MOTS ENCREUATS

Un relat de: MariaM
Tal vegada hauria estat més convenient desplaçar-se en cotxe, però, ara que sentia arrancar el tren, asseguda còmodament a la seva butaca, sense lligams, i les mans lliures, per poder fer el que li sembli, està segura d’haver-la encertat. Aquesta llibertat, de mans i ulls, li permet fer, com a mínim dues de les coses que li agraden: badar i resoldre mots encreuats. Badar, ho està fent ara. El seient del costat és buit i a l’altra banda del passadís hi ha un home entregat a la lectura; abans d’asseure’s, s’han saludat.
El tren és un ràpid i ja són als afores. Viatgen vorejant la costa; algú pot dir que el mar fa el recorregut més monòton, però, de tenir aquesta impressió, és possible que ens perdem grans canvis. Badar i pensar, sense encaparrar-s’hi massa. Talment, com en la quotidianitat de la vida, deixar que el tren ens porti la maleta.
Just ara, que ha badat una estona, es disposa dedicar-se als encreuats. Habitualment, resol els del periòdic; avui, a la mateixa estació, ha comprat un exemplar d’aquests específics, d’entreteniments varis, són més manejables. Passada una estona, reconeix que no ha estat encertada; potser no hi està avesada i en el quefer de l’autor hi troba més dificultat perquè li resulta menys familiar. S’encalla sovint i massa. De sobte, el veí de l’altra banda sembla que li parla, no l’acaba d’entendre i l’ha deixat mig confusa, sense saber contestar. El murmuri s´ha repetit i aleshores, sí, ha tingut la impressió d’estar parlant sola i en veu alta i que ell li respongués. Se’l mira de reüll i ell somriu obertament.
Mentre, estira el coll i li diu unes quantes paraules que desconcerten la noia, que torna la mirada als mots i reprèn la tasca d’omplir les caselles. Continua més animada, mentre el veí pronuncia sense ordre ni concert, un altre reguitzell de paraules. Ara, ella se l’escolta amb atenció. Està lligant caps. Somriu i és corresposta. El que eren purs somriures, es transformen en discretes rialles de comprensió i complicitat.
El joc que comparteixen es va perllongant. En un moment donat, sembla que ell es disposa a deixar el seu seient; ni se la mira, ni li somriu. S’ha alçat per dirigir-se al final del vagó per fer cap a la sortida i, certament, se’n envà. La noia, que per la seva expressió, no amaga el desconcert i decepció que sent, torna a les caselles buides. Abans, inconscientment, gira l’esguard al seient que, tanmateix, resta buit; però, no pas del tot. Observa que hi reposa un quadern d’encreuats, com el d’ella. Sense dubtar-ne allarga la mà i s’hi atansa, és com el d’ella i el pren.
En els fulls doblegats en un punt qualsevol, hi descobreix unes paraules escrites a mà. Aquella mà que es mirava durant el viatge; dels homes, se les mira sempre, les mans. En aquest cas, les d’ell li han agradat; també la veu, i els somriures francs, i com vesteix i, molt més encara, l’ha fascinada el fet d’anar-se’n sense acomiadar-se i la idea d’oblidar el quadern i deixar-hi un missatge.
Es canviava de vagó, però no la volia perdre; estaria a l’aguait, ben atent a la seva sortida.
Uf! Que llargs se li van fer els vint minuts que restaven de viatge. Els va aprofitar per guardar el quadern, retocar-se el maquillatge, un toc tan sols, controlar els cabells enrinxolats, tenir a punt el maletí i la bossa de mà, i asserenar-se, no volia que sentís com li bategava el cor. No es podia creure el que estava a punt de viure.
El tren disminuí la marxa, senyal que anava a aturar-se. Per fi havia arribat el moment.
Fou de les primeres en sortir, no es va fer esperar, no calia dissimular que tenia ganes de trobar-se. Va copsar la mà estesa que l’ajudava a baixar del tren, alhora que amb una mà li agafava el maletí i la bossa i amb l’altra l‘estrenyia per l’espatlla contra el seu cos. I així, creuaren l’andana fins arribar a un cotxe que els esperava.
Ell, desfeu l’abraçada sense pressa, per anar a deixar el maletí i la bossa i obrir-li la porta. Mentre ella, per un moment, tancà els ulls incapaç de reprimir el que sentia, flotava sense tocar de peus a terra, com si baixés dels núvols i no del tren. Fou un instant de somni, però, en obrir-los, els ulls, ell havia desaparegut. Ell, cotxe i maletí; la bossa mig buida, era al sòl.
Es quedà sense poder cridar; dempeus, impàvida tancà els ulls, altra vegada, per por de despertar de l’encanteri?

Comentaris

  • Hola, bona vesprada MariaM [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-03-2022

    Hola, gràcies, amiga MariaM, per la teua visita i el teu amable comentari al meu poema "Els cotxes", on em dones la teua opinió. Si soc un "vident", em sembla molt bé.
    Abraçades i fins a l'altra.

  • Misteri.[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-03-2022

    Un relat que fa molta angúnia (en el bon sentit); un seguit de situacions on és difícil destriar la realitat del somni. Potser l'home era un estafador, però amb una tècnica francament especial.
    Sorprèn la tensió entre la realitat i el desig, entre el somni i la racionalitat. Tot el relat provoca una forta sensació de misteri.

  • Instant de somni. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 02-03-2022 | Valoració: 10

    Renua!, quin relat! M'ha impressionat tot el seu contingut. M'ha intrigat fins al final. L'home que el va ajudar a baixar del tren, li va deixar un bon encanteri i molt efectiu.
    Descrius molt bé tota l'acció de la revista dels mots encreuats. Amb un final inesperat.
    Et recomane els dos últims relats editats per mi. Els cotxes i La teua promesa.
    Gràcies per la teua bona amistat.
    Bona nit i fins demà.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: