Néts d'una guerra, néts d'un silenci.

El meu avi va morir l'any 90. Vivia amb la tieta i, quan era petita, dinàvem junts cada diumenge. Els records que guardo d'ell em transporten a la taula, on ell sempre manava, on explicava com s'havia vist obligat a marxar a França només pel fet de ser regidor abans de la guerra, com va abandonar la seva dona i les seves filles, els seus pares ja grans. Repetia històries de l'exili, sempre les mateixes, per acabar dient: "com es nota que vosaltres no heu passat una guerra".
Era una persona seriosa, distant. Jo l'estimava, però el notava inaccessible. Mai parlava de sentiments.

L'any passat vaig assistir a una conferència de l'Assumpta Montellà on presentava el seu llibre "La Maternitat d'Elna", fruit d'un gran treball d'investigació sobre els exiliats de la guerra.
Va començar fent-nos imaginar els sentiments d'aquelles cinc-centes mil persones que ho havien d'abandonar TOT i marxar només amb els records i quatre coses materials que anaven abandonant a la vora de la carretera, quan ja no podien arrossegar-les; les seves esperances de trobar acollida a França i tornar aviat i la terrible sorpresa de trobar-se tractats pitjor que animals a la sorra d'Argelers.
A mesura que anava avançant l'exposició, se'm feia un nus a la panxa, els ulls se'm omplien de llàgrimes i notava un pes al cor que se'm feia insuportable.

Sabia que l'avi havia estat a Argelers, havia sentit aquest mot només com un nom de lloc, una referència sense cap connotació, sense cap explicació més. Mentre l'Assumpta parlava jo l'imaginava caminant amb una maleta a la mà, sol dins una multitud, amagant-se quan sentia els avions, aixecant-se i donant gràcies de poder-ho fer. M'imaginava la seva desolació a l'arribar a aquella platja en ple mes de febrer, cansat, mullat fins al moll de l'os, amb un fred que glaçava hasta l'ànima, Me'l imaginava a terra envoltat de fil ferrades, intentant agafar un tros de pa dels que llançaven els soldats senegalesos des del cavall i a través del fil ferrat, sentia la seva vexació, la seva humiliació.

L'avi sempre explicava la seva vida a casa del "senyor" que el va anar a buscar a Argelers per que treballés a casa seva a canvi de menjar i sopluig. Sempre deia que havia tingut sort de ser pagès i trobar algú que el reclamés per a treballar.

Va ser en aquella conferència que vaig entendre moltes coses, vaig entendre el seu silenci, vaig entendre la seva cuirassa, el seu bloqueig sentimental. No va voler traspassar-nos la seva humiliació, la va voler esborrar de la memòria. Em sap molt greu no haver preguntat més, no haver-ho sabut abans, em dol la meva ignorància. I aquest sentiment és el que ara m'empeny a escriure.

Entendre però, no vol dir acceptar. No accepto el silenci de la història, el silenci de la democràcia, el silenci institucional, no accepto que tot aquest sofriment hagi estat en va, que hagi passat desapercebut.

La història es repeteix en el temps i en l'espai, milions de silencis xisclen en oïdes anestesiades.