Nadala

El fill petit tiba del davantal de la mare, que remena per la cuina preparant la verdura bullida i un tall de lluç al forn.
- Mama, mama! El papa està plorant al sofà, què li passa? - i per aquella cara d’angelet il•luminat s’estén una tènua ombra de preocupació.
- Què dius, Manelic, que el papa plora? No t’hi deus haver fixat bé; va, deixa’m acabar de fer el sopar, que és tard i vol ploure – respon la Sara, massa atrafegada.
- Que sí, mama! Que li regalimen unes llàgrimes ben grosses per la galta! – insisteix amb aquella tossuderia tan pròpia de la canalla.
L’actitud alarmant del nen obliga la dona a dirigir-se al menjador, on troba el seu marit amb el cap cot. Quan ella li aixeca la barbeta per mirar-lo a la cara, sense oposar resistència, els seus ulls es topen amb uns d’envermellits que just acaben de buidar els llagrimalls.
- I doncs, Manel, què et passa? Has rebut una mala notícia? – i està temptada de prendre-li el tros de paper que l’home subjecta entre unes mans tremoloses. Ell no diu res, fins que, de cop i volta, es posa a sanglotar com una magdalena, incapaç de pronunciar ni un sol mot.
- Vinga, Manel, no m’espantis i digues què et passa. Què s’ha mort algú? – La Sara es frega les mans amb el drap de cuina, un moviment reflex que intenta alliberar la tensió incipient.
El seu marit sacseja lleugerament el cap d’esquerra a dreta i viceversa, negant amb el gest la pregunta que intenta esbrinar el perquè d’aquell estat de desassossec.
- T’han fet fora de la feina? Ostres, Manel, t’han fet fora de la feina? – repeteix, procurant de deixondir-lo amb un interrogatori de tercer grau.
Però ell segueix sense piular, negant novament amb l’índex de la mà dreta, bellugant-lo com ho faria un eixugaparabrisa.
- Aleshores, no t’entenc. Què hem rebut algun tipus de multa de tràfic, no podem fer front al pagament de la hipoteca o t’han rebaixat el sou? – el to de veu puja inexorablement, que la dona comença a estar mosca.
L’home se la mira amb els ulls negats i li passa la cartolina que té a les mans. La Sara llegeix en veu alta. “Que passis unes bones festes amb els teus i que l’any vinent et sigui el més venturós possible. Una abraçada, Felip”.
- Vaja, en Felip de cal Jep, qui va emigrar al Brasil ara fa un any! Quina il•lusió, no? Feia tant de temps que no en sabíem res! Ara entenc la teva reacció! Quan els vells amics es recorden de tu, la màgia de l’amistat es revela amb tota la seva força i els sentiments no poden amagar-se – sentencia desencertadament.
En Manel segueix mut, i torna a negar amb el cap la sortida quasi poètica de la seva muller.
- Com que no? Ara sí que ja no entenc res… Vols fer-me el fotut favor d’aclarir-me què recoi et passa? I ho fas de paraula, que ja en tinc els nassos plens de tanta mímica! – i li ve de ben prim de no agenollar-se davant d’ell per agafar-lo pel coll en un intent d’escanyar-lo i veure si així buida el pap d’una punyetera vegada.
Forçat per les circumstàncies, en Manel deixa anar dues paraules enigmàtiques:
- La lletra... – i torna a caure en un silenci pregon.
- La lletra? Què li passa a la lletra d’en Felip? No segueix tan perfecta en el traç? A l’escola sempre se’n duia el primer premi de cal•ligrafia, oi que sí? – rememora amb un mica de nostàlgia aquells temps de joventut passats.
Ell assenteix i afegeix:
- Està escrita a mà, sortida del seu puny. M’ha escrit a mà! Te n’adones?! – per fi les cordes vocals expressen l’hipotètic neguit d’en Manel, deixant anar part del llast que el tenalla.
La Sara no se l’escolta, que li sembla que li està prenent el pèl.
- Bé, és el que toca, no? La gent felicita les festes com cada any. A veure si encara descobrirem la sopa d’all, avui, ja et dic jo… - Però el to foteta no fa canviar gaire el posat trist d’en Manel.
- No m'has entès. Tu has rebut felicitacions enguany? – demana amb un filet de veu renovat amb un punt d’exigència.
La dona se’l mira com si no hi fos tot.
- És clar! Com tothom, no? – i li posa el palmell de la mà al front, per veure si el que té és una febrada que el faci desvariejar.
- I com eren? Vull dir que en quin suport les has rebudes, és clar – aclareix, picallós.
- Les presentacions en power point de les companyes de la feina són una passada de divertides, però com el lipdub de l’institut, cap: va participar-hi tot el centre, ballant al ritme de salsa formant una conga immensa! Encara no he tingut temps d’ensenyar-te’l, ja veuràs quin fart de riure – i és a punt de tornar-se’n cap a la cuina, que sembla que l’enigma està aclarit.
