Nadal al juny

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
L’or dels camps i la verdor de les hortes feia que els veïns de les cases agrupades al voltant del pont tinguessin una animació desconeguda. Les sequeres, les pedregades i la pesta dels anys passats els havia dotat d’una tristor endèmica que dia a dia es curava. El paraire treballava la llana i cantava, el ferrer llençava floretes a les noies, el sastre xiulava, les teixidores de lli feien rotllana per explicar els secrets de les veïnes i els joves estaven submergits en somnis d’amor. La causa era la promesa d’aliment que es desprenien els camps.

La Mercè era la més alegre i atrevida de les noies. El rostre blanc i llis, sense senyals de verola, contenia uns ulls blaus d’ esguard viu i alegre, uns llavis com l’arc de la cirera, amb un somrís que deixava veure la línia blanca de les perles de les dents; el seu cos vestit amb un humil gipó i una faldilla traspuava una vivacitat, per la qual els nois de la rodalia es delien.

Havia tingut una vida acceptable des que el teixidor de la parròquia, en Joan, l’havia recollida. Era una nena de tres anys a la vora de la barana que marcava el camí del mas, on jeia la seva família exterminada per la pesta. En Joan va preferir arriscar-se a morir empestat que deixar la nena abandonada. La seva dona, la Caterina, la va acollir, com la filla que no havia pogut tenir. Només havia tingut quatre nois, dos dels quals se’ls havia emportat la pesta i els restants van haver de servir com a soldats del marquès i ja no van tornar.


Per això quan aquell matí de juny, la Mercè obrí la finestra i veié els camps coberts d’una blancor de neu sortí a fora amb els braços estesos. Cridava, reia i proclamava que havia nevat.

- És Nadal. Jesús és nat – cridava, en tant que saltava d’alegria.

Quan s’adonà que l’altre gent sortia de les portes i de les finestres per plorar al cel contra la desgràcia es va adonar que s’havia equivocat i va córrer cap de dins. Les llagostes damunt dels brins de palla emblanquien els camps però es menjaven la flor del blat. Prou que tots els veïns van córrer cap al camps amb torxes i llençols per matar els insectes però quan més en mataven més en sortien. Quan a base de foc i fum van poder matar les llagostes, no quedava un bri de blat, ni una fruita als arbres, ni una verdura als horts. Una vegada més s’haurien de fiar dels pocs excedents que guardaven al soterrani del temple.

Amb el sol alt i el cel blau i sense un bri de blat va arribar la diada de Sant Joan . Tot el veïnat es reuní al temple per celebrar la diada; o més ben dit demanar compassió al sant patró. La Mercè, mal acostumada pels seu pares, entrà tard a l’església. La gent ja asseguda sentí com s’obria la porta i entrava una Mercè confosa que dubtà en senyar-se amb l’aigua beneïda. La noia no va gosar travessar les fileres de fidels i ajuntar-se amb la seva família per això va ser la darrera en sortir i l’última dona de la processó que va voltar el santíssim per la plaça amb la finalitat de demanar una pluja benefactora que , almenys, salvés la collita de fajol del setembre.

El rector notà l’actitud de desfici de la Mercè, cosa que, tal com era el seu deure va valorar. Sabia que les bruixes no es posen aigua beneïda, pateixen durant l’ofici, i van les últimes a la processó.

Al cap d’una setmana la Mercè tornà al temple i es va asseure al banc pel qual els seus pares pagaven set sous a l’any. La Missa va transcórrer amb normalitat fins al moment en què el capellà va acabar.

La porta de l’església va obrir-se i els fidels començaren a sortir. Tanmateix, mossèn Vinyoles havia deixat el Missal obert, cosa que havia de dificultar la sortida de qualsevol possible bruixa que hi hagués al temple. Quan les coses s’emboliquen van a més, potser per això, la Mercè creuà el seu esguard amb el de l’Onofre. La distracció li va suposar ficar el peu malament , doblar el genoll i mig caure. Mossèn Vinyoles en va tenir prou. El Missal havia impedit que la Mercè sortís de l’esglèsia. Quan el rector va tancar el Missal, l’Onofre va donar la mà a la Mercè que es va aixecar i va poder sortir. Pel mossèn estava provat que la Mercè era una bruixa.


