Món

Tot un món al meu voltant. Com encarar-lo? És massa gran... Gran no, immens! Per on començo? Pels llocs, per les persones, per les bèsties, pels objectes o per tots ells alhora, com el conjunt que són, que formen, que comparteixen. Què faig? Que algú m’ajudi!

–Hola!
–Ho...hola!
–Ja t’has decidit?
–Decidir-me a què, sobre què, per fer què, per anar a on, per...
–T’entenc, a mi em va passar el mateix.
–No l’entenc. Qui és vostè?
–Jo sóc tu.
–Què diu? Com pot ser que vostè sigui jo, si jo estic aquí?
–Ja ho sé. Resulta estrany, oi?
–La veritat és que sí. I si a més afegeixo totes les preguntes que m’estava fent fins ara, cada vegada estic més perdut.
–És clar. Ja t’entenc. A mi em va passar el mateix.
–Au va!
–Tal com t’ho dic. El cert és que tot el que t’ha d’esdevenir jo ja ho he viscut. Recorda que sóc tu.
–I com és que ho ha viscut?
–Perquè també em va interrompre un altre que deia que era jo.
–Crec que estic perdent l’oremus.
–Ja ho sé. A mi em va passar el mateix.
–Prou d’aquesta cançó! A mi em va passar el mateix, a mi em va passar el mateix!
–Què vols fer-hi, si va ser així!
–Potser si se’n va i em deixa amb les meves cabòries, podria continuar endavant!
–Molt bé. Però recorda que jo ja he viscut el que tu encara estàs per descobrir. Sempre podries aprofitar la meva experiència i intentar no caure en els mateixos errors. Perquè jo no ho vaig fer amb l’altre i ara me’n penedeixo.
–Com si fos tan fàcil?
–I per què no ho ha de ser?
–Perquè si vostè és jo, i un altre, segons vostè, també va ser vostè, quants jos/vostès/tu hi ha?
–Un munt.
–I?
–Doncs que tots som un i un som tots.
–De debò que estic a punt de perdre la xaveta.
–Ho sé. És complicat. A mi em va passar el mateix.
–Si us plau. Si encara em de continuar parlant no m’esmenti més aquesta frase.
–D’acord.
–I què és el que segons vostè hauria de saber per evitar-me problemes?
–Un munt de coses.
–M’imagino. I sobre què?
–Sobre el món en general.
–Aquest que estava a punt de descobrir abans que m’interrompés?
–El mateix.
–Però si m’aprenc els seus errors, no en cometre altres?
–Com a mínim seran els teus.
–Ja és ben veritat, ja. Però, si no els sé, els seus, no me’ls podré prendre com a nous per a mi, en cas que coincideixin?
–Tens raó. Així, què fem? Vols saber de les meves errades o...
–...o... Clar que, em pregunto si és just no conèixer les seves. És just aquest joc?
–No ho sé. Si t’haig de ser sincer no conec totes les regles. En el seu moment no les vaig preguntar. Però, creus que és un joc?
–I per què no? No diu que vostè és jo, que un altre vostè és vostè i que sembla ser que aquest fet és una mena de cadena infinita?
–Això sembla.
–Aleshores? Què fem?
–No ho sé. Què vols fer?
–I si ho deixem estar?
–El què?
–Tot plegat.
–M’estarà bé.
–A mi també:
–Perfecte, doncs adéu i fins a una altra ocasió.
–Adéu.

A continuació vaig girar cua i em vaig tornar a tancar a casa. Intentar entrar en el joc del món era enrevessat i complicat en excés, però, demà ho tornaria a provar.