NASARD

S’ha estirat al meu costat, només parlàvem a l’entorn de més gent i ella m’explicava que havia trobat pluja tot venint. Aquí, com es veia pel finestral brut de llànties, el sol jugava a cuit i amagar amb els núvols que viatjaven empesos pel vent i les ombres anaven i venien sense aigua. Ella, era a tocar del meu cos i em donava la sensació que l’estona era de consol, no tinc clar per a qui dels dos. No ho he trobat gens estrany malgrat l’absència del seu home, si encara el té o no, no en sé res. Es remou intranquil·la, com per fer-se amb l’espai i s’apropa per passar-me un braç pel damunt, com si m’abraces, fet que em recorda a com encetàvem el son amb la meva parella quan la tenia. La seva cama dreta també creuada al meu damunt i jo necessito deslliurar el meu braç dret per que no s’adormi, més que res. No goso ni considero abraçar-la, no vull malentesos amb ella. Enmig del parpelleig del sol dono una ullada a l’entorn i ningú està pendent de nosaltres. mentre ella sembla que vulgui fondre’s en mi, dins meu, no para de remenar-se sense inquietud. A la fi i de sobte s’estira completament al meu damunt i jo expresso el meu amoïnament, de viva veu i sorprenentment, només per si està en una posició confortable, al que respon que més que mai. Jo, prudent, tampoc ara m’atreveixo a fer un gest que respondria al meu estat, rumio si les meves percepcions son de veritat o només és un somni de colors i mantinc les mans simplement ajagudes a tocar dels seus genolls. El seu cos lleuger comença a refregar-se en mi, no li veig el rostre però és ella, la seva melena em pessigolleja el nas i no sento ni el seu respirar, em limito a protegir la seva dansa tot pujant l’edredó a l’alçada de les seves espatlles. Ara si que els moviments descarats fan l’efecte natural en mi i malgrat tot segueixo sense moure un dit, no sigui que em traeixi la fantasia. El balanceig obert i sense cap mena de dubte aconsegueix una erecció de les que ja havia oblidat, em recorda el meu cervell. El que si que escolto en aquests instants és una remor sorda de gemecs que em fan acaronar la meva creença i amb tota la prudència només col·loco les meves mans a l’esquena d’ella com si volgués calçar-la per la cintura. El moviment suau amunt i avall que acaricia els meus instints ja és prou clarivident per deixar-me vèncer i amb ell mateix deixar-me de tot. Les mans ja han tocat la seva pell que per l’empenta del seu joc s’han escolat entre la brusa blanca que vesteix i el principi de la faldilla fosca. Tot plegat em sembla molt agosarat perquè ningú se’n adoni. Potser podria haver esperat això d’alguna altra noia però d’ella no. Però ella està a la feina i ara sí que el seu respirar és sonor, concís, esclaridor. Les meves mans aferren només la seva cintura per l’espatlla i el seu rostre frega el meu sense petons mentre la seva melena passejant al meu damunt ja m’exclou de veure no res, només sentir com tot s’encén. Encara jo estic decidit, per la eterna prudència, a no fer volar les campanes de cap mena per si de cas però ella es deixa lliscar avall lentament i comença a petonejar el membre dur com una pedra i content com un gínjol. No m’ho crec, no em crec res del que està passant. Sento com llepa, petoneja, saliva, torna a llepar i a la fi com se la menja amb la golafreria d’un somni. Desmarxada i sense vergonyes m’està fent una mamada de prestigi i tota la meva reacció, imbècil de mi, és despertar-me. Però el consol i el profit és que ella ara passa a engreixar la llista de les meves muses. No hi era. Hauré de rumiar-hi i molt el perquè. El perquè de tot plegat.