Quan la Mercè ja era a casa seva, el capellà encara parlava amb el grup de fidels i beates que l’esperaven sempre al llindar del temple i no parlaven del temps com era costum sinó de la Mercè. L’endemà al matí totes les cases del poble lluïen rams de romaní per protegir-se de les bruixes. A la casa de la Mercè no hi havia rams.

Algú va avisar en Joan i La Caterina. Es varen espantar perquè els traginers portaven notícies que a la plana de Vic se celebraven judicis que acabaven amb fogueres de bruixes i bruixots. En Joan i la Mercè eren conscients que d’alguna manera els senyors feudals donaven caps de turc a les flames per justificar el descontentament general per la destrucció de les collites per la plaga. El desastre havia estat conseqüència de fortes revoltes a l’Empordà. En tot cas ells no estaven disposats a donar la noia en sacrifici.

A l’albada, en Joan i la Caterina van pujar cap la capella de Sant Andreu a trobar l’ermità. L’home sant estava enfilat dalt de l’arbre des d’on va escoltar-los. Es va indignar perquè a pesar dels seus sacrifici la gent encara feia barbaritats. Decidí acompanyar-los al poble per aclarir ben bé la situació. Tothom veié com l’ermità barbut, descalç i vestit amb roba de sac es plantava davant l’església amb l’esguard brillant d’indignació. Amb grans crits obligà el rector a repicar les campanes per convidar els veïns a escoltar-lo. Una vegada tots en rotllana, els va preguntar si els ous de les gallines s’havien tornat clocs, si havien trobat una pell de guilla penjat al pal bernat de la casa, si sentien olor d’orina en agafar la picaporta i altres coses, a les quals els veïns van contestar que no. Després demanà que el seguissin i tots junts van anar a l’església. Davant de l’altar l’ermità recriminà en públic l’actitud del rector envers la Mercè. La gent va tornar a pensar que les penúries no venien de les bruixes, sinó del mal govern.


Tanmateix a finals de desembre poc abans del Nadal, la Mercè guardava les set cabres de la casa en un prat comunal . De sobte, els núvols van escampar una ombra negra que enfosquia la terra. Un forat enmig de la negror deixava passar un raig de sol. El doll de llum retallava les siluetes d’uns cavallers que s’acostaven al veïnat. Portaven barrets d’ala ampla amb ploma d’estruç. Era una imatge molt bella, però tant falsa com la de la neu al mes de juny.
La Mercè sentí angoixa. Eren bandits entrarien a les cases a robar i torturar. La noia es veié a sí mateixa amb tres anys sola i desvalguda al costat de la barana mentre esperava morir de gana o ser devorada per un animal. Veié els seus pares i germans morts pels racons de la casa. Sentí la mateixa voluntat de lluitar per la vida. Veié les mans que l’alçaven i la premien contra el pit protector. Sentí l’escalfor de la mirada de la Caterina. Per fi recordà el senyal que li feu la mare abans de morir.


Es posa damunt d’una pedra i cridà “Atura’ls per les taules de Moises ! atura’ls pel portal de Betlem !!!”. Els bandits avançaven sota la foscor. La noia va cridar “si vols que arribin, que ho facin però amb la mansuetud del corder. Un fort vent va escampar els núvols. El cel va quedar blau. Els bandits, convertits en moltons, caminaren lentament cap al prat on pasturaven les cabres de la Mercè. La noia somreia perquè aquell Nadal, el podrien passar sense privacions: vint xais s’havien afegit al ramat.

Comentaris

  • Esn ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 25-10-2020 | Valoració: 9

    Hola Valeri,

    Tornem amb EL NADAL DE CONTE

    Comptem amb tu.

    tribuna@guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.