- Ho veus? – fa ell, lacònic.
- Què vols dir? Que no estàs en aquest grup, tu també? Manel, prou de comèdia, que ja fa temps que ens afaitem! – el vas és a punt de vessar-se, de tanta melangia.
En Manel li arrabassa la targeta i li assenyala la frase que ha llegit en veu alta.
- Està escrita a mà. Quantes felicitacions has rebut escrites a mà? – li etziba esperant una resposta imminent mentre assenyala el text de la nadala.
Ella roman en silenci, com rumiant. El temps convingut per a una resposta espontània s’ha esgotat, en un clar senyal que la qüestió no és trivial.
- Ara que ho dius, cap ni una. I…? – fa amb un posat de sorpresa pel que considera una pregunta impertinent.
- T'haig de confessar que veure la lletra impresa sobre la cartolina, amb un traç ferm i alhora cordial, m’ha emocionat: algú que escriu amb la mà en plena era digital, prescindint del teclat laberíntic i de l’escorredís ratolí! La mà recolzada sobre el paper, mentre els dits, tancats fent una presa perfecta, fan anar de manera mestrívola la ploma, la qual va amarant imperceptiblement els porus de la cel•lulosa, els justos i necessaris per a delimitar una lletra, ni un de més ni un de menys, en un exercici propi d’un avesat mestre zen. Es dibuixen línies rectes i corbes en un festival de geometria per a gaudi dels ulls, barrejant-se els elements més inversemblants que donen a llum una paraula plena de significat. En un estat de recolliment, l'escriptor arriba a escoltar el frec del metall sobre la superfície del paper, un sorollet sord, com l’aigua del rierol que va sortejant obstacles en avançar pel desnivell, quin plaer per a l’oïda! I ja no parlem de l’olor del paper, fins i tot n’hi ha de perfumat per a les cartes més agosarades! I del tacte de les més variades textures que pot presentar aquest, aspre, fi, setinat, couché, ceba... què me’n dius? És l’exaltació dels sentits! Entre presentacions animades de power point, vídeos particulars penjats al Youtube i lipdubs de tota mena de col•lectius, tot sobre el suport digital de marres, retrobar-te amb un senzill tros de foli que acull amorosament la tinta que s’escola per l’extrem d'un bolígraf, plasmant la grafia procedent d'un ésser humà sense circuits impresos, la veritat és que m'ha arribat a l'ànima. Tot va tan de pressa en la societat actual, que asseure's a escriure felicitacions de Nadal amb lletra generada per la mà d’un mateix és d'una heroïcitat d'allò més lloable. Res, que en Felip és un referent per a mi en molts aspectes i, per davant de tots, el de persona amb tots els ets i uts – remata el seu raonament impecable.
Ella no sap què dir, de tan parada com ha quedat després d’un discurs que li ha arribat directament al cor. Només se li acut d’asseure’s al seu costat i d’abraçar-lo per compartir una tendresa d’esperit que sempre l’ha enamorada. Ja no es troben homes amb aquesta sensibilitat a flor de pell, i el seu és un tresor que vol conservar així per sempre.
En Manelic treu el cap per la porta del menjador i s’acosta rabent al matrimoni, qui sap si entendrit per l’escena. Així que es planta davant la parella, amb les mans al darrera, posa la cara del trapella que amaga alguna cosa.
- Caram, Manelic, quina una en duus de cap? – li fa la mare, que el coneix com només pot fer-ho qui l’ha parit.
L’infant es treu del darrera una pantalleta plana, d’aquells aparells nous que en diuen tabletes. Els pares no tenen temps de dir res més, que el vailet els deixa anar:
- Mireu, ja sé escriure el meu nom amb el teclat tàctil de la tableta, veieu? Ah, i puc fer la lletra més grossa, de coloraines, que es bellugui… oi que flipa? – els dits rabassuts del nen es mouen per la superfície il•luminada a una velocitat endimoniada, prement ara aquí, ara allà, a fi de fer coincidir el que els explica amb el que va apareixent a la pantalla -. Demà li ensenyaré a la mestra, que això d’escriure la nadala amb lletra lligada és una llauna i ens fa anar molt a poc a poc. Ja veureu quina cara hi posarà quan vegi el que mola treballar amb aquest processador de text! – i marxa cap a la seva habitació cofat com un gallet per la seva demostració amb l’andròmina de rabiosa actualitat.
En Manel i la Sara es miren l’un a l’altre. No saben si plorar o riure.
- El pas del temps sempre anirà modificant l’aspecte extern de les nadales, incorporant els efectes especials més sofisticats – diu ella, resignada.
- Sí, però, al cap i a la fi, el que realment compta és el missatge de pau i joia que transmeten a tots els homes i dones de bona voluntat – respon en Manel, i li passa el braç per l’espatlla per tornar-se’n a la cuina plegats.

llpages
Desembre 2011
Bon Nadal i feliç any nou a tothom!