ns d'allà, si no volíem acabar com els compares del jardí. Vam travessar aquell mar de cossos, entrarem dins i en la nostra cerca ho regiràrem tot a dalt i a baix.
A la planta baixa, cap que funcionés.
Al primer pis, cap que funcionés.
Al segon pis, cap que funcionés.
Eureka! després de tot un escorcoll infructuós, aconseguírem trobar un petit aparell de ràdio (bé, no tan petit, ja que el senyal que transmetia era el suficient com per connectar amb Grècia) dins d'un armari petit que havia quedat sota un prestatge que els xinesos havien tirat i que havia quedat mig apoiada a la paret, de tal manera que l'armari va quedar entre el buit que hi restava.
Traguérem la ràdio d'aquell lloc, la connectàrem en l'ona més llunyana i, com ja us he dit, abans, connectàrem amb Grècia dient una cosa com ara:
- "Mei dei, mei dei" que ens escolta algú.
I res; diguérem aquestes paraules com una dotzena de vegades fins que aconseguírem connectar.
- Aquí Grècia, us escoltem, doneu-nos la vostra posició, dieu-nos què passa i qui sou ─respongué una veu d'home en un anglès pur.
- Aquí l'Ambaixada espanyola de la Xina; som tres reporters catalans que necessitem urgentment un avió o un helicòpter perquè ens rescati abans no ens trobin els revolucionaris xinesosi ens matin com a la resta dels estrangers (vam dir estrangers, ja que donàvem per suposat que a les altres am-baixades havia passat el mateix que a la nostra).
- Ah, així és veritat que ha esclatat la Rebel·lió xinesa?
- Sí, és veritat, i ara espavili's a treure'ns d'aquí si no vol que ens facin carn picada!!!
- D'acord, no us amoïneu, ara vindran a rescatar-vos.
Mentre tant, nosaltres ens vam amagar rere els prestatges on havíem trobat la ràdio per si a algun xinès se li acudís tornar a passar per allà i ens separés la nostra bonica testa de la resta del cos. No gosàrem respirar fins que no vinguessin a rescatar-nos.
Van tardar unes dotze hores en arribar els nostres salvadors grecs; vingueren en helicòpter i com que vam sentir el soroll del seu motor, vam sortir del nostre amagatall corrents fins a sortir de l'Ambaixada; tot just va mig aterrar a terra, ens dirigírem cap a ell; hi pujàrem i tornà a enlairar-se. Des de l'aire van poder observar un bon tros de la Xina i, la veritat és que no tenia bon aspecte; cadàvers per terra, barricades on hi havien els que estaven a favor del partit que manava i altres on hi havien els que el volien enderrocar, etc.
Mentre deixàvem enrere aquell país, el copilot de l'helicòpter no deixava de mirar-me de reüll; tant i tant em mirava, que fins i tot en va començar a posar nerviosa i vaig preguntar-li reticent:
- Que us passa alguna cosa? Es pot saber per què em mira tant
Tot ruboritzat, deixà de mirar-me, però passada una estona es girà i en digué:
- Oi que és VOSTÈ?
"Què!!! ─vaig pensar─ és que ja comencen una altra vegada amb aquell rotllo? Ara que ja me n'havia oblidat... en fi, serà qüestió que li respongui".
- Si pregunta per la Núria Ribas Chiola, sóc jo, què passa?
- Que porta el LLIBRE?
- El Dostoievski?
- Sí.
- Doncs no, el vaig amagar sota el matalàs del llit de l'habitació de l'hotel on estàvem i quan van tornar de la presó ja no hi era.
- De la presó?
- Sí, veurà, és que… ─ i vaig contar-li tot el que ens havia passat des del moment en què vam ater-rar a la Xina.
- Oh, i no sap qui pot haver estat?
- No, al principi vaig pensar que podia haver sigut un dels policies que van entrar a l'habitació, però després ho vaig descartar, ja que en cap moment van escorcollar res.
- Res?

- Res de res. Oi que és ben estrany? Perquè si ens van arrestar per "camells", el més normal és que en el moment que ens arrestaven haguessin escorcollat l'habitació buscant la droga, no?
- Sí, és molt estrany - em contestà.
- D'altra banda però, ─vaig continuar─ no entenc qui voldria el "CRIMEN Y CASTIGO" d'en Dostoievski, perquè francament, la veritat és que no acabo d'entendre què passa amb aquest llibre.
- Ah, però que no ho sap? ─va preguntar-me justament quan aterràvem a l'aeroport de Grècia.
- No, no ho sé, què té aquest LLIBRE que jo hagi de saber? ─vaig contestar-li mentre baixàvem de l'aparell i ens dirigíem a l'hangar amb un jeep que ens havia vingut a buscar.
- Ara li ho direm.
- Això espero.

A Grècia

Entràrem a l'hangar i veiérem una sèrie de senyors ben vestits, amb americana i corbata, que ens estaven esperant. Eren de la policia secreta grega.
Sense dir-nos res i tan sols fent-nos un gest perquè els seguíssim ens van portar a la seva oficina central. Allà, ens van donar un cafè (devien ser les 10h del matí), ens feren seure en un dels ex-trems d'una taula llarga i després sortiren d'aquella sala deixant-nos sols. Nosaltres ens quedàrem una mica estranyats per aquell comportament, però quan ja dúiem com un quart d'hora fent cara d'incògnita, entrà un home a la sala, segué a l'altre extrem de la taula i ens digué (sempre en an-glès, perquè si ho arriba a fer en grec, no l'entén ni son pare):
- Hola, bon dia, em dic Kostas i sóc el cap de la policia secreta grega. Es preguntaran per què els hem dut aquí, oi? Doncs bé, ─va continuar sense esperar resposta─ han estat duts aquí perquè els hem de demanar que tornin a la Xina per trobar el LLIBRE que la senyoreta Núria Ribas Chiola ─digué tot mirant-me─ es trobà damunt la taula del diari.
- Per què? ─vaig dir jo─ Què li passa a aquest LLIBRE?
- Tranquil·la, no s'enfadi dona, que ara li ho explico.
- Més li val.
- Veurà ─començà dient─ suposo que es recorda d'aquell dia de 1988 en el qual vostè va salvar als Estats-Units d'una possible 2ª Guerra de la Cessació, oi?
-Ah! Però vaig ser jo? Perquè la veritat és que no n'estava segura, ja que en els diaris no posava el meu nom ni cap altre.
- Sí, té raó, cap diari va posar el seu nom ni cap altre perquè els del Pentàgon no el van voler do-nar.
- I per què no el van voler donar?
- Elis diuen que per raons de seguretat; jo creo que per vergonya, perquè, perquè els calia avisar-la a vostè perquè mirés de trobar les raons possibles per no començar una 2a Guerra de la Cessació?
- Té raó, no sé perquè, però què hi té a veure el LLIBRE?
- Doncs veurà, aquest Dostoievski només ho és de tapes, perquè el seu vertader contingut és tota la història del Pentàgon i vostè, i, com pot suposar, els americans no volen que ningú ho sàpiga.
- Si és clar, ho entenc, però per què em van enviar a mi aquest LLIBRE?
- Oh, no, no cregui que li va enviar els del Pentàgon, sinó que va ser un escriptor que en assaben-tar-se d'aquesta estupidesa dels americans, va escriure-la per deixar-los en ridícul.
- Bé, molt bé, però per què me l'ha enviat a mi? I què hi té a veure tot això amb vostès?
- Així en general res, però els països capitalistes hem decidit ajudar a la nostra gran potència per-què els comunistes no se n'assabentin.
- Ah, bé, però ara, per què caram hem de tornar nosaltres a la Xina?
- Per recuperar el Dostoievski.
- Miri, perdoni, però creo que si tant els interessa aquest LLIBRE, vagin a recuperar-lo vostès, perquè, primerament, a mi no em perjudicarà en absolut el contingut de la historia; de segon, crec que tothom pot arribar a fer una bestiesa tan gran com la que van fer els americans a l'hora d'avisar-me i, tercer, que ni els meus companys ni jo tornem a la Xina per recuperar una bestiesa com aquella; primer perquè penso que a la vida hi ha altres coses a fer que dedicar-se a buscar una "novel·la" que , probablement, quan hàgim aconseguit, ja estarà més que editada.
- Però què diu! ─em va cridar tot enfurismat─ que no veu que quan això ho sàpiguen els russos, s'aprofitaran d'aquesta tonteria del americans?
- Com, aviam digui'm-ho, com vol que se n'aprofitin? Què hi té a veure la 2a Guerra de la Cessa-ció amb els russos? Màxim a que poden arribar, és a fer un pet com un aglà de tant riure.
En Kostas se'm va quedar mirant atònit; va voler replicar-me (suposo) però només aconseguí obrir la boca i fer uns sorolls guturals. Jo em vaig aixecar de la taula i dirigint-me a en Pere i a la Carlota (que fins aleshores havien estat bevent el seu cafè i escoltant el nostre diàleg), els vaig dir:
- Anem nois, que després d'aquest diàleg poca-solta, més ens val anar-nos-en.
Sortírem d'aquell edifici, agafàrem un taxi, anàrem a l'aeroport i compràrem els bitllets cap a cas...

...- El nois, però no marxeu..., que tot era una broma ei, ei, no marxeu... Au va, que ara us explicaré la veritat!!!
- Mira noia, ja s'està fent de dia, nosaltres hem de tornar als nínxols i, no tornis mal més a contar-nos una història com la que ens has contat, eh? Que t'has passat Núria, que mira que tenir-nos deu anys amb l'ai al cor per saber què et va passar a la Xina i contar-nos una d'indis en lloc d'una de xinesos, la cosa és greu, eh? -.
Nyiec, nyiec, plam, plam, plam! !!! Les tombes es van tancant una a una deixant-me ben sola; ara que m'ho estava passant bé, en fi, serà qüestió que jo també m'amagui a la me-va tomba sinó vull donar algun ensurt a algun parent que em vingui a plorar.

FI

- Ep nois!!! - crido a tot pulmó - quina brometa més pesada eh! ...Bé, no us preocupeu, que algun dia us contaré la veritat!!!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer